(Rosario de Santa Fe, Argentina, 1904 – Barcelona, 1978)
Arquitecte. Titulat el 1930, s’integrà al GATCPAC, organisme del qual fou soci director, i col·laborà a la seva revista “A.C.”. Féu nombrosos edificis d’habitatges, i també edificis públics i comercials.
La seva obra més coneguda és el Dispensari Central Antituberculós, al carrer de Torres Amat de Barcelona, que, fet amb la col·laboració de Josep Lluís Sert i Torres Clavé, és una de les obres més importants del racionalisme català.
(Vic, Osona, 1874 – 13 gener 1951)
Actor teatral. D’infant treballà de traginer amb el seu pare. El Saló Doré de Vic li desvetllà l’afició teatral i aviat actuà al Teatre Principal de Vic.
Alternà aquesta activitat amb la d’agent d’assegurances i la de creador d’un arxiu d’obres, decoracions i disfresses teatrals.
Actuà en papers còmics i de caràcter en obres com El secret d’un crim, de Lluís Millà (1929), El preu de la glòria i Terres enllà, de Lluís Rossic, i també en obres de Guimerà, Rusiñol, etc, i d’autors castellans.
Fou conegut amb el pseudònim de Manel dels Ous.
(Figueres, Alt Empordà, 29 maig 1871 – Sant Sebastià, País Basc, 26 gener 1938)
Odontòleg i escriptor. Estudià a Madrid i a Montreal (Canadà).
S’establí a la capital espanyola, on assolí gran prestigi. Fou publicista actiu.
És autor d’escrits professionals i literaris.
(Barcelona, 1817 – 1862)
Llibreter, editor i impressor. Treballà de jove en el ram de les arts gràfiques i el 1841 s’establí per compte propi com a relligador.
Més tard (1845) fundà la llibreria Subirana, encara existent, i féu d’editor de publicacions religioses.
Fou el pare de:
(Manresa, Bages, 1807 – Santa Cruz de Yojoa, Hondures, 27 novembre 1864)
Missioner. Ordenat sacerdot el 1834 i beneficiat de la col·legiata de Manresa, fou company de predicació d’Antoni M. Claret a Catalunya i, després del 1850, col·laborador seu a Cuba.
El 1856 començà l’apostolat a Hondures, Guatemala, Nicaragua i El Salvador i organitzà poblats entre les tribus indígenes.
Hom donà el nom de Subirana a la població on morí.
(Vic, Osona, 2 febrer 1902 – 11 febrer 1977)
Compositor. Deixeble de Lluís Romeu i de Joan Lamote de Grignon.
Fou sotsdirector de l’Orfeó Vigatà (1924) i director a partir del 1957. L’any 1931 fundà l’Orquestra de Cambra de Vic.
Escriví una Simfonia en fa, sardanes, obres per a cor, per a cobla i per a diferents instruments.
Fou el pare de Rafael Subirachs i Vila.
(Barcelona, 28 agost 1925 – Nogent-sur-Marne, França, 11 desembre 2015)
Escultor. Es formà a Llotja i treballà després als tallers dels escultors Fenosa, Monjo i Collet.
Ha treballat diversos materials, però s’ha especialitzat en la fusta. La seva obra és sovint articulada i de gran dinamisme, sempre dins un personalíssim estil que li ha valgut reconeixement internacional.
Començà fent representacions antropomòrfiques, per passar després a formes humanes (caps, màscares, cascs de guerrers) i a estructures monumentals, com la Gran papallona-veleta de Reims.
(Barcelona, 20 agost 1882 – Madrid, 7 gener 1980)
Musicòleg. Estudià simultàniament dret a la Universitat de Madrid i composició al Conservatori de Maria Cristina. Publicà molts estudis sobre la música i el teatre líric espanyol antic.
Les seves obres més notables són La tonadilla escénica (1928-30), La ópera en los teatros de Barcelona (1945), Catálogo musical de la Biblioteca Nacional de Madrid (1946-51), en col·laboració amb Higini Anglès, i el catàleg de la Biblioteca Municipal de Madrid (1965).
Realitzà una transcripció de Celos aun del aire matan, òpera de Juan Hidalgo.
(Catalunya, segle XIII)
Pintor anònim. Autor de l’antependi de Soriguerola (Baixa Cerdanya). Per l’estil, és considerat a Catalunya representatiu de la transició de l’esquematisme romànic vers l’expressionisme del franco-gòtic.
És creuen de la seva mà o del seu obrador dues parelles de costat d’altar procedents de Toses i de la zona de Ripoll.
Es relaciona amb el seu estil el frontal de Gréixer i el baldaquí del Museu de Vic.
(Catalunya, segle XVII – vers 1707)
Militar. Addicte a la casa d’Àustria, participà en les campanyes de Lleida (1705) i signà, amb Manuel Desvalls, el document de capitulació dels Borbons.
Lluità també a l’Aragó (1706), i en el període 1706-07 participà en diverses campanyes al sud del Principat, on sembla que morí.
