(Lleida, Segrià, segle XIV)
Ciutadà de Lleida. Era un dels burgesos més rics de la ciutat. Tingué greuges amb Guillem Ramon de Montcada (II de la branca d’Aitona-Fraga).
Acceptà els deseiximents d’aquest i li plantà cara per la violència. Hi hagué encontres escandalosos, en plena ciutat, entre els servidors de l’un i de l’altre, amb gran alarma de la Paeria.
L’últim xoc es produí en 1372, al temps de la mort del seu oponent.
(Torà de Riubregós, Segarra, segle XVII – França ?, segle XVIII)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió, al front d’una partida pròpia. Assolí el grau de coronel.
El 1713 es negà a llicenciar els seus homes i es mantingué sobre les armes a disposició de les autoritats catalanes. Pel novembre de 1713 era a Cardona, on ajudà a rebutjar els atacs enemics.
Participà a la lluita comarcal de 1713-14, a les ordres d’Antoni Desvalls. Els dies 13 i 14 d’agost de 1714 fou figura destacada al doble combat de Talamanca-Sant Llorenç Savall.
Pel setembre de 1714 s’acollí a la capitulació de Cardona. Infringint els pactes d’aquesta capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
El 1718, quan esclatà la guerra entre Espanya i França, anà al Rosselló per posar-se al servei dels francesos. Manà un regiment de fusellers catalans format entre els 10.000 voluntaris que adoptaren la mateixa actitud. Per dues vegades escriví al famós guerriller Carrasclet perquè es decidís a combatre acceptant ajut de França.
El 1720, finida la guerra, els francesos frustraren els seus desigs d’escapar, amb altres oficials, per anar a servir l’Imperi austríac.
(Barcelona, 16 març 1943 – )
(Maria Dolors Torres i Manzanera) Periodista i escriptora en castellà. Sense formació acadèmica, el 1963 inicià una sèrie de col·laboracions amb diverses publicacions i diaris.
El 1981 entrà al diari “El País”, on va col·laborar com a columnista i reportera de guerra i societat, amb un estil personal, provocador i incisiu.
Entre els seus llibres cal destacar Ceguera de amor (1991), Amor América (1993), Mujer en guerra (1999) i la novel·la Un calor tan cercano (1997).
(València, segle XIV – Barcelona, 1423)
Eclesiàstic i polític. Era doctor en cànons, canonge de València i conseller del rei. Fou virrei de Sicília entre el 1419 i el 1421.
El papa Martí V el nomenà bisbe de Vic el 1421 quan encara era només sots-diaca. Sembla que no residí mai a la diòcesi, on actuava en nom seu el canonge Francesc Malla.
L’any 1422 residia a Barcelona, on sembla que morí.
(Montblanc, Conca de Barberà, segle XVI – Catalunya, 1611)
Religiós jesuïta. Fou professor de filosofia a Roma i de teologia a Ingolstadt (Alemanya). Les seves obres estigueren al servei de l’esperit de la Contrareforma.
Els seus títols principals són: Confesión agustiniana. Contra Ridembacho, hereje, Comentario del capítulo primero de la carta primera de San Pablo a Timoteo, i Agendae cujusdam ecclesiasticae a Luteranis conformatae.
(Montmaneu, Anoia, 29 juny 1773 – Barcelona, 4 gener 1833)
Literat i eclesiàstic. Fou catedràtic de retòrica de Cervera des del 1805.
Durant la guerra del Francès fou redactor de la “Gaceta” de la Junta Superior de Catalunya; el 1814 obtingué una canongia a Vic. El 1821 fou vocal suplent a les corts del Trienni Liberal.
Amb la restauració de l’absolutisme criticà els liberals en sermons i escrits i fou redactor del diari reialista de Vic.
Publicà en castellà sermons i versos de circumstàncies. Traduí al llatí el Diseño de la Iglesia militante de Fèlix Amat.
(Barcelona, 12 febrer 1930 – 20 gener 2018)
Compositora. Deixebla de Cristòfor Taltabull.
Ha escrit música amb textos de Josep Carner, Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, etc.
Entre les seves obres instrumentals destaquen un Tríptic, per a violoncel i piano (1960), Suite per a orquestra (1960) i tres obres per a piano: Exercici (1970), Instants (1970) i Mediterrànies (1977). És autora també de Ballet valencià (1986), per a cobla i piano.
(Vic, Osona, 29 juny 1910 – 20 febrer 1971)
Pintor i decorador. Format a la vigatana Escola de Dibuix, al taller familiar i fins i tot amb els contactes amb el pintor Josep Maria Sert, d’on li provingué l’especial destresa de restaurador en el domini de les tècniques.
S’esmerçà en temes de paisatge i, sobretot, de figura, amb els quals participà en diverses exposicions, i sobresortí amb composicions murals, com les que decoren el despatx de l’alcaldia de la casa de la ciutat de Vic.
(Barcelona, segle XIX)
Advocat. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, com “El Vapor” i “El Nuevo Vapor”.
És autor de llibres i opuscles com els titulats El obrero independiente i Manual de procedimientos.
(Barcelona, 7 setembre 1852 – 16 setembre 1921)
Professor mercantil i perit agrícola i químic. Fou secretari de l’Acadèmia de Ciències i Arts i membre de diverses societats.
Publicà un gran nombre d’obres de comerç, comptabilitat, matemàtiques, geografia i estadística (Geografía y estadística económico-industrial, 1899), d’administració i finances públiques, dret (Manual de leyes sobre el trabajo, 1905) i agricultura (Cooperativas de crédito agrícola, 1904).
