(Barcelona, 23 juny 1931 – )
Autora de teatre infantil. Es donà a conèixer amb Brindis a la joventut, estrenada al Teatre Romea el 1969.
Ha escrit altres obres com Princeses, deesses… foteses! (estrenada el 1976 i editada el 1978) o El país de les cent paraules (editada el 1978 i estrenada el 1986).
(Sabadell, Vallès Oriental, 18 març 1921 – Oviedo, Astúries, 28 agost 2013)
Paleontòleg. Llicenciat en ciències naturals (1945) i doctorat a Madrid, col·laborà amb M. Crusafont en les tasques del Museu de Paleontologia de Sabadell i l’any 1961 es traslladà a la Universitat d’Oviedo, on el 1964 esdevingué catedràtic de paleontologia i, el 1987, professor emèrit.
Durant la seva estada a Catalunya treballà en estudis descriptius sobre mamífers fòssils, entre els quals destaquen les monografies El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès (1956, amb M. Crusafont i J.F. de Villalta) i A biometric study of the evolution of fissiped Carnivors (1956, amb Crusafont). Aquesta darrera publicació tingué ressò mundial en presentar gràficament l’evolució contínua de la geometria dental dels carnívors.
Contribuí en l’organització de cursets de paleontologia a Sabadell, entre el 1952 i el 1958, i en d’altres reunions internacionals.
A Oviedo dedicà la seva activitat investigadora vers la paleontologia del Paleozoic. Hi ha creat un laboratori i un equip nombrós de paleontòlegs.
Ha publicat més de dos cents treballs científics, articles de divulgació i alguna traducció, com El grup zoològic humà, de P. Teilhard de Chardin.
Membre fundador de la Sociedad Geológica de España i la Sociedad Española de Paleontología (de la qual fou president fins el 1988), membre de l’Associació Internacional de Paleontologia i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Real Academia de Ciencias Exactas Físicas y Naturales.
(Barcelona, 1895 – Prullans, Pallars Jussà, 1979)
Arquitecte. Titulat el 1920.
Contractista d’obres i col·laborador de Goday (escola Ramon Llull), Florensa (escoles del Guinardó), Jujol (Palau de la Pedagogia, 1927), de l’enginyer militar J. Sans (Govern Militar, 1929), de Quintana (escalinata de la Sagrada Família, 1950), Feu (Sant Miquel dels Sants, 1952), i Cendoya (Esclaves del Sagrat Cor, 1954).
Restaurà les voltes del Pi (1940) i l’església de Linyola (1965).
Ha estat encarregat de la càtedra de coneixements de materials a l’Escola d’Arquitectura.
(Catalunya, vers 1644 – Barcelona, vers 1725)
Fuster artístic i escultor. Fou un dels escultors que l’any 1679 sol·licitaren la formació del gremi d’escultors de Barcelona.
Col·laborà a la construcció del retaule de Sant Sever de la catedral de Barcelona (1681-82), com a ajudant de Santa Cruz. El 1682, juntament amb Joan Gra i Joan Roig, feu un projecte, que fou acceptat, per al retaule de Sant Marc que el gremi de sabaters havia de construir al mateix temple.
Fou el pare de:
(Figueres, Alt Empordà, 1853 – Maià de Montcal, Garrotxa, 1946)
Escriptor. Era llicenciat en dret. Fou crític d’algunes publicacions periòdiques.
És autor dels reculls poètics Música i Poesia, del llibret de l’òpera Artús, musicada per Amadeu Vives, i de les obres teatrals Lo diamant perdut, Lo vedell d’or, Glòria que mata i Diada de reis.
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 1709 – Bellpuig de les Avellanes, Noguera, 1774)
Religiós premonstratenc i abat de Bellpuig de les Avellanes. Entrà al convent el 1734, i fou abat quatre triennis, que començaren els anys 1745, 1751, 1760 i 1772.
Es distingí per les obres d’ampliació del convent i per haver impulsat els estudis i la cultura del monestir i guiat els primers passos religiosos i culturals de Jaume Caresmar, que el succeí en dos dels seus abadiats.
El monestir li dedicà una elogiosa làpida sepulcral, retrobada el 1964.
Sobrenom amb què fou conegut el bandoler català Gabriel Torrent de la Goula (segle XVI-1616).
(Barcelona, 11 abril 1906 – 7 març 1979)
Violoncel·lista. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Primer violoncel de l’Orquestra Municipal de Música de Barcelona i de l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Fou catedràtic de violoncel de l’Escola Municipal.
Fou un gran intèrpret d’obres barroques, clàssiques i romàntiques.
(Catalunya, segle XIX)
Embotidor. Treballà a Barcelona als obradors d’ebenisteria de Manuel Pérez, on féu una tauleta vetllador en marqueteria de més de sis-centes seixanta mil peces que fou premiada a l’Exposició Universal de Londres del 1851.
En féu una altra -amb disseny de Lluís Rigalt- de més d’un milió de peces de fustes de colors diferents, oferta a Isabel II en la seva visita a Barcelona el 1860.
Possible parent seu devia ésser Josep Trobat (València, segle XIX) Ebenista. Fabricà en gran escala el moble corbat i l’exportà a Cuba, Puerto Rico i Filipines fins que aquestes colònies s’independitzaren.
(Barcelona, segle XVII – 1714)
Jurista. Era cavaller de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama i sacerdot. Fou membre de l’audiència de Barcelona i assessor jurídic de l’orde benedictí.
Recopilà en tres volums les decisions de l’audiència barcelonina: Sacri supremi regii senatus Cathaloniae decisiones (1688), i deixà obres de tema religiós, com Corona benedictina (1677) i Escudo montesiano… (1703), sobre el seu orde.
Probablement Bonaventura de Tristany era nebot seu.
