(Barcelona, 14 juliol 1878 – 1972)
Escriptor. Advocat.
Fou un actiu propagandista de la Societat de Nacions (publicà diverses obres sobre aquest tema, com La Societat de les Nacions, La moral internacionalista i Catalunya, 1917; Civilitat i internacionalisme, 1920) i promotor de diversos organismes culturals.
El 1918 fundà la revista “Messidor”. Fou també poeta, i publicà els reculls Remembrances (1916), Euritmia (1928).
(Barcelona, 4 març 1922 – 22 gener 2000)
Violinista i compositor. Deixeble de Joan Massià, l’any 1947 anà a Colòmbia, on dirigí els estudis de violí a la Universidad de Cauca.
Residí a Buenos Aires del 1950 al 1955, on féu classes de violí i celebrà concerts. Ha estrenat obres per a violí, i és autor d’arranjaments per al seu instrument.
Fou director del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona en el període 1977-82.
(Cervera, Segarra, 19 març 1922 – 8 novembre 2005)
Escriptor. Exercí com a mestre, llibreter i editor.
S’ha dedicat al teatre, i ha publicat L’amor truca a la porta (1958) i El fabricant de Nadals (1959). En el camp de la poesia es destaca Petit poema de Cervera (1984).
Com a editor, és remarcable la col·lecció, que ha fundat i dirigit, Biblioteca de Cervera i la Segarra, on han estat publicats més d’una dotzena de volums d’interès local i comarcal.
(Barcelona, 15 maig 1915 – 25 agost 2009)
Numismàtic. Fou historiador del paper moneda, en especial de les emissions durant la guerra civil de 1936-39 als Països Catalans.
És autor de diversos treballs d’història monetària, entre els quals cal destacar: El paper moneda català (1936-1939) (1982), El paper moneda de la Guerra al Maresme (1936-1939) i Les emissions monetàries a la Comarca de la Ribera Alta del Xúquer durant la Guerra de 1936-1939 (1977).
(Palma de Mallorca, vers 1352/55 – Tunis, després 1423)
Escriptor. Vers el 1366 anà a Lleida, on seguí cursos de física i astronomia a l’Estudi General. Quan tenia uns vint anys es féu frare franciscà i anà a Bolonya (1370), on durant deu anys va dedicar-se a l’estudi de la teologia.
Amb ocasió d’aquests estudis es produí la seva apostasia, anà a Tunis (1387), va convertir-se a l’islamisme i prengué el nom d’Abdal·là. Gaudí dels favors dels soldans de Tunis, i ocupà càrrecs tan importants com el de tresorer i intendent de palau. Tot i viure a Tunis, admirat pels àrabs, mai no visqué desconnectat dels interessos polítics de l’Europa mediterrània.
Continuà relacionat amb el seu país mitjançant els mercaders catalans. Gaudí de deferències per part de Benet XIII, el qual li atorgà l’absolució de totes les censures canòniques, i Alfons V li atorgà un salconduit perquè retornés a la pàtria.
Característica de la seva crisi, amb fugida dels esquemes religiosos i de les estructures socials de l’Europa medieval a un altre país i a una altra societat, fou una mena d’anunci de la mentalitat renaixentista.
Present d’home docte en refutació dels partidaris de la Creu és un dels primers exemples de la literatura occidental d’impugnació de la religió cristiana.
Escriví, en català, Llibre dels bons amonestaments (1397), Cobles a la divisió del regne de Mallorques (1398) i les dues Profecies (1405 i 1406) que, més d’intenció política que religiosa, segueixen els esquemes de l’al·legoria medieval, amb elements realistes que intenten descriure una situació actual.
La disputa de l’ase contra fra Anselm (1418), conservada només a través de traduccions franceses del s XVI, discuteix entorn de la superioritat de l’home sobre les bèsties, i mitjançant historietes mostra diversos aspectes de la manera d’ésser humana. Aquesta darrera obra és una de les cabdals en la literatura medieval catalana.
També escriví obres en àrab.
(Barcelona, segle XV)
Historiador i heraldista. És l’autor d’una crònica titulada Record, que, acabada el 1476, restà inèdita fins que l’any 1893 fou publicada per la revista “L’Avenç” de Barcelona.
El Record de Turell es distingeix de les cròniques dels seus coetanis per la brevetat. A la primera part de l’obra, fins al regnat de Jaume I, Turell s’inspira en la Crònica de Sant Joan de la Penya, i en molts altres passatges del Record no fa sinó copiar de Tomic, amb el qual es poden trobar moltes coincidències temàtiques i personals.
Segons Torres Amat, Turell fou també autor d’Història dels antichs comtes de Barcelona i dels Comtes-reis d’Aragó fins a Ferran I, d’un Tractat de la Armeria fet per Gabriel Turell, de la ciutat de Barcelona, amb escuts d’armes il·luminats, i del tractat Dels set honors del món.
(Lleida, segle XVII – Barcelona, segle XVII)
Religiós jesuïta. Visqué al col·legi de Barcelona i en fou rector. El 1645 era visitador general de l’orde per a Catalunya.
És autor d’un Certamen poético a l’ocasió de les festes organitzades per la canonització dels sants jesuïtes Ignasi de Loiola i Francesc Xavier.
(Canet de Mar, Maresme, 8 abril 1938 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 desembre 2022)
Biblista. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1955. Es doctorà en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma i s’especialitzà en l’exegesi de Sant Joan.
Fou degà de l’antiga secció de Sant Francesc de Borja i fou professor de la Facultat de Teologia de Catalunya.
Entre els seus estudis, cal destacar La verdad os hará libres (Juan, 8.32) (1973), que fou la seva tesi doctoral, i el Testimoniatge de l’evangeli de Joan (1980).
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Enginyer. Dirigí la construcció de la fàbrica de tabacs de Tarragona.
Durant les obres descobrí la gran necròpoli romana de la ciutat. Recollí i ordenà un gran nombre de troballes. Per tal de conservar-les, aconseguí del govern espanyol una subvenció per a l’establiment d’un museu.
(València, 6 març 1861 – Barcelona, 2 gener 1935)
Pedagog. Fou professor de les escoles normals de Girona, Tarragona i Barcelona. En aquesta darrera ensenyà del 1903 al 1931, any en què fou jubilat.
Col·laborà a la “Revista de Escuelas Normales” i a “La Escuela Moderna”, entre d’altres publicacions especialitzades.
És autor de treballs pedagògics com Memoria de reválida, La educación cívica en la escuela primaria i Estudio de metodología aplicada a la enseñanza del derecho usual.
