(Xàtiva, Costera, segle XVIII – País Valencià ?, 1776)
Metge. Estudià i es graduà a la Universitat de València. Fou metge de la família reial.
Escriví un Historial del origen, generación y efectos de las lombrices y su curación (1750) i una Medicina Hipocrática o arte de conocer y curar las enfermedades por reglas de la observación y experiencia (1761), seguida d’una dissertació sobre el vaccí antivariolós.
(País Valencià, segle XVIII – 1767)
Arquitecte. És autor de l’antiga Duana de València.
Veure> Bartomeu Robio (escultor gòtic català del segle XIV).
(Catalunya, segle XIX)
Família d’erudits i literats. Iniciada per Joaquim Rubió i Ors.
(Sant Joan de Labritja, Eivissa)
Vénda, dins la parròquia de Sant Miquel de Balanzat.
La seva costa té, com a accidents geogràfics més notables, el cap de Rubió (alt promontori que des d’un puig de 312 m alt avança cap al mar) i es Portitxol de Rubió.
(Binissalem, Mallorca Raiguer)
Antiga alqueria islàmica, que en el repartiment restà dins la porció del vescomte de Bearn.
Jaume I el Conqueridor hi creà la parròquia de Santa Maria, però el 1300 Jaume II de Mallorca fundà la vila de Binissalem, damunt la veïna alqueria d’aquest nom, a la qual traslladà la parròquia el 1370 (la casa rectoral, el 1406), encara que el nom de Rubines per a la vila es mantingué fins a mitjan segle XVI.
Una imatge de la Mare de Déu de Rubines -sense tradició antiga- fou encomanada el 1964 al pintor Pau Lluís Fornès pel poeta Llorenç Moyà i Gilabert per al seu oratori de Can Gilabert, per a la qual escriví uns goigs Jaume Vidal i Alcover, que musicà Guillem Llabrés i Torrens.
(Alburquerque, Extremadura, 1511 – Roma, Itàlia, 1582)
Pintor. També anomenat Francisco Roviale. Documentat a València el 1540 amb el nom de Pedro en el contracte del Retaule de santa Úrsula (Museu de Belles Arts de València).
Anys abans (el 1527) un tal Francisco Roviales treballà a Nàpols en el taller de Polidoro de Caravaggio, i rebé el nom de Polidorino. Col·laborador de Vasari cap al 1545, a la Sala de la Cancelleria, és seva la Conversió de sant Pau de l’església del Santo Spirito de Roma.
Bé que hi ha poques semblances entre el retaule de València i aquestes obres italianes, hom creu que són del mateix pintor.
(Llucmajor, Mallorca, 1705 – Palma de Mallorca, 1774)
Franciscà, estudiós i lul·lista. Anà a Magúncia a estudiar lul·lisme amb Guido Salzinger; retornat a Mallorca tingué diversos càrrecs dintre l’orde.
És autor de tres obres filosòfiques i d’algunes de polèmiques, entre elles una refutació a les crítiques contra Ramon Llull del dominicà Sebastià Rubí.
(Palma de Mallorca, vers 1700 – 1762)
Frare dominicà i teòleg. Es remarcà per la seva oposició a les doctrines de Ramon Llull. Professà al convent de Sant Domènec de Mallorca, fou qualificador de la inquisició, lector de filosofia i teologia i catedràtic de prima a la universitat de Mallorca. El seu anti-lul·lisme fou causa que dita universitat li negués el títol de doctor.
És autor de dues obres: La verdad sin rebozo (1750) i d’una altra obra on exposa l’oposició dels dominicans als actes de culte i veneració donats a Ramon Llull, aquesta darrera refutada pel franciscà Bartomeu Rubí i Catany.
