(Nàpols, Itàlia, segle XVII – )
Títol concedit el 1613 a Francesc de Revertera i Ruffo, senyor de la Salandra. La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1718 per Carles III al seu besnebot i quart duc Nicolau Hipòlit de Revertera i Pignatelli, primer comte de Tricarico.
Continua en la mateixa família.
(Rosselló)
Gran plana costanera de la comarca, estesa entre el límit amb el Llenguadoc i el Tec, on comença el Vallespir, tot i que arriba, de fet, al nord, fins al cap de Leucata, i, al sud, fins al començament de la Costa Vermella, més enllà d’Argelers.
Es tracta d’una zona de terres salades i pantanoses que han pres la forma d’una costa lacunar (els estanys de Salses i de Sant Nazari ocupen una part important de la seva superfície), recentment conquerida a la mar. Fou un centre de producció de sal (Sant Llorenç de la Salanca, Canet de Rosselló).
En un sentit estricte, la Salanca comprèn només les terres entre la Tet i l’estany de Salses, que centra Sant Llorenç de la Salanca i que comprèn Sant Hipòlit de la Salanca, el Barcarès, Clairà, Torrelles de la Salanca, Vilallonga de la Salanca i Santa Maria la Mar.
(Illa, Rosselló, 1706 – la Torre d’Elna, Rosselló, 1773)
Prevere i escriptor. Estudià a Illa i es doctorà en teologia a la universitat de Tolosa. Fou beneficiat de l’església del seu poble fins el 1755, que passà a ésser rector de Sant Feliu d’Avall i després d’Òpol (1759-68) i de la Torre d’Elna (1772).
Amb Melcior Gelabert escriví obres en llatí: Compendiosa regula cleri (1753), Preparatio proxima ad mortem compendiosae regulae cleri ab iisdem auctoribus edita (1756), Regula cleri es sacris litteris… (1757) i, sobretot, l’obra ascètica en català Regla de vida, que constitueix una obra cabdal de la literatura de l’època. Aquesta obra fou completada per un Manual de càntics (1755) dels mateixos autors.
(València, 1490 – 5 desembre 1558)
(o Celaia) Teòleg. Es doctorà en teologia a París (1522) i hi fou professor d’arts. Havent retornat a València, fou nomenat rector perpetu de la universitat i catedràtic de teologia tomista (1526).
Publicà a París bon nombre de comentaris als escrits d’Aristòtil, Porfiri i Petrus Hispanus, i altres obres lògiques, entre les quals uns Magna exponsabilia (1518) molt celebrats al seu temps, i a València els quatre volums de les Sentències de Pere Llombard (1527-31). Fou un seguidor de l’escola terminista de John Mair i, amb cert eclecticisme, dels dogmes occamistes.
A València imposà l’ensenyament d’Aristòtil seguint els comentaris de Tomàs d’Aquino i exercí un fort monopoli ideològic que impossibilità la docència universitària a erasmistes com Pere Joan Oliver (1528) i Pere Joan Nunyes. Aquest darrer li atribuí la responsabilitat de la desaparició dels vestigis romans de la ciutat per tal d’evitar tot rebrot de gentilitat.
Rodal, a 1 km de la ciutat.
Cim (1.581 m alt) de la serra del Toro, al sud-oest del terme, al límit amb Aragó.
(Sant Antoni de Portmany, Eivissa)
Cala de la costa occidental de l’illa, al nord de la vila i al sud del cap Nunó.
(Alcoi, Alcoià, 20 gener 1850 – Madrid, 14 abril 1910)
Pintor. D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871.
Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a París i premiat a Berlín el 1890.
Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de “Blanco y Negro”.
Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere -la seva mare-, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Màlaga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de María Guerrero, nena, i el Círculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli.
Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i científic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra -abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura, fou creada per a ell la càtedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.
(Pego, Marina Alta, 1679 – València, 1731)
Eclesiàstic. Fou catedràtic de filosofia. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics d’importància.
És autor d’estudis teològics i bíblics, escrits en llatí. La major part d’ells restarien inèdits.
(Pego, Marina Alta, 1731 – Rotglà i Corberà, Costera, 1806)
Jurisconsult. Doctor en dret, s’ordenà de sacerdot el 1764.
La seva obra Ilustración del derecho real de España (1803) fou adoptada com a llibre de text de les universitats de l’estat espanyol i se’n feren diverses edicions. Publicà altres obres jurídiques en llatí.
