(València, 1693 – 1763)
Jurista i eclesiàstic. Es casà i tingué un fill. Després de restar vidu prengué l’estat eclesiàstic. Fou protonotari apostòlic i ocupà d’altres càrrecs. També exercí com a examinador de dret a la universitat de Gandia.
És autor de diversos escrits, alguns d’ells de caràcter històric i polític, que restaren tanmateix inèdits.
(País Valencià, gener 1693 – 15 juliol 1693)
Revolta pagesa anti-senyorial que es produí al sud del Xúquer i més concretament als pobles de l’antiga governació de Xàtiva. El malestar tenia l’origen en el peculiar repoblament d’aquesta zona (que pertanyia bàsicament als ducs de Gandia i de Maqueda, marquesos d’Albaida, Dénia i Guadalest, comtes de Cocentaina i de Real) després de l’expulsió dels moriscs (1609-15), que reafirmà encara més el règim senyorial imperant.
Un exemple representatiu fou el de Muro del Comtat, per les condicions lleonines que el senyor del lloc, Gaspar Roís de Corella, comte de Cocentaina, exigí als seus repobladors: reconeixement de la propietat senyorial de les terres, residència obligatòria, submissió total a la jurisdicció nobiliària per part del consell general, reserva per part d’ell de la moreria i de part de la producció, serveis, etc.
En general, durant la primera llarga meitat del segle XVII, el baix nivell de vida dels pagesos havia cristal·litzat en la rebel·lió primitiva del bandolerisme, extraordinàriament puixant en el regne. Però el millorament de la situació del camp, emmarcat en la recuperació de la perifèria peninsular a partir de 1670-80, alhora que suposà un descens del bandolerisme, afavorí les discrepàncies dels vassalls respecte al pagament de drets senyorials.
El primer intent ja havia tingut lloc el 1657, quan, a instància del consell general de Muro, Vicent Terol inicià, sense èxit, gestions per a rebaixar els censos dels pagesos, i seguiren les revoltes frustrades de 1663 a l’Horta de València, l’avalot dels vassalls del monestir de Valldigna el 1672, el del Camp de Morvedre el 1689.
La Segona Germania es desenvolupà en dues fases ben diferenciades: reivindicacions jurídiques des del gener de 1693 i revolta armada del 9 al 15 de juliol, de la qual se seguí una forta repressió.
Les al·legacions dels pagesos, tot i que arremetien contra els senyors, que es beneficiaven il·legalment -segons ells- de les condicions favorables del repoblament, més enllà dels trenta anys atorgats per Felip III, foren portades legalment per llur representant, Francesc Garcia del Ràfol d’Almúnia, que lliurà un memorial al rei Carles II.
Però el seu fracàs, en remetre el Consell d’Aragó el problema a l’audiència de València, jutge i part d’aquest pel fet que tenia interessos senyorials a la zona, afavorí l’agitació que esclatà el 9 de juliol, quan el batlle de Gandia -a requeriment del duc- agafà quatre pagesos que es negaven a repartir la collita.
Però l’improvisat exèrcit de revoltats, que es formà ràpidament i espontàniament, sota el comandament de Josep Navarro, barber de Muro, poca cosa pogué fer, llevat d’alliberar els companys i d’enfrontar-se, en inferioritat de condicions, a les tropes del lloctinent, marquès de Castelo Rodrigo. Aquest derrotà els revoltats a Setla de Nunyes el 15 de juliol de 1693.
La repressió posterior, amb l’esquarterament de Navarro, afavorida per la noblesa i l’alta clerecia (l’arquebisbe de Toledo Tomàs de Rocabertí s’oposà als clergues rurals partidaris dels pagesos), només ajornà un problema que es replantejà el 1702 amb la guerra de Successió.
Eren besnéts de Pere Joan de Safortesa-Tagamanent.
Francesc de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – Itàlia ?, 1693) Noble. Al quedar vidu de la princesa de Sancí, fou bisbe de Siracusa.
Mateu de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – 1671) Cavaller de Montesa. Jurat en cap de Mallorca i darrer mascle de la línia.
Pere de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – Itàlia ?, 1694) Cavaller de Sant Joan. Fou governador de Calàbria.
(València, 15 agost 1693 – 7 maig 1765)
Escultor, pintor i gravador. Deixeble d’Evarist Muñoz a València, l’any 1720 anà a Roma per completar la seva formació artística.
La seva obra més important, encara que hi intervingueren d’altres arquitectes, és el Palau del Marquès de Dosaigües, a València. La façana, realitzada el 1740, és d’una sumptuositat excepcional i constitueix una mostra importantíssima del barroc del país, per cert bastant tardana.
Li és atribuït el Sepulcre de Sant Vicent, esculpit per al gremi de sastres i exhibit avui al Museu de Belles Arts de València, també pintà al fresc el sostre del cambril de sant Lluís Bertran, a Sant Domènec de València.
És autor del gravat de la portada del primer volum del Museo Pictórico (1715) de Palomino i de nombrosos retrats i estampes de sants.
Morí foll.
(Catalunya, segle XVII)
Títol concedit el 1693 a Josep Serra i Dòria, únic titular.
(Coves de Vinromà, Plana Alta, 1693 – Madrid, 2 febrer 1754)
Arquitecte. Autor de la façana de la catedral de Múrcia (començada en 1741-42 i acabada pels seus deixebles el 1754), d’estil derivat del rococó francès.
(Mallorca, segle XVII – Palma de Mallorca, 1693)
Lul·lista. Fou canonge de la seu de Mallorca.
El 1688 publicà un Breve ac compendiosum rescriptum nativitatem, vitam, martyrium, pii heremitae Raymundi Lulli complectens, dedicat al papa Innocenci XI, on es defineix com a defensor de l’ortodoxia lul·liana; condemnada pel Sant Ofici de Roma (1690) i posada a l’Índex de llibres prohibits, l’obra continuà, tanmateix, circulant.
El 1691 publicà, en castellà, un memorial a Carles II que és, en part, la traducció de l’obra condemnada.
(Palma de Mallorca, 1693 – Madrid, 1753)
Historiador. Noble i filipista, exercí diversos càrrecs municipals i d’assessoria jurídica a Mallorca. Fou nomenat cronista del regne (1717).
Fou autor de nombroses obres d’història balear que han quedat inèdites, excepte el primer volum de la seva Historia general del reino de Mallorca (1723), continuació de l’obra de Joan Dameto i interessant per l’aportació de notícies sobre l’època de Felip IV.
Altres escrits foren: Misceláneas historiales (5 vols.), Fastos baleáricos.
(Jaca, Aragó, 1619 – València, 1693)
Historiador i teòleg jesuïta. Professor de teologia a Salamanca. Escriví alguns tractats teològics i estudis històrics.
Són notables una història de Sant Joan de la Penya i, sobretot Los reyes de Aragón en anales históricos (1682-84), síntesi d’història d’Aragó fins a Ferran II el Catòlic, obres encara útils.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1603 – Barcelona, 1693)
Pintor. Format a Barcelona, es traslladà a Madrid, on sembla que fou deixeble d’Eugenio Caxés.
Pintà diverses obres per a esglésies de Barcelona i de Sant Joan de les Abadesses (on es conserven les que féu per a la capella del Misteri).
Dades dels Països Catalans 