(València, 8 juny 1812 – 4 abril 1856)
Poeta. Iniciador de la Renaixença al País Valencià, seguidor de les orientacions i els particularismes del moviment de la literatura catalana que, guiat per Rubió i Ors, donà un tipus de poesia romàntica on eren expressats els sentiments íntims i subjectius.
El seu poema Cançó és l’equivalent a l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i al País Valencià en ésser apologista de la llengua popular amb col·laboracions a “El Liceo” i “El Fénix”.
(Maó, Menorca, 1812 – 11 març 1891)
Escriptor. Estudià lleis a Mallorca i posteriorment anà als EUA (1839), estudià a Cambridge i fou catedràtic de llengua i literatura castellana a la universitat de Boston.
Malalt, tornà a Maó (1845) i hi portà a terme una intensa activitat de millores socials (creació d’entitats, intents de creació de fàbriques de teixits, experiències agràries, etc). Després, es dedicà als seus treballs literaris.
Publicà nombroses gramàtiques angleses i castellanes, en castellà i anglès, una Gramática de la lengua menorquina (1858) i l’interessant treball Exposició de lo estat actual de l’agricultura en la isla de Menorca (1857).
(Palma de Mallorca, 30 juliol 1812 – 28 juliol 1814)
Publicació setmanal. Sorgida per tal de combatre les idees liberals i especialment la publicació “Aurora Patriótica Mallorquina”.
Fou dirigida per Ramon Strauch i Vidal -franciscà, empresonat diverses vegades pels seus articles-.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 26 gener 1778 – València, 12 juny 1812)
Guerriller. Fill d’un banquer, creà a Sagunt una junta contra la intervenció francesa (1808) i formà una partida molt nombrosa anomenada Cos de Granaders Saguntins que recorregué el País Valencià.
Prengué part en accions contra el mariscal Suchet a Novelda, Cabdet, Ibi, Cocentaina, Ontinyent, Alcoi, Albaida, Saix, etc, i contra Jacomart a Bunyol, Dosaigües i altres punts.
Pres a Sot de Xera, fou jutjat i penjat.
Eren fills de Tomàs Burguès-Safortesa i de Berga, i germans de Joan Burguès-Safortesa i Sureda.
Josep Quint-Safortesa i Sureda (Illes Balears, segle XVIII – 1812) Cavaller de Calatrava i de Sant Joan. Heretà, sencers o en part, vincles dels Quint, Berga, Sanglada, Valentí-Sestorres, Montsó i Togores-Muntanyans i formà la línia nova dels Quint-Safortesa (cognom també només emprat pels hereus). Fou l’avi de Josep Quint-Zaforteza i Togores.
Tomàs Quint-Safortesa i Sureda (Illes Balears, segle XVIII – segle XIX) Noble. Era el fill gran. A la seva mort, sense fills, els seus altres dos germans es repartiren l’herència.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1812 – Palma de Mallorca, 1885)
Polític. Cap dels progressistes illencs a partir del 1856, fou regidor des del 1858 i després alcalde de Palma en 1861-62.
Participà en la fracassada conspiració progressista del juny de 1866 i per l’octubre de 1868 encapçalà la Junta Provisional de Govern de les Balears, fou governador civil interí i president de la diputació.
Diputat a corts el 1869, seguí Ruiz Zorrilla el 1871, fou de nou diputat en 1872-73 i l’11 de febrer de 1873 votà la proclamació de la Primera República. Fou governador civil de Balears del juny de 1872 al febrer de 1873.
(València, 21 novembre 1751 – Madrid, 7 agost 1812)
Pintor i gravador. Germà de Tomàs. Format a l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual fou acadèmic de mèrit, i pintor de cambra del rei.
És autor de dues Natures mortes, de les làmines de l’edició del Quixot del 1797 i de les il·lustracions per a diverses obres didàctiques.
(Bonrepòs, Horta, 1771 – València ?, 1812)
Pintor. Acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1804).
Entre la seva obra sobresurt el Casament a València de Felip III i Margarida d’Àustria-Estíria (Museu de Belles Arts de València).
(Dolores, Baix Segura, 1812 – País Valencià, 1882)
Gravador. En la seva joventut es dedicà a la pintura.
Excel·lí gravant retrats de personalitats polítiques importants de la seva època.
(Palma de Mallorca, segle XVIII – 1812)
Escriptor. Beneficiat de la seu de Mallorca. Traduí al castellà Lucreci, el Stabat Mater Dolorosa (1838) i altres obres llatines.
Escriví poemes lírics i goigs, però es destaquen sobretot les seves composicions satíriques. Publicà Carta de un mallorquín a un suyo amigo valenciano sobre el tratado de la rabia (1791) i Carta del maestro a su discípulo (1802).
Dades dels Països Catalans 