Comarca del País Valencià: 539,7 km², 113.154 hab (2007), densitat: 209,66 h/km², cap: Alcoi

Format per 8 municipis: Alcoi – Banyeres de Mariola – Benifallim – Castalla – Ibi – Onil – Penàguila – Tibi

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat entre la Vall d’Albaida, el Comtat, la Marina Baixa, l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó. És una regió abrupta i amb una estructura molt complexa en els contraforts orientals dels sistemes bètics. Des d’un punt de vista geològic, hi predominen els materials terciaris, triàsics i cretacis, llevat del miocè, del niocè i del quaternari, que en cobreixen els fons d’algunes valls i planes. Hi abunden les roques calcàries, sobretot les nummíliques (fòssils).

El relleu diversifica tres regions diferenciades, afaiçonades per tants d’altres eixos fluvials. Al sector est, la conca de l’Alcoi, formada de l’aiguabarreig de diversos rierols i tancada per una sèrie de massissos, entre els quals destaquen els de Mariola (1.389 m) i d’Aitana (1.558 m); al sector meridional, la foia de Castalla, sinclinal, ocupada pel curs alt del riu Verd o Montnegre i situada a 600 m d’alt, i a l’oest, el pla de Villena i la conca del Vinalopó, l’única àrea plana de la comarca. El conjunt té una altitud mitjana superior als 500 m.

POBLACIÓ.- La densitat comarcal és elevada, gràcies a la presència d’Alcoi, Banyeres de Mariola, Ibi i Onil, ja que la resta és molt poc habitada. La capital concentra més de la meitat de la població comarcal. Aquest fet és degut a la immigració extracomarcal, afavorida per la indústria. El poblament es molt antic, ja que s’hi han trobat abundants restes prehistòriques; però la seva empenta peculiar li prové de la dominació àrab i de la Reconquesta, que en féu durant molt de temps una regió fronterera, tant amb els àrabs com amb els castellans.

ECONOMIA.- Els conreus són bàsicament de secà, concentrats als termes d’Alcoi i Banyeres de Mariola. El pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa, construït el 1594, no incideix sobre la comarca. La majoria de conreus s’han d’escalonar en inacabables feixes per treure’n algun profit; hi predominen els cereals, l’olivera i la vinya al secà; a l’horta, destaquen les pomeres i la vinya monastrell, que s’exporta a Villena per vinificar. La ramaderia és molt minsa i l’apicultura molt reduïda. La indústria continua viva i renovellada, tant la tradicional paperera, tèxtil i alimentària (torrons, ametlles ensucrades, olives farcides), arrelada probablement pels àrabs, com la tèxtil (confecció i gèneres de punt), concentrades a Alcoi i Banyeres; la de joguines mecàniques, a Ibi, i la de nines, a Onil.

HISTÒRIA.- Des que fou conquerit per Jaume I de Catalunya en 1244-45 fins que Oriola, Alacant i Elx foren traspassades de la sobirania castellana a la de Jaume II el Just, el 1304, el territori que constitueix l’Alcoià formà part de la frontera meridional del Regne de València, juntament amb Xixona (i la Torre de les Maçanes), a l’Alacantí, i amb la Vila Joiosa i la conca del riu de Sella, a la Marina Baixa. Després del 1304 aquesta frontera es mantingué com a límit de les governacions de Xàtiva (o de dellà Xúquer) i d’Oriola (fins al 1707) i de les diòcesis de València i d’Oriola (fins al 1957).

En la divisió borbònica feta a partir del 1707, el territori de l’Alcoià fou atribuït als corregiments o governacions de Xixona i d’Alcoi. La governació de Xixona, excepte els termes de la capital i dels enclavats d’Elx i de les Salines d’Elda, corresponia a territoris d’aquesta comarca; la rodalia de Biar i de foia de Castalla; de la governació d’Alcoi, només Banyeres de Mariola, Alcoi, Benifallim i Penàguila, corresponen a l’Alcoià.