(València, 2 juny 1423 – Nàpols, Itàlia, 25 gener 1494)

Rei de Nàpols (1458-94). Fill natural i successor d’Alfons IV el Magnànim, el qual, el legitimà el 1440, i el 1443 fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria. Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda dels prínceps de Tàrent, Isabel Chiaramonte.

A la mort d’Alfons el Magnànim no fou reconegut pel papa Calixt III, el país, feu de la Santa Seu, fou envaït (1460) per Joan d’Anjou, però ell el vencé prop de Troia (1462) amb l’ajut dels Sforza i de Pius II. Col·laborà en la política del seu oncle Joan II de Catalunya en la lluita contra França.

Dedicat a la reconstrucció del país, desenvolupà una hàbil política econòmica i fomentà el desenvolupament de les ciències i de les arts: féu obrir la universitat el 1465 i afavorí la introducció de la impremta (1473).

El 1482, després d’expulsar els turcs d’Otranto, emprengué la guerra de Ferrara, que fou ruïnosa per a l’estat, i hagué de fer cara a la célebre Conjuració dels Barons, contra l’autoritarisme monàrquic (1485), oposició fomentada per Gènova, Venècia i el papa Innocenci VIII, que ell reprimí enèrgicament.

A la seva mort fou succeït per Alfons II de Nàpols.