(Barcelona, gener 1977 – 1978)
Revista de crítica cultural i política marxista.
Teòricament quadrilingüe -castellà, català, basc i gallec-portuguès-, el castellà hi és predominant.
Amb vocació d’ésser tribuna de debat intel·lectual de l’esquerra revolucionària peninsular, ha publicat treballs de diversos escriptors i polítics.
(Catalunya, 1947 – 1989)
(MACOSA) Empresa metal·lúrgica.
Els seus orígens es remunten a l’any 1858 amb la fundació de la Herrería Barcelonesa, dirigida per l’empresari Manuel Girona.
El 1881 fou creada la societat Material per a Ferrocarrils i Construccions SA, productora de material ferroviari i productes siderúrgics que, el 1947, en fusionar-se amb Construccions Devis, de València, prengué el nom actual.
Les seves instal·lacions són al barri barceloní del Poblenou, a València i a Alcázar de San Juan (Castella la Nova) i produeix, a més del productes tradicionals, vàlvules, construccions metàl·liques i escales mecàniques, amb una forta activitat exportadora.
Pertany al grup del Banc Central. La xifra de vendes assolí 12.308 milions de ptes el 1980 i donava feina a 3.230 empleats.
El 1989 es va fusionar amb La Maquinista Terrestre i Marítima i es convertí en Mediterránea de Industrias del Ferrocarril SA (MEINFESA).
(Barcelona, 21 juny 1889 – 1958)
Violinista i compositor.
Actuà com a violinista a Europa i Amèrica. Residí a Mèxic des del 1921 fins al 1925, i hi creà una orquestra que ell mateix dirigí.
Escriví poemes simfònics, cançons i una sèrie de peces per a piano titulada Quadrets de la Costa Brava.
(Serra de Daró, Baix Empordà)
Monestir de donades (Santa Coloma de Matella) que seguien una regla de tipus benedictí, situat al nord de Sant Iscle d’Empordà.
L’església fou fundada, vers el 1163, pels benedictins de Sant Miquel de Fluvià -que hi exerciren sempre un cert domini-, i poc després s’hi establí la comunitat femenina, regida per una abadessa.
Vers el 1368 s’uní als petits cenobis de Sant Joan de l’Erm i de Santa Margarida de Vilanera, i aviat s’extingí.
L’església serví de pallissa durant segles al mas Cebrià.
(Figueres, Alt Empordà, 15 desembre 1826 – Buenos Aires, Argentina, 21 setembre 1894)
Polític.
Unit a Abdó Terradas ja el 1840, s’afilià al partit republicà, el 1843 va ésser un dels defensors del castell de Sant Ferran, de Figueres, com a partidari de la junta suprema de Barcelona. Es distingí, a Figueres, en la revolució del 1854 i en la revolta arran del cop d’estat d’O’Donnell (1856).
Exiliat, entrà al Principat pel setembre de 1868, amb el general Pierrad per comandar les forces ciutadanes de Figueres i el castell. Després fou nomenat segon alcalde, i, com a president del comitè provincial del partit republicà federal a Girona, dirigí la insurrecció del 1869 i prengué part activa en l’organització del partit federal.
President de la Diputació de Girona (1871). Va ésser, un cop proclamada la República, president de la diputació de Girona (1871) i governador civil d’aquesta ciutat (1873-74).
Un cop restaurada la monarquia, va organitzar el partit federal a l’Empordà i va ésser elegit membre del Consell Federal de Catalunya, fins que el 1889 va anar a Buenos Aires.
(Barcelona, 19 octubre 1869 – 24 maig 1943)
Pianista.
Oferí diversos concerts a la sala d’audicions de l’Exposició Universal de Barcelona (1888).
Fou professora de l’Escola Municipal de Música barcelonina, on s’havia format. La seva tasca docent resultà important.
Fill seu fou el violoncel·lista i musicòleg Josep Ricart i Matas.
(Mataró, Maresme, 1818 – Arenys de Mar, Maresme, 1884)
Frare caputxí. Professà l’any 1834 i anà a Roma l’any següent, on fou ordenat sacerdot (1842).
Exercí durant un quant temps el ministeri parroquial a Catalunya i el 1861 anà a Guatemala, on fou comissari general, i en ésser-ne expulsat (1872) tornà a la Península, després d’una estada curta a Perpinyà.
En els seus darrers anys tingué cura de les Filipenques, fundades pel seu germà Marc Castanyer a Mataró.
Veure> Pelegrí de Mataró (missioner caputxí català, 1879-1939).
(Catalunya, segle XVIII – Veneçuela ?, segle XVIII)
Frare caputxí.
Destinat a Veneçuela, realitzà exploracions importants.
El 1772, amb fra Benet de la Garriga, remuntà per primera vegada l’Orinoco fins a l’alt Caroní i al territori de la Gran Sabana. Deixà una relació del viatge.
(Mataró, Maresme, 1812 – Tulcan, Equador, 1886)
Frare caputxí. L’any 1829 professà al convent de Sarrià.
Ordenat sacerdot durant l’exclaustració (1838), fou un notable predicador popular a les diòcesis del Principat.
L’any 1856 anà a Centreamèrica, on fou comissari general i missionà a Guatemala i San Salvador, d’on, exiliat, anà a Panamà i a l’Equador.
Una part de la seva correspondència, interessant per la història d’aquestes missions, fou publicada (Milà, 1890).
Dades dels Països Catalans 