(Calataiud, Aragó, 25 juliol 1445 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 2 juliol 1522)

(Enric d’Aragó i Pimentel)  Fill d’Enric d’Aragó i de Caterina de Castella.

A les paus d’Agreda i d’Almazan (1454), on trobaven punt final les guerres entre Aragó i Castella, hom estipulava que aquesta es quedava el gran patrimoni de la branca aragonesa dels Trastàmara a canvi d’unes indemnitzacions en forma de pensió anual, 500.000 maravedisos l’any correspondrien a Enric.

Rebé el títol de comte d’Empúries. Es casà amb Guiomar de Portugal. Durant la guerra de Joan II contra el Principat fou partidari del primer. Les autoritats catalanes el declaraven enemic de la terra en 1462.

Tres anys després manava una ala de l’avantguarda joanista a la batalla de Calaf. En 1467 resultà ferit assetjant Roses, a les ordres de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i la reina Joana Enríquez.

En 1472-73, emparat pel marquès de Villena, tractà de convenir el seu matrimoni amb Joana de Castella, dita “la Beltraneja”, però triomfà al país veí la tendència pro-aragonesa basada a l’enllaç entre Isabel i Ferran, aquest cosí germà d’Enric. Els dos cosins, després d’un distanciament, es reconciliaren.

Ja regnant Ferran i consumada la unió de les dues corones, Enric fou nomenat lloctinent general al Principat (1481). Tractà amb mà dura els remences, que s’acabaren rebel·lant en una veritable guerra. Tot i el triomf final de les armes reials, Ferran aconsellà severament Enric perquè prengués amb els remences una actitud més diplomàtica.

D’altres fets sobresortints de la seva lloctinència foren: l’entrada de l’Inquisició a Barcelona (1487), el nomenament de consellers de la capital per designació reial (1490-91) i l’expulsió dels jueus (1492). Fou substituït com a lloctinent per Joan d’Aragó, comte de Ribagorça.

En 1516 restà vidu. En 1522 morí ell, deixant hereu principal el seu fill Alfons. Fou enterrat, com la seva muller, al monestir de Poblet.

Tot i haver-se format a Castella, l’infant Enric es vinculà totalment a la vida catalana, fins al punt que en el seu testament disposà que els seus descendents visquessin a Catalunya i que el comtat no fos “regit ni governat per castellans”.