(Viena, Àustria, 1 octubre 1685 – 20 octubre 1740)

“Carles d’Àustria”  Rei de Catalunya-Aragó (1705-17 i 1725) i emperador germànic (Carles VI) (1711-40). Fill segon de Leopold I.

A la mort de Carles II, va ésser reconegut rei d’Espanya pels aliats, segons s’havia convingut en el tractat de partició del 1699, enfrontant-se a la candidatura de Felip V de Borbó, sostinguda per França (guerra de Successió).

El 1705 va participar amb l’esquadra anglesa en el setge de Barcelona. La ciutat, favorable a la seva causa, li obrí les portes al cap d’un mes de setge i resistí aleshores l’assalt

Després de celebrar-hi Corts (desembre 1705-març 1706), en les quals garantí els privilegis catalans, Carles marxà a Madrid, on es féu proclamar rei d’Espanya, però el decidit ajut castellà a la causa de Felip V el va obligar a abandonar la capital.

En endavant residí a Barcelona en companyia de la seva esposa Cristina de Brunsvic, sense aconseguir, malgrat el suport català i una esporàdica entrada a Madrid (1710), inclinar la guerra al seu favor.

En morir el seu germà, l’emperador Josep I (1711), heretà la corona imperial, cosa que li rebaixà l’ajut dels aliats, poc interessats en la reconstrucció de l’imperi dels Àustries.

El 1714 hagué de reconèixer (pau de Rastadt) els tractats d’Utrecht, que estipulaven la seva renúncia a la corona d’Espanya a canvi del Milanesat, Nàpols, Toscana, Sardenya (canviada el 1718 per Sicília) i els Països Baixos. Incorporà també a l’Imperi gran part de Valàquia i Sèrbia, conquerides (1718) als turcs.

Per tal de garantir la successió a la seva filla Maria Teresa, el 1713 promulgà de Pragmàtica Sanció.