Municipi del Garraf (Catalunya): 43,85 km², 10 m alt, 28.527 hab (2017)

El terme municipal s’estén al llarg de la costa del massís de Garraf, fortament articulada, amb un continu de penya-segats, només tallats per petites cales com ara les del poble del Garraf i la cala Morisca (Vallcarca).

ECONOMIA.- Inicialment fou un nucli agrícola (viticultura) i mariner. Els conreus (secà) han estat reduïts a la vinya, que havia donat lloc a l’elaboració d’aiguardent i de malvasia, productes d’exportació cap a Amèrica. A la fi del segle XIX, a conseqüència de les plagues vitícoles, l’economia basculà vers la indústria. Començà la del calçat (40.000 dotzenes de parells de sabates l’any 1876); el 1953 encara representava el 50% de la població industrial. En l’actualitat els subsectors industrials amb un major dinamisme són els de la construcció i dels materials per a aquesta indústria, seguits pels de les pells i la confecció, la indústria metal·lúrgica, la de la fusta i l’alimentària. Un cas a part és l’obtenció de ciment; aquesta indústria radica a Vallcarca, a uns 5 km del cap municipal, on a més s’exploten les pedreres de calcària.

Però amb tot, Sitges fonamenta la seva economia en el turisme, especialment intens a l’estiu i que ha donat lloc a una variada oferta hotelera i de serveis, a banda de les nombroses urbanitzacions i xalets que s’escampen cap a l’interior i resseguint la costa. La tradició d’un turisme de qualitat artística (El Cau Ferrat, Museu Romàntic) arrenca de Víctor Balaguer i Santiago Rusiñol.

La industrialització primer i el turisme després provocaren una atracció immigratòria, que ha beneficiat l’increment de les xifres de població tot al llarg del segle XX.

Anualment s’hi celebra una exposició de clavells (catifes) per Corpus i una festa de la verema. Des del punt de vista cultural, s’hi celebra cada any, i des del 1967, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, abans Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

HISTÒRIA.- Molt discutit el seu origen, fins a la darreria del segle X no es començà a parlar del castell de Sitges, l’acta documental més antiga és la de Silvestre II (vers 1001-03). Notícies posteriors parlen de dos castells (Sitges i Miralpeix) de la família dels Ribes, però no és fins al final del segle XIII que es delimita clarament la vila, que depengué directament del rei fins al 1321, any en que Jaume II el Just la concedí en feu a Bernat de Fenollar, els béns del qual passaren a la Pia Almoina (antiga institució benèfica de la catedral de Barcelona). Així i tot, aquesta no tingué jurisdicció sobre la vila fins el 1390, sota el regnat de Joan I el Caçador. Durant la guerra dels Segadors fou saquejada (1649), i en la de Successió es mostrà partidària de l’arxiduc Carles III. En la tercera guerra carlina hi entraren uns 4.000 carlins comandats per Rafael Tristany per cobrar la contribució. El lliure comerç amb Amèrica i la inauguració del ferrocarril (1881) hi donaren, al segle XIX, una gran prosperitat.

ART.- A les acaballes del segle XIX el petit poblet de pescadors que era Sitges es convertí, gràcies principalment a Rusiñol, en un indret artísticament interessant, més que per les obres artístiques ja existents, per les que hi aportà el corrent iniciat pel pintor esmentat i pel nord-americà Deering. El primer hi construí la casa museu anomenada Cau Ferrat i, el segon, l’anomenada Maricel. En ambdós indrets s’aplegaren tot d’obres d’art de la fi del segle XIX, però també moltes d’èpoques anteriors; excel·leixen, en primer terme, els ferros forjats i els objectes de vidre. Rusiñol promogué a Sitges una revaloració d’El Greco, algunes obres del qual es conserven al Cau Ferrat. Fou aixecat també, a la població, un monument al pintor cretenc. A l’hospital de Sant Jaume hi ha el retaule renaixentista del Vinyet, atribuït a Jaume Forner.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Museus – Colla Jove de Castellers – Balls Populars