(Barcelona, 20 abril 1893 – Palma de Mallorca, 25 desembre 1983)

Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.

Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).

El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.

Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.

Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.

La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.

El 1975 es creà a Barcelona la Fundació Joan Miró, amb un important fons donat pel pintor, i a Palma de Mallorca, a la casa i taller de Son Abrines projectada per Josep Lluís Sert per al pintor, la Fundació Pilar i Joan Miró.

Enllaç web: Fundació Joan Miró