(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 maig 1818 – 16 juliol 1884)

Filòleg i escriptor. En un començament estudià a Cervera i, un cop traslladada la Universitat a Barcelona amb la denominació d’Estudis Generals, hi acabà les carreres de dret i de filosofia i lletres. Havent debutat literàriament en “El Vapor” (1836), entrà en relació amb els romàntics catalans.

Afiliat primerament a un romanticisme exaltat, pertanyent a la primera etapa de la seva obra poètica en castellà, esdevingué un admirador de Walter Scott i del romanticisme tradicional.

Catedràtic d’estètica i d’història a la Universitat de Barcelona el 1846, destacà com a mestre del grup de companys romàntics com ara Pau Piferrer, Joaquim Rubió, Josep Llausàs i altres deixebles posteriors com Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Josep Balari, Torras i Bages, Costa i Llobera i Maragall.

Fou membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pertanyent a la generació romàntica dels jocs florals, va prendre part en la seva restauració (1859) i obrí l’acte amb un parlament sobre la gaia ciència.

Si com a historiador i crític literari assolí en el seu temps un extraordinari relleu, no és inferior la seva obra de filòleg, poeta i folklorista. Com a poeta no operà amb una matèria lírica, sinó que se serveix d’un conjunt d’elements narratius, extrets de la història medieval. En la Cançó del Pros Bernat (1867) poetitza la figura de Bernat de Ribagorça, comte de Pallars, que, com indica en la seva obra De la poesía heroico-popular castellana, és el nucli originari de la llegenda de Bernardo del Carpio, i utilitza, a més, els tòpics característics de la cançó de gesta. Altres obres són La complanta d’En Guillem (1867), la seva lírica més pura, Pastorel·la de Nadal i Poqueta cosa, espècie de pastorel·la trobadoresca.

Fou el primer que es dedicà a la historiografia literària al segle XIX. Malgrat la manca de tradició en els estudis literaris, se situà a l’altura dels millors romanistes de l’Europa del seu temps, com G. Paris, G. Meyer, Bartsch o Mussafia. Amb plena consciència dels seus mètodes (mètode comparatiu), es féu l’home universal de la Renaixença, partint del fet de considerar la literatura catalana en relació amb les altres literatures romàniques.

La seva labor com a crític fou coneguda a través de l’estudi Clásicos y Románticos, aparegut dins “El Vapor” l’any 1836 i incorporat després a Estudios literarios (1838). És també d’aquesta època Compendio de arte poética (1844).

No fou, però, fins a partir de l’any 1853 que publicà les obres literàries de més envergadura, com Observacions sobre la poesia popular (1853) i el recull Romancerillo catalán (1882), d’interès extraordinari per a l’estudi de la poesia popular. El seu treball De los trovadores de España (1861) el situa com un dels primers provençalistes d’Europa i capdavanter dels futurs especialistes d’aquesta matèria al país. Arran d’aquesta obra van néixer altres estudis particulars sobre gèneres, poetes i formes de l’antiga literatura catalana com ara Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), Les Noves rimades (1876) i La Codolada (1876).

La publicació de la seva obra De la poesía heroico-popular castellana (1874) fou un precedent dels estudis que dugueren a terme M. Menéndez Pelayo i R. Menéndez Pidal. El seu deixeble Marcelino Menéndez Pelayo preparà l’edició de les Obras completas de Milà, aparegudes en vuit volums entre el 1856 i el 1888.