(Versalles, França, 19 desembre 1683 – Madrid, 9 juliol 1746)

Rei de Catalunya-Aragó (1700-05), i d’Espanya (1713-46). Fill segon del gran delfí de França, Lluís, i nèt de Lluís XIV de França. Fou nomenat rei de la corona hispana pel darrer Àustria, Carles II. L’arxiduc Carles d’Àustria amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra i Holanda, i posteriorment Savoia i Portugal), acudí a rescatar la corona per les armes. Tots els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa, temerosos de la política centralitzadora dels Borbons, també se li uniren, i començà així l’anomenada Guerra de Successió.

Després de la batalla d’Almansa (1707), Felip V suprimí les constitucions del País Valencià i Aragó i hi aplicà els decrets de Nova Planta, que els subjectaven a les lleis de Castella. La mort de l’emperador d’Àustria i la consegüent pujada al tron de Carles féu que les potències aliades l’abandonessin i ell mateix es desentengués del Principat; el tractat d’Utrecht (1713) segellà la pau i Catalunya, abandonada per tothom, sucumbí el 1714, i l’any següent Mallorca. Immediatament hi foren suprimides les institucions pròpies i aplicat el decret de Nova Planta, i els Països Catalans foren sotmesos a un règim militar.

Empès per Isabel de Parma, la segona esposa, intentà la conquesta de Sardenya i Sicília, però les potències europees, reunides en la Quàdruple Aliança (1720), l’obligaren a firmar la pau de Cambrai i a restituir les terres conquerides, tot i que amb els pactes de Família obtingué Nàpols, Sicília, Parma, Piacenza i Guastalla per als fills tinguts amb Isabel. Amb l’esperança de pujar al tron de França, abdicà en el seu primogènit, però la mort d’aquest el féu tornar al tron. El regnat de Felip V significà la introducció als seus estats d’un absolutisme centralista com el francès.