(Barcelona, 7 gener 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1 novembre 1910)

Crític d’art, periodista i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1874 es féu càrrec de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres. Col·laborà a “L’Avenç” (1891), en la seva segona època, a “La Vanguardia” (1892), com a crític d’art, des d’on defensà i fou un dels iniciadors del modernisme català.

Intervingué en les Festes Modernistes de Sitges (La damisel·la santa, 1895, premi de prosa poètica). El 1899 entrà com a redactor en cap a “La Veu de Catalunya”, on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Dirigí un quant temps la revista “Hispania” i col·laborà en d’altres publicacions de Barcelona i en revistes estrangeres.

L’obra més representativa de la seva escassa producció és Els sots feréstecs (1901), novel·la naturalista. És també autor de les narracions curtes Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). La seva obra és influenciada pel naturalisme francès; però Casellas creà un naturalisme rural, mentre que en el francès predominaren els temes ciutadans.

Predecessor del noucentisme, moviment amb el qual col·laborà des del 1906 amb la Pàgina Artística de La Veu, que creà el 1909 i dirigí fins que se suicidà, víctima del desequilibri psìquic iniciat arran de la Setmana Tràgica.

Com a crític d’art és autor dels estudis La pintura gótica catalana del siglo XV (1892) (conferència a l’Ateneu Barcelonès), Història documental de la pintura catalana, treball inèdit de grans ambicions, premiat el 1905 per la Societat Econòmica d’Amics del País, i que amplià posteriorment, Orígens del Renaixement barceloní (1907), Les troballes escultòriques a les excavacions d’Empúries (1909-10) i de les importants Etapes estètiques, recull de crítiques d’art, que deixà inèdit i que fou publicat parcialment per Eugeni d’Ors el 1916. Cal esmentar els seus estudis dedicats al segle XVIII, així com la seva activitat com a membre de la Junta de Museus.