Arxiu d'etiquetes: Xàtiva (morts a)

Hug Roger III de Pallars

24 Respostes

(Catalunya, vers 1430 – Xàtiva, Costera, 26 novembre 1508)

Darrer comte de Pallars Sobirà (1451-91). Fill d’Arnau Roger IV i de Joana de Cardona.

Durant la guerra contra Joan II va esdevenir el principal baró del partit pactista, contrari al rei. Cap de l’exèrcit de la Generalitat durant la revolta, es va caracteritzar per l’energia en la repressió del moviment remença (1462), addicte al rei Joan II el Sense Fe, i per la gran voluntat de lluita malgrat la inferioritat dels mitjans de què disposava.

Presoner dels reialistes durant cinc anys (1465-70), va ésser rescatat en el moment en què quasi tot el país, cansat de lluitar, estava disposar a pactar amb el rei. Se sumà als partidaris de la guerra a ultrança, però quan Barcelona es va retre al rei, la facció partidària de la capitulació el va expulsar de la ciutat.

Exclòs de la capitulació de Pedralbes per voluntat expressa de Joan II (1472), es va refugiar en els estats pirinencs, on lluità contínuament amb els seus veïns de Castellbó i Urgell, fins que Ferran II el Catòlic encarregà (1484) al comte de Cardona la conquesta del Pallars (acció completada el 1498).

El comtat fou donat al de Cardona (1491) amb el títol de marquès, però Hug Roger, aliat amb el monarca francès Carles VIII, continuà amenaçant constantment les fronteres.

Després passà a Itàlia, on va ésser fet presoner pel Gran Capità (1503). Va morir sense fills, tancat al castell de Xàtiva.

Jaume II d’Urgell

138 Respostes

(Balaguer, Noguera, 1380 – Xàtiva, Costera, 1 juny 1433)

“el Dissortat”  Darrer comte d’Urgell (1408-13). Era fill de Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat.

En casar-se amb Isabel d’Aragó (1405), esdevingué cunyat del rei Martí I l’Humà. Nomenat lloctinent del regne d’Aragó (1407), fou revocat tot seguit a causa de l’oposició d’una part de la noblesa aragonesa, però l’any següent (1408) fou deposat en el càrrec.

Durant l’Interregne subsegüent a la mort del rei Martí (1410), li mancà habilitat política per endegar el problema successori cap a una solució que li fos més favorable. A la sentència de Casp (juny 1412) obtingué només dos vots, el del jurista català Guillem de Vallseca i el de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Sagarriga.

Bé que de bon antuvi acceptà el resultat, molt aviat es revoltà contra Ferran I d’Antequera, amb l’ajuda de tropes estrangeres, angleses i gascones, i d’Antonio de Luna.

Es reclogué a Balaguer, on a la fi fou obligat a capitular (1413). Això representà no solament la fi de la seva causa personal, sinó també la del comtat d’Urgell. Fou empresonat a Lleida i més tard traslladat al castell d’Ureña (Valladolid), Mora de Toledo, alcàsser de Madrid, Terol i darrerament al castell de Xàtiva, on morí.

La seva captivitat s’havia perllongat durant 20 anys. Bé que durant l’interregne gaudí a Catalunya d’unes simpaties molt majoritàries de la noblesa del país, la seva rebel·lió fou minoritària i el càstig que patí és un dels més durs dels registrats en la història de Catalunya.