(València, 24 novembre 1863 – juliol 1866)
Setmanari. Publicat per Josep Rius, sobre temes científics, literaris i artístics. Dirigit per Jeroni Flores i López, hi col·laboraren diversos escriptors valencians. Era il·lustrat per Sa·lustià Asenjo, Muñoz i Bergon.
Edità treballs d’història valenciana, texts de divulgació artística i traduccions castellanes de poetes europeus.
Veure> porta de Serrans (porta d’entrada a la ciutat).
Barri de la ciutat, dins l’antic terme de Russafa, a la dreta del Túria, camí de Natzaret. Era inicialment un petit nucli amb nombroses alqueries i barraques disseminades per l’horta.
El seu origen fou el santuari dedicat a la Mare de Déu de Montolivet (imatge pintada que una llegenda fa procedent de la muntanya de les Oliveres de Jerusalem), existent ja al segle XIV. El 1572 Juan de Ribera intentà de fundar-hi un convent de franciscans descalços, però davant l’oposició dels llauradors hagueren d’establir-se a Sant Joan de la Ribera.
Fins el 1720 es mantingué l’hostatgeria, que sovint fou destinada a llatzeret del grau de València. L’església fou reedificada en 1767-71 i fou decorada amb frescs de Lluís Planes.
L’arquebisbe Simón López hi féu edificar al costat un col·legi de sacerdots de Sant Vicenç de Paül, però les obres s’interromperen el 1831, i el 1834 esdevingué caserna. Posteriorment fou convertit en presó, i actualment hi ha el Museu Faller.
Sèquia (1238) que deriva del Túria, la principal de totes les que es deriven d’aquest riu, tant pel seu cabal (té 46 files, és a dir la meitat del total de les altres), com per l’extensió regada a l’Horta de València. Té aproximadament 19 km de longitud.
Al seu curs es distingeix la part alta i la baixa, separades pel barranc de Carraixet, corresponent al sector dels Deserts de Dalt (que comprèn els termes de Burjassot, Godella, Rocafort i Montcada de l’Horta) i al grup dels Deserts d’Avall, integrat pels de Vinalesa, Foios, Bonrepòs i Mirambell, Almàssera, Meliana, Albalat dels Sorells, Albuixec, Massalfassar, Massamagrell, la Pobla de Farnals, Rafelbunyol, Museros, el Puig de Santa Maria i Puçol.
Hi ha una comunitat de regants independent del Tribunal de les Aigües.
(València, 1895 – 1896)
Revista setmanal. Òrgan de la Joventut Carlista. Dirigida per Josep Domènec Corbató. A partir de desembre de 1895, i arran de l’empresonament de Corbató, en fou director Francesc Navarra i Cabanes, fins a la darreria del 1896.
Amb el mateix nom, s’edità una col·lecció de llibres i opuscles divulgadors de l’ideari carlí.
(València, 1982 – )
Companyia teatral. Fundada per Carles Alfaro, debutà amb el muntatge The Knack.
Els objectius que la companyia es marcà inicialment se centraren en l’estudi i l’exhibició de teatre bàsicament contemporani. Aquest treball es consolidà amb la formació d’una companyia estable, Barcelona o l’Odin Teatret de Copenhaguen, pretenia ésser una plataforma oberta a propostes escèniques innovadores i coherents. Des de la seva creació rebé nombrosos premis.
Entre les produccions guardonades cal esmentar La cantant calba (1991), El cas Woyzeck (1993), Càndid, en coproducció amb el Talleret de Salt (1995), L’altre (1998), o Nascuts culpables (2000), un dels espectacles més impressionants que han arribat al Teatre Lliure, o també La caiguda (2002), un monòleg interpretat per Francesc Orella.
Enllaç web: Moma Teatre
(València, 4 abril 1885 – 1886)
Setmanari. Manuel Torres i Orive en fou propietari, i director, Rafael M. Lerín, el qual dimití com a director en el número 31, i fou substituït per Ramir Ripollès.
S’autodefinia com a “periòdic ballador i batallador”. El títol del setmanari venia del nom del personatge homònim de les processons de Corpus. Originàriament era redactat en valencià, amb una intenció evident de dignificació del llenguatge, però, als darrers números, apareixia el periòdic gairebé tot en castellà.
Tant pel seu caràcter satíric com per les opinions liberals que s’hi expressaven, en va guanyar molts lectors; d’alguns números n’havien aparegut fins i tot tres edicions. No solament parlava d’assumptes polítics, sinó que intervenia també en les disputes literàries: per exemple, va oposar-se a un homenatge a Teodor Llorente.
(València, 1 febrer 1837 – 1870)
Periòdic satíric d’idees liberals. Considerada com la primera revista popular redactada en llengua catalana. Dirigida per l’escriptor Josep Maria Bonilla, tingué diferents èpoques.
Fou publicada successivament els anys 1840, 1855, 1863, 1864 i 1870. Sofrí diverses suspensions governatives, i fou publicada com a suplement dels diaris “El Porvenir” i “Los Dos Reinos”.
Nom popular del campanar de la catedral de València, de planta octagonal.
Els primers projectes són del 1367; les obres començaren el 1381, dirigides per Andreu Julià. El 1402 les dirigí J. Franch. Varen ésser acabades el 1424, i foren revisades per Pere Balaguer. L’espadanya data del segle XVIII.
Dades dels Països Catalans 