Municipi de la Fenolleda (Catalunya Nord): 5,19 km2, 280 m alt, 107 hab (2012)
(fr: Lansac) Situat al sector muntanyós que s’estén entre la vall de l’Aglí i la riera de Maurí. Drena el terme el torrent del Boixar, afluent de l’Aglí. La part oriental del terme és coberta de boscs (bosc de Calridó i dels Llobats).
Agricultura, on destaca el conreu de vinya, amb denominació d’origen controlada i amb producció de vi de qualitat superior a base de garnatxa, macabeu, moscatell i carinyena. Hi ha una cooperativa vinícola. Explotació de jaciments de feldspat, un dels més grans centres productors de la vall de l’Aglí i que hom destina a la fabricació de vidre (Saint-Gobain), de porcellana (Llemotges) i de rajola. Àrea comercial de Perpinyà.
El poble es troba al peu de l’anomenat roc de Lançac (500 m alt), prop de les ruïnes de l’antiga torre de Lançac.
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 15,12 km2, 194 m alt, 768 hab (2014)
Estès al peu de la muntanya des Teix, des del vessant nord-oest de la serra de Tramuntana fins a la mar, a la qual s’obre per la cala de Deià, tancada a l’oest per la punta de Deià (on hi ha la torre de Deià) i per la punta de sa Foradada. Territori muntanyós, pinedes i alzinars.
Hi predomina l’agricultura de secà, amb conreus d’oliveres, garrofers, ametllers i cereals, i es manté l’activitat pesquera. Cal destacar també, a causa de la bellesa del paisatge, la tradició turística del municipi. Àrea comercial de Palma de Mallorca.
La vila, d’origen islàmic, és en un coster dominat per l’església parroquial de Sant Joan (segle XVI, modificada al XVIII), que conserva un notable altar barroc. Museu de Deià, amb obres del grup d’Els Deu des Teix. Pertangué a la possessió cistercenca de ca l’Abat.
A la possessió i actual museu de son Marroig, s’hi va instal·lar, a la fi del segle XIX, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena, que va fer de Deià un centre d’atracció d’artistes i escriptors, en una tradició que ha prosseguit.
Dins el terme hi ha, a més, el poble de Llucalcari.
Municipi de la Ribera Baixa (País Valencià): 53,82 km2, 2 m alt, 22.461 hab (2014)
Situat a la costa, que és centrat per la muntanya de Cullera (233 m alt), a la plana al·luvial del Xúquer i de la seva zona deltaica que forma el cap de Cullera, sobre el promontori hi ha la torre de Cullera i el far de Cullera, i al sud hi ha la rada de Cullera i la platja de Cullera; des del sud de l’Albufera fins al peu de la serra de Corbera (on hi ha l’estany de Cullera). El municipi comprèn, a més, els llogarets del Brosquil i del Mareny de Sant Llorenç i, entre d’altres, el santuari de Sant Llorenç de la Bassa.
ECONOMIA.- Els recursos es basen en el turisme i en l’agricultura de regadiu (cítrics, cotó, arròs), que són possibles gràcies a la sèquia mare de Cullera, que pren l’aigua de l’assut de Cullera, amb aigües procedents del Xúquer. Es manté l’activitat pesquera, si bé en regressió. Àrea comercial de València.
POBLACIÓ.- L’ascens demogràfic, constant des de mitjan segle XIX, ha estat espectacular del 1960 al 1980 a causa del turisme, que ha propulsat la indústria de la construcció i també l’hotelera, que han canviat completament la fesomia de la costa i que ha donat lloc a la creació de nous barris turístics: Sant Antoni de Cullera, el Racó de Santa Marta, la Punta dels Pensaments, etc.
LA CIUTAT.- La ciutat és a l’esquerra del Xúquer, al peu de l’antic castell de Cullera, d’origen islàmic, diverses vegades modificat, al costat del qual fou construït, en 1891-97, el santuari neoromànic de la Mare de Déu del Castell, amb una imatge gòtica (segle XIV) de marbre blanc; hi destaca l’antiga església parroquial de Sant Joan, bastida al segle XVII sobre un primitiu temple gòtic. Els hospitalers hi establiren la comanda de Cullera, i al segle XIX, la ciutat va ser un important focus anarquista; hi va tenir un gran ressò la vaga general de setembre de 1911, en que tingueren lloc els tràgics fets de Cullera.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (cereals, arbres fruiters, ametllers); una part de regadiu (farratges), que aprofita les aigües freàtiques, i la ramaderia (bestiar boví, porcí i aviram), força desenvolupades, complementades per la indústria agropecuària i un turisme en expansió. Àrea comercial de Palma de Mallorca.
La vila és situada al fons de la plana, conserva cinc torres de defensa del segle XVI; l’església parroquial de Sant Julià, també del segle XVI, va ser reformada al XIX. Al sud de la vila hi ha l’antiga parròquia i el santuari de Sant Blai, d’estil gòtic.
Municipi de l’Alacantí (País Valencià): 55,27 km2, 26 m alt, 27.081 hab (2014)
Situat sobre un planell litoral, accidentat per les serres de Bonalba i de la Ballestera, que el limiten. La meitat nord del terme té un litoral rocallós i espadat. Al sud, on hi ha el riu de Montnegre la costa forma el delta i una extensa platja sorrenca. Més de la meitat del terme no és conreable, i és cobert pels erms, les pastures i l’espartar.
Agricultura de secà, amb la rotació tradicional de cereals i lleguminoses, garrofers i ametllers; el regadiu aprofita el sistema d’irrigació (hortalisses i tomàquets). La pesca, activitat tradicional, ha estat desplaçada pel turisme, que compta amb una important indústria hotelera instal·lada a la platja de Sant Joan, el Carrer de la Mar, el barri marítim i les colònies de la Coveta Fumada, Mutxavista, Cases del Marco, etc. Àrea comercial d’Alacant.
El poble és situat a 1 km de la costa. El terme fou segregat el 1901 del d’Alacant. La illeta del Campello o de Banyets conserva una torre o talaia del segle XVI; hom hi ha trobat nombroses restes d’una factoria romana o potser més antiga.
L’agricultura de regadiu (taronges, nespres, altres fruites i arròs), que ocupen, de fet, tot el terme i que aprofita l’aigua de la font de Quart, és la base de l’economia local, complementada per algunes petites indústries derivades de l’activitat agrícola (magatxems de preparació de fruita). Àrea comercial de València. La població ha anat augmentant lleugerament des del 1900, fins a la dècada del 1970 en que s’ha estabilitzat.
El poble, prop de la carretera de Barcelona a València, es troba unit a l’antic lloc de Benidalaf de les Valls; hi destaca l’església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels i la torre de Benavites (segles XIV-XVI), restaurada el 1984.
(ort ant: torre Betera) Antiga torre de defensa medieval, rodona, en part destruïda, situada en un turó a 1.436 m alt, a l’est de puig de l’Estela, al massís del Canigó. Es termenal dels tres municipis.
A l’est de la torre es troben les mines de l’Avetera, de ferro, dites també els meners de les Índies explotades per la Societat de les Mines d’Avetera; són les úniques de les antigues mines de ferro dels Pirineus catalans que han aconseguit de sobreviure gràcies a l’estructura favorable del jaciment.
El material és transportat per vagonetes aèries fins a Arles, on, fins al 1932, perdurà una petita indústria metal·lúrgica. Al costat de la mina hi ha la colònia minera.
Antiga possessió i caseriu, a la vall d’Ariant, que desemboca a la costa septentrional de l’illa i es separada de la vila de Pollença pel puig gros de Torrelles i amb la qual es comunica a través del coll d’Ariant.
Hi ha actualment dues possessions: Ariant de Baix i Ariant de Dalt, que inclou una torre de defensa (torre d’Ariant) construïda el 1622 per ordre del virrei.
Dades dels Països Catalans 