(l’Alguer, Sardenya)
Santuari de la Mare de Déu de Vallverd, enmig de la vall que, vora l’Escala Picada, donà també el nom a un antic llogaret. El santuari és regit pel capítol alguerès.
La imatge, de rostre negre, dita del Pilar, és considerada patrona de l’Alguer. El primer diumenge després de Pasqua hi té lloc un aplec.
Santuari de la Mare de Déu de Vallivana, patrona de Morella, situat a 25 km al sud-est d’aquesta ciutat. El conjunt del santuari, compost de l’església, un hostal (gòtic) i d’altres dependències (651 m alt), és a la dreta de la rambla de Vallivana (afluent de capçalera de la rambla de Cervera, que neix al vessant meridional de la serra de Xiva i que rep els noms de barranc de la Carcellera i de Cap del Terme), vora la carretera de Vinaròs a Morella.
L’església és d’una sola nau, amb creuer i quatre altars laterals, a més de l’altar major, darrere el qual hi ha el cambril. La imatge és petita, de terra cuita, probablement del segle XIV. El santuari actual fou construït al començament del segle XIX (inaugurat el 1838), però ja al segle XIV hi havia una capella per a allotjar-hi la imatge de la Mare de Déu.
L’expansió de la devoció a la Mare de Déu de Vallivana, i l’inici de les festes que li són dedicades, tenen l’origen en un vot de la ciutat de Morella amb motiu de la pesta del 1672. Cada sis anys la imatge és traslladada a peu a Morella, on se celebren les festes del Sexenni.
Santuari (la Mare de Déu de la Vallada).
(Cauders de Fenollet, Fenolleda)
Santuari de la Mare de Déu de la Vall, antigament de Santa Anna, al fons de la vall de Fenollet, on el riu surt del congost obert a través de la serra d’Arquieres. L’església, esmentada ja el segle XI, ha estat molt restaurada; conserva un retaule de pedra del segle XV.
Al peu del camí que mena al santuari des de la carretera de Fenollet hi ha la capella de Santa Anna, construïda el 1483, que conserva una escultura policromada del segle XV de Santa Anna i la Mare de Déu amb l’Infant.
(o d’Agulló, o de la Costera, o de Mereu) Llogaret. S’agregà al municipi el 1838. La seva església parroquial és dedicada a sant Llorenç.
Era un antic lloc de moriscs (22 focs el 1609) annex a Rotglà. En fou el darrer senyor el marquès de Boïl, que hi tingué un palau.
Dins el terme hi ha el santuari del Sant Crist de Torrent.
Santuari (la Mare de Déu del Toro), situat al cim de la muntanya del Toro (385 m alt), màxima elevació orogràfica de l’illa, a llevant de la vila, és un excel·lent mirador sobre tota Menorca; darrerament hi ha estat instal·lat un repetidor de televisió.
La tradició atribueix la troballa de la Mare de Déu a uns ermitans de Llinàritx que acudiren a la muntanya guiats per una columna de llum. Però cal situar la fundació del santuari vers el 1288, immediatament després de la conquesta. El pariatge de Jaume II de Mallorca cita la capella de Sant Salvador del Toro a la demarcació parroquial de Sant Llorenç de Binixems.
L’església fou regida successivament per mercedaris (fins el 1297), capellans diocesans, augustinians (1595-1835), franciscans (1880-81), ermitans de Sant Pau i Sant Antoni (1941-68) i darrerament per franciscanes. La comunitat augustiniana tenia nombroses propietats rústiques (sa Terra Rotja, es Peu del Toro, Binicreixent, es Rafal des Frares, Lanzell i Berbatxí) i arribà a tenir 28 sacerdots i 8 frares llecs. Hi havia hostatgeria per als visitants i escoles de gramàtica, filosofia i teologia.
L’església actual fou iniciada el 1670, que formava amb les dependències monacals un massís conjunt fortificat, protegit per una torre quadrada de la fi del segle XVI. El santuari ha estat restaurat diverses vegades, les darreres després de la guerra de 1936-39, que fou molt malmès (la imatge es pogué salvar i fou coronada canònicament el 1943), i el 1972.
La Mare de Déu del Toro és considerada patrona de Menorca des de segles (la festa és el 8 maig).
A més del santuari, hi ha una casa diocesana d’exercicis (des del 1933), un gran monument al Sagrat Cor (inaugurat el 1944, damunt un d’anterior als morts de la guerra d’Àfrica).
Santuari (la Mare de Déu de Tanyà) i despoblat, al nord del poble.
(Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir)
Santuari de la Mare de Déu de la Sort, al nord de la vila, a la qual l’uneix un passeig.
Veure> Bruguers (llogaret i santuari).
Poblat i santuari ibèric (santuari ibèric de la Serreta d’Alcoi), en un contrafort de la serra de l’Ull del Moro, a llevant de la ciutat. Han estat parcialment excavats en diverses etapes: Camil Visedo (1921-23), Vicent Pascual (1956) i Miquel Tarradell (1968). Els materials es conserven al Museu d’Alcoi.
El poblat tingué una primera fase (segles V-IV aC), però les restes conservades (cases, carrers) corresponen als segles III-II aC. Fou abandonat pacíficament, segons sembla, durant la primera meitat del segle II aC. Es destaca la troballa de diverses plaques de plom (ploms de la Serreta d’Alcoi) escrites amb llengua ibèrica, les unes amb l’alfabet grec (jònic) i les altres amb l’alfabet ibèric.
El santuari, prop del poblat, a l’extrem de la serra, correspon al tipus de santuari de lloc alt, gairebé sense construccions. És famós pel fet d’haver donat la millor i més abundant col·lecció de terracotes ibèriques, representant sobretot figures femenines (potser la Deessa Mare), però també masculines. Continuà en època romana, després de l’abandó del poblat, fins al segle IV dC.
Els treballs realitzats durant els anys 1980 i 1990 permeteren reevaluar les característiques del jaciment i la seva funció en el poblament ibèric de la zona. Les dades obtingudes indiquen que en el decurs del segle III aC el poblat experimentà un gran creixement, cosa que, juntament amb la presència d’un important santuari, un ús habitual de l’escriptura i una important renovació de les fortificacions, indica que era el nucli més important de l’Alcoià.
Dades dels Països Catalans 