(València, 15 juliol 1951 – )
Polític. Secretari general del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) (1980), fou el primer president de la Generalitat Valenciana (1982) fins al maig de 1995, després de la derrota socialista a les eleccions autonòmiques.
El 30 de juny del mateix any fou nomenat ministre de les Administracions Públiques.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 11 febrer 1849 – València, 5 juny 1915)
Polític. Advocat, prengué part en negocis d’exportació de vins i en consells d’administració de la Societat Valenciana de Tramvies i de la Caixa d’Estalvis de València, i presidí la Companyia Valenciana de Vapor Correus d’Àfrica.
Conservador, fou diputat i senador i cap provincial del partit (1904-14).
(Perpinyà, 1828 – 1906)
Erudit i polític. Nét de Charles-Pierre de Lamer. Fou prefecte dels departaments de l’Alt Loira i dels Alts Pirineus (1881-84).
Fou un dels fundadors de l’Associació Politècnica dels Pirineus Orientals, en la qual féu importants conferències de tema històric i literari.
(Torrent de l’Horta, Horta, 22 setembre 1793 – València, 7 setembre 1850)
Polític liberal exaltat. Participà a la guerra del Francès sota la direcció del comte d’Almodóvar. Fou empresonat durant el primer període absolutista de Ferran VII de Borbó.
Durant el Trienni Constitucional, col·laborà intensament en la vida política valenciana redactant proclames constitucionals i fundant una acadèmia literària. Exiliat a Londres (1823), treballà en l’editorial de Vicent Salvà. Ocupà diversos càrrecs a la diputació provincial durant el període isabelí.
Redactor d'”El Turia” i “La Verdad”. És autor de Valencia vindicada por el carácter de sus naturales (1831), El teatro de Valencia desde su origen hasta nuestros días (1840), Valencia antigua (1848) i Ensayo de un diccionario valenciano-castellano (1839-42).
(Maó, Menorca, 6 abril 1825 – 8 desembre 1912)
Polític republicà. Fou diputat a Corts i ministre de finances durant la primera República espanyola.
Més tard fou, en dues ocasions, senador per Puerto Rico.
(València, 5 març 1894 – París, França, 30 octubre 1976)
Polític i escriptor. Germà d’Alfred. Membre del blasquista Partit d’Unió Republicana Autonomista. Fundador de Joventut Nacionalista Republicana (1915), després fou un dels iniciadors de l’Esquerra Republicana del País Valencià (1934), la qual abandonà per afiliar-se a Izquierda Republicana d’Azaña.
Fou ministre d’Obres Públiques en el govern de Largo Caballero (1936) i membre del Consell Superior Interministerial de Guerra (1936).
En acabar la guerra civil s’exilià a Portvendres, fou internat en un camp de concentració durant l’ocupació nazi i fou ministre de la República a l’exili fins que morí.
Autor de Blasco Ibáñez i València (1929) i Siembra republicana (1930). Traduí al català diverses obres de Blasco Ibáñez.
(València, 1841 – 1902)
Periodista i polític republicà. Participà en la revolució del 1868.
Copropietari d'”El Mercantil Valenciano”, combaté la Restauració.
Fou regidor de València (1879-85) i diputat a corts (1893).
(Palma de Mallorca, 1879 – 1975)
Polític republicà. De jove milità uns quants anys en el partit socialista, però a partir del 1910 organitzà la Joventut Republicana Radical i fundà “La Voz del Pueblo” (1913-19).
Tingué un paper destacat en la creació del Partit Autònom d’Unió Republicana de Mallorca el 1913. A partir del 1918 figurà en la direcció del Partit Republicà Federal, que contribuí a reorganitzar, i en fou president durant els anys 1930-31.
Diputat a corts els anys 1931-36 i alineat amb Lerroux, fou també president de la diputació de València (1932).
(Alcaraz, Castella, 6 juny 1869 – València, 11 octubre 1931)
Polític, financer i navilier. Diputat i senador pel partit conservador.
Amb altres naviliers valencians fundà la Companyia Valenciana de Vapors Correus d’Àfrica i, més tard, la Companyia Trasmediterrània.
També fundà la Unió Naval de Llevant (1924), el Banco de Crédito Local (1925) i el monopoli de petrolis CAMPSA.
(Palma de Mallorca, 28 desembre 1819 – Madrid, 17 abril 1892)
Militar i polític. Una de les principals figures de la Restauració. Residí a Cuba (1842-49). Es destacà en la guerra d’Àfrica, on fou ferit (a Wad-Ras, el 1860). Ascendit a general (1863), s’oposà a la revolta de Madrid del 1866, però s’adherí a la Revolució de setembre (1868).
Capità general de Cuba (1873-74), intervingué a Madrid en els preparatius de la Restauració, i fou ministre de la guerra del primer govern d’Alfons XII de Borbó (1874-75). Tornà a ésser capità general de Cuba (1875-76), i de Filipines (1883-85), i fou novament ministre de la guerra en 1885-86.
Dades dels Països Catalans 