(Illes Balears, 1899 – 1936)

Moviment polític, propugnador de reconeixement de la personalitat política de Mallorca (o de les Illes), amb l’objectiu d’integració als Països Catalans.

La renaixença cultural autòctona del segle XIX restà lluny de formulacions polítiques, tot i la participació al pacte de Tortosa (1869), impulsat per Valentí Almirall, i la sol·licitud de la diputació balear a integrar-se en la formació d’un estat català (1873). Fou Miquel dels Sants Oliver, a La qüestió regional (1899), el primer a plantejar una teoria autonomista, per als mallorquins i des de les Illes.

D’altra banda, els republicans, dirigits per Lluís Martí, promogueren la necessitat de formar un parlament interprovincial entre els Països Catalans i, en el seu intent d’acostament al catalanisme, s’adheriren a Solidaritat Catalana. El primer grup regionalista fou L’Espurna (1909), de cara a participar a les eleccions municipals, però el control maurista impedí que reeixís.

Els grups anti-caciquistes (nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes) s’uniren, al voltant del Centre Regionalista de Mallorca, per adherir-se a l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 i propugnaren el sistema autonomista per tal de transformar l’estructura econòmica i política de les Illes.

Els liberals, dirigits per Lluís Alemany i finançats per Joan March (coneguts anticatalanistes), contrarestaren l’estat d’opinió amb certes concessions a un autonomisme contrari al catalanisme. A la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera es formaren el Centre Autonomista de Mallorca -influït per la Lliga Regionalista-, el Partit Regionalista -amb exmauristes- i el Partit Republicà Federal de Mallorca -d’esquerra-.

En proclamar-se la II República, es convocà una assemblea per discutir un Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a la qual no assistí Menorca, favorable a l’Estatut de Catalunya. Si bé fou aprovat l’Estatut de les Illes, no s’aplicà mai. Gabriel Alomar defensà a les corts constituents la necessitat de la federació de regions autònomes i, en el cas de Mallorca, la federació amb Catalunya.

El 1934 les esquerres mallorquines formaren l’Esquerra Republicana Balear amb una declaració explícita de programa nacionalista i d’esquerra. El juny de 1936, intel·lectuals i polítics mallorquins proclamaren la identitat cultural de les Illes i Catalunya i la necessitat d’unir els dos pobles.

L’ocupació militar per la guerra civil, a partir del juliol de 1936, significà la fi momentània del moviment; els principals dirigents foren detinguts o s’exiliaren i fou prohibit l’ús públic del català. Amb la democràcia (1975), els grups polítics s’inclinaren majoritàriament per l’autonomia.