(València, 1856 – 8 setembre 1902)
Periodista i polític. Féu estudis militars, que abandonà per dedicar-se al periodisme. Fou redactor dels diaris madrilenys “El Correo” i “El Resumen”.
Secretari d’alguns polítics de relleu, del governador de Matanzas (Cuba) i fou governador de La Isabela (Filipines).
Autor de De mi cosecha i Los dos primeros años de la Regencia.
(Alcoi, Alcoià, 22 setembre 1891 – Ivànovo, Rússia, 28 agost 1952)
Tipògraf i polític. Organitzador de la Societat Tipogràfica (Sindicat d’Arts Gràfiques d’Alacant), el 1914 ingressà a les Joventuts Socialistes. El 1920 s’afilià al Partit Comunista i el 1921 visità l’URSS com a delegat de la Secció Espanyola de la Internacional Comunista.
Dirigí “Mundo Obrero”, i fou, breument, secretari general del PCE. Presidí la UGT d’Alacant, i el 1936 fou elegit per presidir el Consell Municipal d’aquesta ciutat.
(Villena, Alt Vinalopó, 25 juny 1829 – València, 1902)
Polític. Era marquès de Colomer. Fou alcalde de Villena i diputat a corts pels moderats (1861).
La Revolució de 1868 el féu decantar cap al conservadorisme i el carlisme. Fou cap del partit carlí valencià.
(Artà, Mallorca, 19 març 1939 – Alcúdia, Mallorca, 22 juliol 2000)
Escriptor i polític. Llicenciat en dret, fou procurador en corts per elecció familiar. Periodista notable, s’ha especialitzat en temes polítics.
Després de crear, sense èxit, el Partit Nacionalista de Mallorca (1976), s’incorporà a la UCD i fou delegat de govern a Catalunya (1980-81).
Assagista brillant, ha publicat Cap a una interpretació de la història de Mallorca (1967), Els mallorquins (1967), Primer llibre de notes (1967, articles), La Renaixença a Mallorca (1968), Informe sobre la llengua catalana (1971), Estimem la nostra llengua (1973), Joan Miró, vida i gest (1973), La nació dels mallorquins (1977), Así cayó Adolfo Suárez (1981), Aquella al·lota ajaguda (1984).
Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 7 juny 1959 – )
Polític. Llicenciat en geografia i història per la Universitat de València. Vinculat de ben jove al nacionalisme cultural i polític, entre el 1987 i el 1991 fou diputat a les Corts Valencianes, i entre el 1991 i el 1995, tinent d’alcalde a l’ajuntament d’Ontinyent i conseller de la mancomunitat de municipis de la Vall d’Albaida.
El 1989 fou nomenat secretari general de la Unitat del Poble Valencià, càrrec que mantingué fins a la creació del Bloc Nacionalista Valencià (BNV). El 1998, en crear-se aquesta organització, fou elegit portaveu i proclamat candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana.
Fou president del BNV des del gener de 2000 fins a l’octubre de 2003, arran dels resultats obtinguts en les eleccions a les Corts Valencianes, que deixaren de nou la formació a les portes de superar el 5% mínim exigit dels vots.
Fou substituït en un congrés extraordinari per Enric Morera, designat secretari general.
(Perpinyà, 11 agost 1941 – )
Polític. Estudià dret a París, dret penal a Alger i dret públic a Montpeller. Ha estat professor de dret a Nantes i a Perpinyà. Començà la carrera política a París, dins de moviments cristians d’avantguarda.
Retornat a Perpinyà l’any 1968, s’adherí al Grup Cultural de Joventut Catalana i al Parti Socialiste Unifié. Juntament amb Llorenç Planes i altres fundà el Comitat Rossellonès d’Estudis i d’Animació (CREA) (1970), embrió de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (1972), de la qual ha estat el principal dirigent fins el 1981, en què l’abandonà.
Candidat a diputat diverses vegades pel seu partit, ha participat en iniciatives de promoció catalana: Universitat Catalana d’Estiu, Grup Pirienne Rossellonès, Grup d’Animació Cultural Guillem de Cabestany, Escola Popular Catalana, La Bressola, etc.
Ha publicat nombrosos articles a “La Falç”. Reinald Dedies li ha musicat algunes poesies de combat. Fou secretari de la Unió per una Regió Catalana i directiu del Col·legi d’Advocats de Perpinyà.
(Requena, Plana d’Utiel, 24 juliol 1805 – Madrid, 14 setembre 1880)
Polític moderat i advocat. Fou diputat a corts en diverses legislatures i ministre de gràcia i justícia als gabinets González Bravo i Narváez. Ocupà diversos càrrecs públics i fou el qui preparà el Concordat del 1851.
Retirat de la política activa d’ençà de l’any 1868, es reservà la investidura de diputat a corts.
(Palma de Mallorca, 2 maig 1853 – Torrelodones, Madrid, 13 desembre 1925)
Polític. Germà de Bartomeu, Francesc, Gabriel i Miquel. Va ingressar al Partit liberal amb el suport de Guzmán Gamazo i va obtenir, el 1881, un escó de diputat per Palma. A partir d’aleshores i gràcies a la seva forta personalitat i a les seves idees reformistes, va ocupar els càrrecs més alts del govern.
Fou ministre d’Ultramar (1892), càrrec del qual va dimitir per haver-li estat rebutjat el seu projecte d’autonomia per a Cuba i Puerto Rico, i ministre de Gràcia i Justícia (1895). Durant la crisi del 98 va proposar un pla de reformes enfocat a regenerar el sistema a partir d’un sanejament moral de l’administració i de l’enfortiment de l’autoritat.
Mort Gamazo, passà al Partit Conservador (1902), del qual ocupà la direcció en retirar-se Silvela. Fou ministre de Governació, càrrec que va ocupar en diverses ocasions. Formà per primer cop govern els anys 1903-04, repetí els anys 1907-09 i entre els anys 1918 a 1922.
Per bé que el seu caràcter autoritari, les repressions obreres que va ordenar i les seves limitacions per a dur a terme reformes estructurals, el van anar apartant a poc a poc del poder.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 31 octubre 1941 – )
Polític i empresari. Alcalde d’Eivissa per designació (1970-71), senador d’Alianza Popular per Eivissa (1977-82) i diputat per les Illes Balears (1982-85). Fou vicepresident d’AP i membre del comitè executiu nacional del Partit Popular.
Comissari a la CE d’Afers Empresarials (1986-88), de Relacions Nord-Sud (1988-92), de Transports i Energia (1993) i d’Afers Exteriors del Parlament Europeu (1994-96), el 1996 va ser nomenat ministre d’Afers Estrangers al govern de J.M. Aznar.
(Cuba, segle XIX – Palma de Mallorca, segle XX)
(o Matheu) Polític i periodista republicà. Fill d’un indià mallorquí i d’una mulata cubana.
Participà en l’organització del Partit Federal a Inca (1868-70). Fundà la Unió Obrera Balear (1881-86), de tendència republicana i mutualista, i dirigí el seu òrgan de premsa (1882-86). Relacionat amb la francmaçoneria, fou combatut pels catòlics integristes de l’illa.
Impulsà un moviment feminista mallorquí. Fundà “La Voz del Pueblo” (1893) en un intent de revifar l’antiga Unió Obrera Balear.
Dades dels Països Catalans 