(Paterna, Horta, 8 setembre 1921 – Pamplona, Navarra, 22 maig 1991)
Polític. El 1937 s’afilià a Falange Española i féu la carrera d’enginyer de camins, canals i ports.
Fou director general de l’Habitatge i de l’Instituto Nacional de la Vivienda, cap nacional de l’Obra Sindical del Hogar (1957-59), director general de Carreteras y Caminos Vecinales (1960-63), sots-secretari d’Obres Públiques (1963-65), comissari adjunt del Plan de Desarrollo (1965-69) i ministre de l’Habitatge (1969-73).
(València, 9 gener 1864 – Madrid, 4 maig 1913)
Periodista, escriptor i polític. Cursà la carrera de dret a la Universitat de València i es doctorà a Madrid, ingressà com a redactor d’“El Mercantil Valenciano”; enviat a Madrid com a corresponsal d’aquest, figurà entre els principals redactors d'”El Liberal”, pel qual anà a Melilla (1893) i a Cuba (1896).
El 1899 va abandonar aquesta publicació i passà a l'”Heraldo de Madrid” i dirigí “La Noche” i “La Mañana”. Aparegueren també col·laboracions seves a “La Publicidad”, de Barcelona.
Estigué afiliat al partit republicà, i finalment al demòcrata. Fou diverses vegades diputat a corts (1898, 1905 i 1907).
És autor de nombroses obres, entre altres, La moral de la derrota (1900), Los frailes de España (1904), Teatro y novela (1906), Sagasta, Melilla, Cuba (1908) i De la dictadura a la república. La vida política en Portugal (1908).
Era germà de Josep Morote i Greus (València, 1867 – 1939) Advocat. Fou fiscal substitut de l’Audiència de València i regidor (1891-94). Es dedicà als estudis polítics i socials, i també al periodisme. Fou diputat a corts i sotssecretari de la Presidència al gabinet Romanones (1918).
(Sóller, Mallorca, vers 1785 – Palma de Mallorca, 1867)
Advocat, polític i escriptor. Doctor en drets, fou jutge de Manacor (1821), diputat a corts (1837-38, 1838-39), membre de la Societat d’Amics del Païs i catedràtic a l’Institut Balear.
Publicà, entre altres obres, Investigaciones filosófico-políticas sobre la naturaleza del fomento y su influencia en la prosperidad pública (1834) i De la libertad considerada como elemento de fuerza y como elemento de debilidad (1839).
(Petra, Mallorca, 26 març 1771 – Barcelona, 12 juny 1836)
Polític. Oïdor (1796-1824) i magistrat (1822-24) de l’Audiència de Mallorca, fou soci de la Societat d’Amics del País des del 1797.
D’un liberalisme temperat, participà en les corts de Cadis (1810) i en les liberals de 1820-21. Retirat a Orient en l’època absolutista, sota la regència de Maria Cristina fou sotsdelegat de Foment de les Balears (1833) i governador civil (1834-35), càrrec des d’on impulsà la política de comunicacions illenques, intentà d’alleugerir la càrrega fiscal i secundà la creació de l’Institut Balear.
(Llucmajor, Mallorca, 3 gener 1889 – Manacor, Mallorca, 4 gener 1937)
(o Monserrat) Dirigent socialista. Cap de l’Agrupació Socialista de Llucmajor i regidor (1918-23), assolí una gran notorietat en defensar l’acceptació de la construcció de la Casa del Poble de Palma per Joan March.
Articulista brillant d'”El Obrero Balear”, topà amb Llorenç Bisbal en 1922-23, quan es mostrà partidari de l’aliança amb el partit liberal contra el maurisme. Posteriorment, amb l’adveniment de la Segona República es traslladà a Palma i passà a treballar en una empresa de Joan March.
Fou president de l’Agrupació Socialista de Palma (1933) i membre de la comissió executiva de la Federació Socialista Balear (1933-36).
Fou afusellat arran de la repressió que seguí el triomf de l’aixecament militar a l’illa.
(Palma de Mallorca, 21 juliol 1774 – 28 febrer 1829)
Il·lustrat i polític, segon marquès de la Bastida. Fill d’Antoni Montis i Álvarez. Element jove de la Societat Econòmica d’Amics del País des del 1796 i extinent coronel d’infanteria, es convertí en el principal cap liberal illenc de començ de segle. Fou amic d’Isidoro Antillón i cofundador de l’“Aurora Patriótica Mallorquina” (1812-13).
Posteriorment fou cap superior polític de les Balears (del setembre 1813 al juny 1814). Promogué la creació de la càtedra d’economia política (1814) de Palma. Després de sofrir empresonament i desterrament, tornà a ésser cap superior polític durant el Trienni Liberal (del febrer 1821 al març 1822).
Fou el pare d’Antoni Marià Montis i Boneo.
(Madrid, 30 octubre 1644 – 11 novembre 1713)
Polític i noble. Duc de Montalto i de Sivona, sisè príncep de Paternò, gran d’Espanya. Comanador de Silla i Benassal a l’orde de Montesa. Fill i hereu del cardenal Lluís Guillem de Montcada-Aragó-Luna-Peralta i de la Cerda.
Lluità a Flandes amb Guillem III de Nassau-Orange (1673-74). Del consell de guerra i del d’estat des del 1691, fou capità general de cavalleria de Nàpols, president del consell de Flandes, del de les Índies (1693) i del d’Aragó (1695-98).
Exiliat per desavinences amb la reina (1697), a la mort de Carles II (1700) retornà a la cort i fou membre de la junta de regència.
Es casà amb l’hereva María Fajardo de Requesens, que li aportà els marquesats de Los Vélez, Martorell i Molina i les baronies de Castellvell de Rosanes i de Molins de Rei, i foren els pares de:
Caterina de Montcada-Aragó-Peralta-Luna y Fajardo (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1727) Fou la darrera representant del brancó dels comtes d’Adernó. Aportà els seus béns (excepte els que es perderen en plet amb el representant del subbrancó de San Giovanni) a la seva descendència i del seu segon marit, José Fadrique Álvarez de Toledo, marquès de Villafranca del Bierzo.
(Sicília, Itàlia, vers 1638 – després 1710)
Polític. Duc consort de San Giovanni i comte consort de Cammarata. Era fill d’Ignasi de Montcada i de la Cerda.
General de galeres de Sicília (1676), fou virrei de Navarra, on impedí l’avanç dels austriacistes contra Pamplona, i també de Sardenya, per on fou nomenat el 1699, i ocupà el càrrec del 1700 al 1703.
Millorà l’erari públic i reconegué l’accessió al tron de Felip V de Borbó. Organitzà la defensa de l’illa contra possibles atacs austriacistes.
(Alacant, 1847 – 1919)
Escriptor i polític. Contrari a la revolució del 1868, s’afilià després al carlisme, dirigí “El Alicantino” (1889) i “La Libertad Regional” (1897).
Presentà a un congrés anti-maçònic de Trento la memòria Los funcionarios públicos afiliados a la masonería y su repercusión. Publicà Lucentum (1884), El virrey marqués de Cerralbo (1907) i, en col·laboració amb Milego i Galdó, Alicantinos ilustres (1889). Deixà manuscrit un estudi sobre Escritores y artistas de la provincia de Alicante.
(València, 20 febrer 1851 – Madrid, 21 gener 1915)
Metge i polític. Fou catedràtic a les universitats de Saragossa, Granada i València. Estudià a Alemanya les investigacions de Koch sobre la tuberculosis. Treballà activament a favor del sanatori de Portaceli per a tuberculosos.
Fou nomenat l’any 1893 rector de la Universitat de València, però dimití quatre anys després. Fou diputat per València.
Fundà també un periòdic titulat de primer “Porta-Coeli” i després “El Noticiero Valenciano”. Autor de diverses obres mèdiques.
Dades dels Països Catalans 