(Pinerolo, Itàlia, 1691 – Perpinyà, 1750)
Fill d’Étienne de Ponte d’Albaret. Fou cavaller del rei de França i exercí el càrrec de primer president del Consell Sobirà del Rosselló, per renúncia del seu pare (1718), fins al 1750, i el d’intendent.
Deixà dos fills:
(Palma de Mallorca, 16 febrer 1910 – 23 febrer 1970)
Advocat i polític. Membre del partit regionalista, fou regidor de l’ajuntament de Palma durant la República. Advocat de prestigi i especialista en dret foral balear, fou degà del Col·legi d’Advocats de Balears en 1956-61.
Relacionat amb l’oposició demòcrata-cristiana al franquisme, participà en la reunió de Munic de 1962, després de la qual fou desterrat a les Canàries.
Fou el pare de Fèlix Pons i Irazazábal.
(Palma de Mallorca, 14 setembre 1942 – 2 juliol 2010)
Advocat i polític. Fill de Fèlix Pons i Marquès.
Diputat pel PSOE des del 1977. Ministre d’Administració Territorial (juliol 1985 – juliol 1986) en el govern socialista de F. González, després fou president del congrés de diputats durant tres legislatures (1986-96); en cessar del càrrec es retirà de la vida política.
(Palma de Mallorca, 1853 – 1922)
Polític, historiador i arxiver. Director d'”El Eco de la Juventud” (1869), “El Comercio” (1880), “La Autonomía” (1883), “Las Baleares” (1890), “El Liberal Palmesano” (1896) i “El Ideal” (1910). Fou membre de nombroses corporacions.
Entre la seva copiosa producció historiogràfica cal destacar Dictamen sobre los varones ilustres de Mallorca, Guía municipal de Palma, Jaime II el Desdichado, Documentos referentes a la historia del reino de Mallorca, Ramon Llull, apòstol de l’amor, El dret foral i autonomista de Mallorca, Historia de la prensa balear: catálogo de los periódicos publicados en estas islas, sus directores y redactores, etc.
(Cañete, Castella, 11 juny 1846 – València, 28 març 1918)
Escriptor i polític. Membre del partit carlí, des del 1889 fou representant a corts per València i senador.
Entre les seves obres de caràcter polític destaquen Pepinillos en vinagre (1891), La intervención de la masonería en los desastres de España (1904) i Anarquía fiera mansa (1908).
Com a novel·lista conreà el costumisme i es mostrà contrari al naturalisme. Publicà també les narracions Los mayos (1879) i Sacramento y concubinato (1884).
(Quartell, Camp de Morvedre, 12 desembre 1812 – Vila-real, Plana Baixa, 4 octubre 1889)
Polític i agricultor. Fou tinent d’alcalde de València (1843), diputat (1846-58 i 1859-78), secretari i vice-president del Congrés i l’any 1881 fou nomenat senador, càrrec que més tard obtingué com a vitalici. Fou successivament membre de l’oposició conservadora i de la Unión Liberal. Es distingí per les seves intervencions proteccionistes.
Propietari d’hisendes agrícoles, introduí noves varietats de fruites (com el mandariner i intentà el cultiu del canyamel) a l’Horta valenciana, i fou un dels pioners en l’ús d’adobs inorgànics i en l’exportació de taronges.
(Palma de Mallorca, 1875 – 1933)
Polític republicà i folklorista. El 1899 era secretari del Centre d’Unió Republicana de Palma. El 1917 participà en el Bloc Assambleista i tingué una actitud propera al regionalisme.
Com a folklorista publicà Tornada de Sa Tafona (1916), De Mallorca. Costumbres, recuerdos y curiosidades (1915-16) i Folklore musical mallorquín (1926).
(Atzeneta d’Albaida, Vall d’Albaida, 31 juliol 1959 – )
Polític i advocat. Diplomat en administracions públiques, des de l’àrea de cultura de l’ajuntament de València impulsà el Palau de la Música. Posteriorment fou secretari general tècnic de l’Institut de la Joventut de la Generalitat Valenciana (1991-95), i l’any 2000 fou elegit secretari general del PSPV.
En les eleccions autonòmiques del 2003, encapçalà la candidatura del PSPV-PSOE i aconseguí, amb 36 escons, prendre’n un al PP, tot i que els populars conservaren la majoria absoluta. El congrés del PSPV-PSOE el reelegí al juliol de 2004 com a secretari general del partit i, altre cop al capdavant del PSPV, fou novament derrotat en les eleccions a les Corts Valencianes del maig de 2007, tot i guanyar dos escons.
El mes d’octubre dimití el càrrec arran d’unes informacions aparegudes a la premsa relatives a una suposada irregularitat en la contractació d’obres al seu domicili, les quals Pla qualificà de pressió de certs grups mediàtics amb l’objectiu d’apartar-lo del càrrec.
Posteriorment a la seva dimissió, una gestora provisional encapçalada per Joan Lerma es féu càrrec del partit fins al setembre de 2008, que Jordi Alarte i Gorbe fou elegit nou secretari general.
(València, 20 novembre 1837 – 20 agost 1890)
Escriptor i polític. Lluità a la Revolució de Setembre i posteriorment s’establí a Madrid, on dirigí el diari “La Nación”. Fou president de Lo Rat Penat.
Com a impulsor de la Renaixença a València, publicà poemes i contes, a part d’unes quantes novel·les romàntiques i de fulletó, escrites en llengua castellana.
(Xella, Canal de Navarrés, 25 març 1901 – València, 4 febrer 1989)
Polític i promotor cultural. Presidí la Joventut Valencianista i seguí l’escissió liberal i nacionalista que el 1923 se separà d’Unió Valencianista Regional, amb ells promogué la creació de la revista “València Nova”.
Col·laborà a “El Crit de la Muntanya”, “Nostra Parla” i “La Correspondencia de Valencia”. Fundà i dirigí (1928) l’editorial l’Estel i fou un dels directors de “Taula de lletres valencianes”, des d’on impulsà la unificació ortogràfica del català per al País Valencià (acordada el 1932). Participà activament en la publicació d’“El Camí”. Secretari general de Proa (1935), col·laborà en el seu òrgan, “Timó”.
Membre fundador de l’Agrupació Valencianista Republicana, dirigí “Avant”. Formà part de la delegació valenciana al II Congrés Internacional de Defensa de la Cultura (1937). Promogué la represa de l’Estel (1962) i fou president de la Fundació Gaietà Huguet i de la societat de publicacions Bibliovasa.
Dades dels Països Catalans 