(Vilanova de Meià, Noguera)
(ant: Castelló de Meià) Poble, a la conca de Meià, situat als vessants sud del Montsec de Rúbies, a l’est del coll d’Orenga.
L’església parroquial de Santa Maria és la de l’antic priorat de Santa Maria de Meià.
El lloc fou de la jurisdicció del priorat i formà municipi independent fins el decenni 1920-30. El seu terme comprenia el poble de Peralba.
És una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.
(Vallès Oriental)
Nom d’una ciutat projectada (1970) a la comarca, anomenada inicialment també Riera de Caldes, que s’havia d’estendre per un ampli sector que abasta set municipis de la comarca.
El projecte fou incorporat el 1976 al Pla Comarcal, però l’oposició popular féu que la Generalitat acabés desestimant el projecte, que fou substituït pel d’una àrea recreativa.
El nom prové de l’església romànica del poble de Gallecs.
(Camós, Pla de l’Estany)
Poble, al sud de Sant Vicenç de Camós.
L’església parroquial era romànica; fou renovada totalment el 1906. A causa de l’altar de Santa Teresa, que hom hi venerava, consagrat el 1658 pel dominicà pare Vidala, la parròquia era també coneguda per Camós de Santa Teresa. Havia estat sufragània de Sant Vicenç.
(Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès)
Poble, centrat per l’església parroquial de Santa Margarida, a l’esquerra del riu de Foix, al sector oriental del terme.
(Sant Hilari Sacalm, Selva)
Poble, a l’extrem oriental del terme. S’estén per un territori molt accidentat, on neix la riera de Vallors, afluent de capçalera de la riera de Santa Coloma.
El lloc existia ja el 886. L’església de Santa Margarida, consagrada el 1183, fou refeta al segle XVIII.
Pertany a la seva demarcació el santuari del Pedró.
(la Vall de Bianya, Garrotxa)
Poble, de caràcter disseminat, al vessant dret de la vall de Bianya, a la dreta de la petita vall de Santa Margarida, afluent seva, al peu de la serra de Sant Miquel del Mont.
És centrat per l’església parroquial de Santa Margarida, d’origen romànic (conserva l’absis i la torre del campanar). Esmentada ja el 858, quan Guifré de Besalú la cedí al monestir de Ridaura. Al segle XIII en tenia la jurisdicció el prior de Sant Joan les Fonts.
(Palafrugell, Baix Empordà)
Caseria, al sud-est de la vila, prop del camí de Calella de Palafrugell.
El nucli principal és format per un grup de masies, amb dues torres de defensa, centrades per l’antic mas de Santa Margarida, de la família Borrull (segle XV), remences, un membre de la qual rebé de Ferran II el privilegi de generositat. Passà per enllaç al segle XVIII als Veí.
(Guàrdia de Noguera, Pallars Jussà)
Poble, dins l’antic terme de Mur.
El priorat de Santa Llúcia de Mur, dependent de la col·legiata de Mur, consta des del 1162 i era regit pel canonge cambrer de la col·legiata, que tenia la cura d’ànimes de la parròquia.
En la seva església es reuniren al segle XIV algunes assemblees sinodals de les esglésies de la pabordia o terreny exempt de Mur.
(Cornellà del Terri, Pla de l’Estany)
Poble dins l’antic terme de Sant Andreu del Terri, situat a l’esquerra del Terri. L’església parroquial és dedicada a santa Llogaia.
El seu terme formà part de la baronia de Vilademuls. A mitjan segle XIX era municipi independent, que fou unit al de Sant Andreu del Terri i n’esdevingué cap fins el 1976 que fou unit a Cornellà.
(les Avellanes i Santa Linya, Noguera)
Poble (535 m alt) i antic municipi (54,61 km2), annexat el 1970 a l’actual. El poble és a l’esquerra del barranc de Sant Miquel (afluent de la Noguera), al peu d’un turó (595 m alt) on s’alçava l’antic castell de Santa Linya.
El lloc (potser d’origen romà) i l’església de Santa Maria són esmentats el 1036, quan Ermengol II concedí carta de poblament.
L’antic terme comprenia l’antiga quadra de Montclús.
