(Garrigàs, Alt Empordà)
Poble, a la dreta del Fluvià.
L’antiga església parroquial de Santa Maria, actualment sufragània de la d’Ermedàs, havia estat possessió de la canònica augustiniana de Lledó.
El lloc formà part de la batllia de Siurana.
(Montoliu de Segarra, Segarra)
(ant: Vilagrassa) Poble (618 m alt), al nord del terme, a la dreta del torrent de Vilagrasseta (que neix sota Talavera i s’uneix, per la dreta, al Cercavins poc abans de Verdú). De la seva església parroquial (Sant Andreu) depèn la de Gramuntell.
El castell de Vilagrasseta havia estat donat per Ramon Berenguer I el 1059 a Dalmau Gerovard. El 1227 fou adquirit pel monestir de Santes Creus.
(Balsareny, Bages)
Poble, a l’extrem meridional del terme, a la dreta del Llobregat i a l’entrada del congost de Sallent.
És una petita colònia sorgida a la primera meitat del segle XX, al peu d’una fàbrica de filats de cotó i teixits i de la mina de potassa.
Es conserven les ruïnes d’una antiga església de Santa Cecília, documentada al segle X.
(Vilademuls, Pla de l’Estany)
Poble, al sector meridional del terme, a la vora d’una riera afluent a la de la Farga. L’església parroquial és dedicada a sant Sadurní.
El lloc, esmentat el 1017, formà part del comtat de Girona i fou del monestir de Banyoles.
(Manresa, Bages)
Poble (185 m alt), al confí nord-oriental del terme, a la dreta del Llobregat, en terreny pla, regat per la sèquia de Manresa. El sector més elevat, prop de l’església-santuari de la Mare de Déu de la Salut, és qualificat de bosc permanent.
Hi ha vestigis de poblament neolític. Les referències documentals, al·lusives a les viles Major i d’Ordis, comencen al segle X.
L’església parroquial, romànica (amb elements pre-romànics), fou una de les set filials de la seu de Manresa, i s’hi venera una imatge de la Mare de Déu, gòtica.
(les Llosses, Ripollès)
Poble (1.012 m alt), situat als vessants de la serra de Matamala; l’església parroquial de Santa Eulàlia, reedificada a mitjan segle XVIII, com les altres del terme, fou adscrita entre el 980 i el 1087 a la jurisdicció civil i eclesiàstica del monestir de Ripoll.
Amb Sant Esteve de la Riba esdevingué lloc reial al segle XVII, i el 1830 fou creat el municipi amb el nom de Sant Esteve de la Riba, fins el 1860.
Fou municipi independent fins el 1974. L’antic terme comprenia, a més, el poble d’Estiula, l’antic poble de Corrubí i la masia de Llentes.
(Cabanelles, Alt Empordà)
Poble, a la vora de la riera de Vilademires o de Sant Jaume, afluent del Fluvià, al sector occidental del terme.
L’església parroquial de Sant Mateu, romànica, d’una nau, havia estat possessió de la col·legiata de Vilabertran.
Al segle XVII era lloc reial.
(Vilademuls, Pla de l’Estany)
Poble, al nord-oest del terme, a la vora de la riera de la Farga.
L’església parroquial és dedicada a sant Esteve; dins el terme hi ha l’ermita de Sant Roc.
Formà part del comtat de Besalú, i després de la baronia de Vilademuls.
(Calders, Moianès)
Poble, al sud-oest del terme, aigua avall de la riera Golarda, en territori trencat, poblat de pins, vinyes i conreus de secà.
Tingué l’origen a l’alta edat mitjana en un turó (364 m alt) de l’esquerra del riu, emplaçament primitiu de l’església parroquial (Sant Pere), traslladada modernament vora la colònia Jorba, únic nucli de població del terme.
(Torroella de Fluvià, Alt Empordà)
(o Vilacolum de Dalt) Poble, situat a uns 2 km, a ponent, del de Vilamacolum (o Vilacolum de Baix).
L’església parroquial de Sant Esteve era possessió de la canònica de Girona.
Una part del seu territori era format per un estany, que fou dessecat i colonitzat el segle XVII. El sòl és ric en fòssils.
Dades dels Països Catalans 