(Benimodo, Ribera Alta, 1940 – )
Pintor. El seu estil conté certs elements pop combinats amb herència informal.
Juntament amb Manuel Boix i Artur Heras, en una obra col·lectiva titulada Trilogia monoteista, que fou exhibida al Saló de Març de València el 1964, representà la primera manifestació del nou realisme dels Països Catalans.
Cultiva les imatges seriades i l’incorporació de la reproducció litogràfica, a la manera de Robert Rauschenberg.
(País Valencià, segle XIX)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, on es distingí entre els deixebles de Lluís Téllez-Giron, professor de perspectiva i paisatge.
Pintà quadres de gènere i es destacà com a autor de teles de ventall, tècnica en què introduí la pintura a l’oli damunt seda.
S’especialitzà com a escenògraf i pintà els telons de boca de diversos teatres de València i Madrid.
Cova amb pintures rupestres, situades prop del riu d’Escalona. Descobertes el 1919 per J. Poch i Garí.
Presenten figures humanes i d’animals, com una cacera de cabres, destacant-hi l’escena d’una dona pujant per lianes per obtenir la recol·lecció de mel.
L’any 1998 van ser declarades Patrimoni de la Humanitat.
(París, França, 1816 – 1892)
Pintor. Fill del científic Francesc Aragó. Deixeble de Paul Delaroche i d’Ingres.
Cultivà la pintura d’història amb estil acadèmic. Fou cobert d’honors i càrrecs oficials tant per monàrquics com per republicans.
(Alacant, 14 desembre 1770 – Madrid, 10 maig 1838)
Pintor. Influït per David. Va ésser pintor de cambra de Ferran VII de Borbó (1815) i director de l’Academia de San Fernando.
Autor de l’obra El hambre en Madrid (1818), fou un dels pintors més representatius de la pintura neoclàssica espanyola.
(València, vers 1855 – després 1916)
Pintor. Dedicat gairebé exclusivament a la pintura de flors, arribà a ésser un dels principals representants del gènere a València.
Participà a les exposicions de belles arts de Madrid dels anys 1884, 1887, 1890 i 1897 i a la de Barcelona del 1888.
És representat al Museu de Belles Arts de València.
Pseudònim del pintor valencià Josep Iranzo i Almonacid (1931-2006).
(Barcelona, 8 octubre 1903 – ? )
Pintor. Era nebot de Lluís Anglada i Pintó, amb el qual treballà a París.
Destacà com a paisatgista.
(Alzira, Ribera Alta, 1870 – València, 18 març 1935)
Pintor. Deixeble de Joaquim Sorolla (1889) i de l’Academia de San Fernando a Madrid. Fou professor a diferents escoles d’arts i oficis i l’any 1920 passà a la de València.
Es distingí en la pintura d’escenes típiques, especialment del País Valencià i de Galícia, amb les quals participà en diverses exposicions entre 1890 i 1904.
Té obres al Museu de Belles Arts de València (retrat d’Antoni Martorell).
(Palma de Mallorca, 19 desembre 1842 – 9 març 1907)
Pintor i escultor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma de Mallorca i a París, on estigué exiliat. Fou regidor republicà el 1868.
Decorà la sala de ball del Cercle Mallorquí, i, com a pintor d’escenes històriques, executà la d’Alfons IV el Magnànim rebent els consellers (1884), al paraninf de la universitat de Barcelona, i altres sobre temes de la història de Mallorca.
És autor del retrat desaparegut de Miquel Quetglas i del de Ramon Llull que presideix la biblioteca municipal de Palma de Mallorca, en el qual la gran sobrietat de color i línia contrasta amb la vibració i cromatisme de bona part de la seva obra.
Hi ha altres obres seves al Museu de Belles Arts de Palma de Mallorca i al Museu Romàntic de Madrid, entre altres.
Dades dels Països Catalans 