Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Poppelreuther, Hans Otto

(Köningsberg, Prússia, 1885 – Deià, Mallorca, 1965)

“Poppel” Pintor aquarel·lista. Arribà a Mallorca el 1912 i ja no se’n va moure, fora d’algunes estades a Barcelona i Madrid.

Es radicà a Orient i pintà paisatges d’aquest poble, de Deià, Valldemossa, la Costa Brava, etc. Publicà un llibret.

Pons i Monravà, Jaume

(Valls, Alt Camp, 1671 – 1730)

Pintor i eclesiàstic. Deixeble de Joaquim Juncosa, amplià estudis a Roma (vers 1701-18) i a Madrid.

És autor d’escenes de vides de sants, com Santa Úrsula davant el Papa Ciríac, a l’església de Sant Joan de Valls. Treballà a diverses poblacions de la comarca.

Tenia un benifat a l’església de la Mare de Déu dels Àngels de Valls. Li són atribuïdes pintures de l’església de Santa Maria de Salomó, conservades.

Hom l’ha qualificat de murillista, tot i que el seu estil no és unitari. Sembla que tingué molta facilitat en la còpia i en la imitació.

Pons i Iranzo, Isabel

(Barcelona, 28 gener 1912 – Río de Janeiro, Brasil, 3 juny 2002)

Pintora i gravadora. Formada a l’Escola de Llotja i a l’Escola Industrial de Sabadell, el 1947 es traslladà al Brasil, país del qual es nacionalitzà.

La seva obra, de forta personalitat, és propera a la nova figuració, amb elements presos de l’informalisme.

Ha exposat arreu del món i ha rebut nombrosos premis internacionals, com el de la II Biennal de Mèxic (1960) i el de gravat a la XI Biennal de Sâo Paulo (1971).

Pons, Bartomeu

(Catalunya, segle XV – segle XVI)

Pintor.

Treballà a l’església del Pi de Barcelona, per a la qual pintà dues imatges destinades al sepulcre de Crist (1504) i unes senyeres (1518), i a la seu d’aquesta ciutat, on pintà el sagrari de l’altar de Santa Eulàlia i restaurà l’altar major.

Juntament amb Antoni Amell pintà vuit estàtues per a un monument funerari erigit a l’església parroquial de Blanes.

Polinyà, mestre de

(Catalunya, segle XII)

Pintor romànic anònim, del corrent francobizantí.

Se li atribueixen les pintures de Sant Esteve de Polinyà, la decoració dels absis laterals i de la volta del creuer de l’església de Santa Maria de Barberà i de la de Sant Martí de Sescorts.

Plensa i Suñé, Jaume

(Barcelona, 23 agost 1955 – )

Escultor i pintor. Després d’abandonar els estudis de belles arts es traslladà a Berlín, on inicià realment la seva trajectòria artística.

Especialitzat en el treball de la forja i la fosa del ferro i el bronze, la seva obra parteix d’un llenguatge expressionista, amb múltiples referents orgànics; al·ludeix constantment a formes vives d’insectes o del cos humà i recorre sovint a la recerca d’abstraccions eròtiques.

Reconegut internacionalment, el 1997 rebé el premi Nacional de Cultura (arts plàstiques).

Planells i Cruanyes, Àngel

(Cadaqués, Alt Empordà, 2 desembre 1901 – Barcelona, 23 juliol 1989)

Pintor. De formació autodidàctica, tingué contactes amb S. Dalí i fou amb aquest un dels introductors del surrealisme a Catalunya.

El 1926 ja exposava a les Galeries Dalmau un grup d’obres molt pròximes al món fantàstic del surrealisme, i el 1936 fou convidat per A. Breton a la Primera Exposició Internacional del Surrealisme a Londres.

Planella i Travé -germans-

Joan i Nicolau Planella i Travé eren fills de Gabriel Planella i Conxello.

Joan Planella i Travé  (Barcelona, 1801 – 1855)  Pintor. Es dedicà a l’escenografia i al pessebrisme, art en el qual excel·lí.

Nicolau Planella i Travé  (Barcelona, 1810 – segle XIX)  Pintor. Es dedicà a l’escenografia i a la decoració d’interiors; excel·leix la del palau Larrard, al carrer Ample de Barcelona.

Planella i Roure -germans-

Alexandre Planella i Roure  (Barcelona, 1866 – 1900)  Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Visqué algun temps a París. Tingué bon prestigi com a restaurador. També fou paisatgista.

Macari Planella i Roure  (Barcelona, segle XIX – 1899)  Mestre d’obres. Les seves obres mostren sovint un afany medievalitzant especialment rigorós.

Planella i Rodríguez, Joan

(Barcelona, 2 febrer 1849 – 1910)

Pintor. Format a Llotja.

Concorregué a exposicions barcelonines i obtingué medalla de plata el 1871. El 1875 guanyà una pensió Fortuny i anà a Roma. Exposà també amb èxit sovint a Madrid, a Berlín (1891) i a Chicago (1893).

Tot i que conreà la pintura d’història (Els comuners de Castella a Valladolid), es dedicà especialment a l’escena realista, tractada amb un gran domini de la tècnica (La migdiada de l’obrer, En alta mar, etc).

És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.