(Catalunya, segle XIII)
Noble. Pertanyia a la cort de l’infant Pere, el futur Pere II el Gran.
El 1274, arran del conflicte nobiliari que enfrontà Jaume I i l’infant amb part de la noblesa catalana, es barrejà amb els rebels.
Modificà la seva actitud a requeriment del monarca i després serví aquest en missions de confiança relacionades amb el mateix afer.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. El 1314 assistí, a Lleida, al casament de Teresa d’Entença amb l’infant Alfons, i figurà entre els signants de l’acta d’adjudicació del comtat d’Urgell als contraents.
El 1326 era ambaixador de Jaume II a Sicília i Nàpols per afavorir la pau entre els dos reialmes.
El 1341, a Poblet, formava part de l’assemblea especial convocada per Pere III de cara a debatre la situació tibant que hi havia amb França.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Noble. Fill de Pere de Sant Vicenç. Almenys del 1193 al 1243 era senyor del castell de Sant Vicenç, posteriorment dit de Burriac.
El 1229 participà a l’expedició de Jaume I a Mallorca. Hi anava amb les forces dels Montcada. Combaté a la davantera a la batalla de la serra de Portopí, el 12 de setembre. Al final de la campanya li foren concedides 11 cavalleries.
El 1238 prengué part al setge de València. Fou un dels qui juraren els pactes de capitulació d’aquesta ciutat.
Fou el pare de Berenguer de Sant Vicenç (Catalunya, segle XIII) Noble. Almenys des del 1251 era senyor del castell de Sant Vicenç, dit després de Burriac, al Maresme. El 1262 el donà al seu fill Guillem de Sant Vicenç. El mateix any, a Montpeller, fou membre d’un consell davant el qual Jaume I el Conqueridor procedí a una nova partició de l’heretatge reial entre els fills del monarca.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Prengué part destacada a la conquesta de Mallorca (1229).
Jaume I recompensà els seus serveis amb diverses donacions a l’illa, als termes de Petra, de Montuïri, incloent l’alqueria de Llucmajor, i dues alqueries a muntanya; amb un total de 74 jovades, que fou el més important dels formats sobre partides de conreu.
(Catalunya, s XI)
Fill d’Arnau Mir de Sant Martí.
Era un noble influent en temps de Ramon Berenguer III. Li prestà homenatge pel vell castell vescomtal de Barcelona i per les fortaleses d’Olèrdola, Eramprunyà i Castellet.
Es casà dues vegades. De la segona muller, Anglesa, tingué el fill Guillem de Sant Martí, protegit de Ramon Berenguer IV.
(Catalunya, segle XI)
Fill segon de Mir Geribert i de Guisla de Besora. Seria beneficiari de les possessions de Dispòsia de Santmartí, la primera muller del seu pare.
Secundà la rebel·lió de Mir Geribert contra Ramon Berenguer I de Barcelona. El 1067 figura com a senyor del castell d’Eramprunyà. No tingué fills.
Els grans patrimonis dels Sant Martí, de Mir Geribert i dels Besora anirien a parar al germà petit Arnau Mir, si bé minvats pels resultats del conflicte esmentat amb el comte de Barcelona.
(Catalunya, segle X – segle XI)
Fill de Guillem de Santmartí i d’Adelaida.
Mort el seu pare (1010), la seva mare, obrant en nom de Bernat, aleshores menor, sostingué dos plets (1013 i 1017) per conservar dins el gran patrimoni dels Santmartí els dominis de Calders (Baix Penedès), reclamats pel monestir de Sant Cugat. Aquest guanyà el litigi.
Bernat morí jove, i els béns restants dels Santmartí passaren a la seva germana Dispòsia, que es casaria amb Mir Geribert.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill de Francesc Nicolau de Sant Joan. Com el seu pare, fou partidari de Carles d’Àustria.
Aquest el nomenà vescomte a les Corts de 1705-06. Tot seguit fou tinent coronel de la Coronela de Barcelona, manada llavors pel seu pare. El 1707 li era atorgat el títol de comte.
Traslladà la seva residència a Mallorca. A causa de l’absència, i encara que li fou reservat el grau de tinent coronel de la Coronela, les autoritats decidiren, ja ben avançat el setge de 1713-14, de nomenar per a les mateixes funcions Josep de Peguera-Vilana i de Millars, marquès de Vilana.
(Barcelona, 1005 – Catalunya, 1058)
Fill segon de Berenguer Ramon I de Barcelona i de Sança de Castella.
En la divisió que el seu pare féu dels seus dominis (1035) li correspongué part del comtat de Barcelona, des del Llobregat a la terra sarraïna, amb la capital a Olèrdola, sota el vassallatge del seu germà gran Ramon Berenguer I. L’inici del seu govern anà lligat a la rebel·lió de Mir Geribert d’Olèrdola.
El 1049 renuncià voluntàriament els seus dominis en favor del seu germà Ramon Berenguer, el qual havia de passar-li una pensió vitalícia.
Fou monjo de Sant Ponç de Tomeres, a Occitània, i després prior de Sant Benet de Bages.
Vivia encara el 1057, quan rebé un llegat de la seva àvia la comtessa Ermessenda de Carcassona.
(Catalunya, 1161 – Aragó ?, 1223)
Comte de Provença (1181-85), de Cerdanya (1168-1223) i de Rosselló (1185-1223). Tercer fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella.
En morir assassinat el seu germà Ramon Berenguer IV de Provença, Sanç en fou nomenat comte (1181), però el 1185 fou destituït del govern pel seu germà, el rei catalano-aragonès Alfons I, per tal de donar-lo al seu fill.
El 1209 morí Alfons II de Provença, i Sanç tornà a governar el país perquè el comte provençal Ramon Berenguer V era menor d’edat. Amb el seu fill Nunyo Sanç acudí a la batalla dels Ports del Muradal (1212).
El 1213 va morir Pere I el Catòlic, quan el rei Jaume I només tenia cinc anys, i el comte Sanç es va veure investit amb el càrrec de procurador dels regnes. El procurador havia de governar amb l’assistència d’un consell de personatges catalans i aragonesos nomenat pel papa; els templers limitaren la seva actuació. En circumstàncies extremadament difícils es trobà a les mans l’heretatge catalano- provençal de Ramon Berenguer III i Alfons el Cast.
Va governar amb prudència i energia; a l’interior va haver de lluitar contra l’oposició feudal aragonesa, encapçalada per Ferran, abat de Muntaragó. A l’exterior la seva política s’adreçava a salvar els països d’Occitània, on havia de topar no solament amb Simó de Montfort, sinó també amb el pontificat d’Innocent III.
Després de Muret (desfeta que intentà reparar), Nunyo Sanç, fill del regent i de la seva dona Sança Núñez de Lara, i altres barons catalans, van continuar lluitant contra els francesos; havent mort Gastó VI de Bearn, Sanç s’esforçà a evitar que el comtat de Bigorra caigués en mans dels Montfort i casà el seu fill Nunyo Sanç amb la vídua de Gastó, però el papa va anul·lar el matrimoni.
A pesar de l’oposició d’Honori III, Sanç es declarà a favor dels tolosans en contra de Simó de Montfort. A Provença, ja abans, havia desenvolupat una política de llibertat comunal, d’impulsió del comerç mediterrani i d’oposició a la influència francesa i papal.
Ell fou un lligam per als països catalano-occitans. Causes internes i externes provocaren la caiguda de Sanç. El 1218 va convocar corts a Lleida i va presentar la seva renúncia a la procuradoria. En recompensa rebé possessions territorials a l’Aragó ultra una compensació monetària anual.
Dades dels Països Catalans 