(País Valencià, segle XI)
Alfaquí de València. Membre de la puritana família dels Banü Wägib. Partidari del fanatisme almoràvit, durant el setge del Cid revoltà el poble contra Ibn Gahhäf, el qual substituí en el govern de la ciutat.
Restituït Ibn Gahhäf, fingí de lliurar la ciutat a al-Musta’ïn de Saragossa per tal de guanyar-se el desorientat poble, però, descobert, fou lliurat per Ibn Gahhäf al rei de la taifa de Saragossa.
(Alzira, Ribera Alta, vers 1164 – 1223)
Metge i filòsof andalusí. Probablement fou deixeble d’Averrois, el qual ell substituí (1195) com a metge de cort.
És autor d’una introducció a la lògica, Kitäb al-madhal li-sina’at al’mantiq, inspirada en al-Faräbï il’Òrganon aristotèlic, i d’un comentari a l’Urgüza d’Avicenna sobre medicina.
(País Valencià, segle XII)
Secretari dels dos primers amirís de València, Abd al-Azïz ibn Abï-Amïr (1021-61) i ‘Abd al-Mälik.
Durant el govern d’aquest lliurà (1065) València a al-Ma’mün de Toledo a canvi del càrrec de governador, però a la mort d’al-Ma’mün (1075) el poble el destituí i l’empresonà, a favor d’Abü Bakr ibn Abd al-Azïz, germà del destronat ‘Abd al-Mälik.
(Illes Balears ?, segle XI)
Governador d’afers civils i col·lector d’imposts a Mallorca durant el regnat de Mugähid de Dénia.
Notable mecenes, la seva època marca el gran desenvolupament literari de l’islam balear, que es convertí en refugi d’intel·lectuals peninsulars i orientals (Ibn al-Labbäna, el sicilià Ibn Hamdïs i, especialment, Ibn Hazm).
(Alzira, Ribera Alta, 1058 – 1139)
Poeta andalusí. D’origen benestant, fou independent dels senyors de l’època i visqué sempre a les possessions familiars valencianes.
Rebé el sobrenom d’al-Yannan (el jardiner) pels seus poemes a la natura, aplegats a la major part de les antologies poètiques del món musulmà. Se’n conserva l’obra completa (Diwan).
(València, vers 1150 – Egipte, vers 1235)
Poeta, filòleg i tradicionista andalusí, conegut també per Ibn Gumayyil. Fou dues vegades cadí de Dénia, d’on fou destituït per la seva conducta escandalosa.
Exiliat, ensenyà a Tunísia (1198) i pel nord d’Àfrica. Fou un dels difusors més considerables de la cultura andalusina a les escoles orientals.
(Peníscola, Baix Mestrat, 1124 – Múrcia, 1172)
Sobirà musulmà de València i de Múrcia (1147-72). Reietó del Llevant, anomenat rei Llop.
Proclamat sobirà de València a la mort d’Ibn Iyad (1147), estengué els seus dominis per Dénia, Xàtiva, Múrcia, Llorca, Jaen, Baeza i Carmona, i s’oposà als almohades. Rebé l’ajut del seu sogre, Ibrahim ibn Hamusk, la protecció del comte de Barcelona i la col·laboració de mercenaris cristians de diverses procedències.
Afeblit per la defecció d’Ibn Hamusk (1169) i el malcontentament dels seus súbdits, carregats d’impostos i exaccions, fou vençut pels almohades i reduït a la sobirania de Múrcia.
(València, 1145 – Alexandria, Egipte, 1217)
Viatger andalusí. Fill d’un funcionari de Xàtiva. Fou secretari del governador Abü Sa’id ‘Utmän ibn ‘Abd al-Mu’min de Granada.
Féu tres viatges a Orient (1183-85, 1189-91 i 1217), la descripció (al-Rihla al-Kinani) del primer dels quals constitueix un amè anecdotari i alhora un valuós tractat de geografia i història, font important per a la història de les croades i especialment per a la penetració musulmana a Sicília.
Visità Sardenya, Sicília, Ceuta, la Meca, Medina, Kufa, Bagdad, Alep, Damasc i Sant Joan d’Acre.
(València, segle XI – 1095)
Cadi de València. Era membre d’una aristocràtica família iemenita assentada a València des dels primers moments de la conquesta musulmana.
Fou elegit cap de la república municipal instituïda a València (1092) després de la revolta popular que destronà Yahyà ibn Ismä’il ibn Yahyà al-Qädir, l’antic rei de la taifa de Toledo, imposat per Alfons VI de Castella i Alvar Háñez.
Pactà amb el Cid en veure que no podia enfrontar-s’hi victoriosament i ambdós impediren l’entrada dels almoràvits a València (1093), contra els desigs de la part més puritana de la població (encapçalada pels Banü Wägib), partidària de fer cara al Cid amb l’ajuda dels nord-africans.
Destituït temporalment del govern de la ciutat (Ibn Wägib), fou elegit novament pel poble i, malgrat que intentà de negociar amb el Cid, que assetjava València, no pogué evitar que aquest hi entrés (1094).
El Cid el confirmà en el càrrec de cadí fins que, foragitat el perill almoràvit amb la victòria de Quart de Poblet, el féu executar acusant-lo de la mort d’al-Qädir.
(Badajoz, Extremadura, 1052 – València, 1127)
Filòsof i gramàtic andalusí. Per discrepàncies amb ‘Abd al-Mälik, hagué de refugiar-se a Saragossa i a València, on fou mestre d’Ibn Baskuwäl.
És autor d’una vintena d’obres, entre les quals es destaquen al-Iqtidäb fï sarh Adab al-kuttäb, comentari a la Guia dels secretaris d’Ibn Qutayba, i el Kitäb al-Had’iq, obra d’iniciació a les doctrines filosòfiques, que influí en el judaisme i constitueix el primer intent a al-Andalus d’harmonitzar el pensament grec amb la teologia islàmica.
Dades dels Països Catalans 