(Tarragona, 24 setembre 1894 – l’Havana, Cuba, 25 maig 1957)
Pedagog i teòric musical. Estudià a l’Escolania de Montserrat i a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Realitzà una notable labor pedagògica a Mèxic, on anà el 1913, i el 1915 es traslladà a Cuba. El 1932 fou nomenat professor de piano i més tard director del Conservatorio Enrique Peyrellade, de l’Havana.
És autor d’una Teoria de la música i una Historia de la música (1951), així com estudis sobre problemes rítmics.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 13 abril 1757 – Tarragona, 6 juliol 1830)
Violinista, organista i tractadista musical.
Fou ordenat sacerdot i fou primer violí de la capella de música de la catedral de Tarragona.
El 1801 publicà un Tratado de la simfonía.
(Barcelona, 21 setembre 1683 – Sevilla, Andalusia, 12 desembre 1767)
Músic i tractadista musical. Fou mestre de capella de les catedrals de València (1713) i Sevilla (1724).
És autor d’una Guía para los que quieran aprender composición.
La seva producció musical es compon d’obres religioses, misses, motets, salms, etc. Escriví unes quaranta nadales, de quatre a dotze veus, en els quals introduí àries i recitats.
(Ulldecona, Montsià, 22 abril 1912 – Vinaròs, Baix Maestrat, 26 agost 2002)
Musicòleg i compositor. Format al monestir de Montserrat, amplià estudis amb Joan Lamote de Grignon i fou doctor en filosofia i lletres.
Especialitzat en música espanyola antiga, ha col·laborat en diverses revistes i ha publicat nombrosos treballs, com La música en las obras de Cervantes (2 volums, 1948 i 1971), Música barroca española (6 volums, 1979-88), Cançoner català dels segles XVI-XVIII (1979), Madrigales españoles inéditos del siglo XVI (1981) i La música española en torno a 1492 (2 volums, 1992 i 1995).
També és autor de diverses composicions, especialment de música vocal.
(la Granadella, Garrigues, 7 abril 1886 – Barcelona, 15 novembre 1980)
(o Vilarrubí) Compositor, guitarrista i musicòleg. Deixeble de Francesc Tàrrega, dugué a terme una gran carrera de concertista internacional.
Fou un dels millors intèrprets mundials de guitarra; també revalorà la viola de mà, i realitzà nombroses transcripcions del repertori d’aquest instrument, del qual fou professor al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i de guitarra al Conservatori Nacional de Lisboa i a l’Academia Musicale Chigiana de Siena.
Fou autor, entre altres obres, de Tres estudis per a guitarra (1946), Impromptu, Exercices en forme d’études, Pequeña romanza, etc.
Com a musicòleg, edità diversos treballs: Bibliothèque de musiqe ancienne et moderne pour guitare (1926), Escuela razonada de la guitarra, en cinc volums (1932-33), Los seis libros del Delphin… de L. de Narváez (1945), Tres libros de música en cifra para vihuela, de A. de Mudarra (1949), Colección de obras para guitarra sola o para dos guitarras (1950) i Silva de sirenas de E. Valderrábano (1957).
(el Pont d’Armentera, Alt Camp, 11 abril 1894 – Medellín, Colòmbia, 10 novembre 1979)
Musicòleg. Ingressà a l’Escolania de Montserrat (1903) i es formà amb el mestratge de J.B. Guzmán. El 1913 professà com a monjo al monestir. Estudià especialment amb Josep Barberà i amplià els seus coneixements de cant gregorià amb Gregori Suñol.
Fou mestre de l’Escolania (1933-36 i 1939-50), que enriquí i transformà; alhora, dirigí la capella del monestir. Fundà la revista “Música Sacra Española”.
El 1950 anà a Roma, on fou professor de cant gregorià a l’Institut de Música Sagrada, i més tard passà a Medellín (Colòmbia), on fundà el monestir de Santa Maria i continuà les activitats musicals.
Ha fet treballs d’investigació sobre els músics montserratins i ha editat cinc volums de la col·lecció Mestres de l’Escolania de Montserrat; tres dedicats a l’obra vocal de Cererols (1930-32) i dos de música instrumental (1934-36).
Ha enregistrat nombroses obres i unes quantes composicions litúrgiques.
(Barcelona, 15 maig 1878 – 24 desembre 1945)
Compositor i musicòleg. Deixeble de J. Font i Buyé i de Ll. Millet.
La seva vinculació amb l’Orfeó Català data del 1897. L’any 1941, i fins a la mort, fou director d’aquest orfeó.
Fundà i dirigí l’Associació d’Amics de la Música i la seva orquestra, i donà a conèixer nombroses partitures de música contemporània.
Escriví unes quaranta sardanes per a cobla i la suite de danses Festa (1921), així com les obres corals per a cor mixt i cobla Cant de Maig, Cant d’alegria, Cantada de cap d’any i Sant Jordi triomfant. De la seva producció religiosa destaca una missa per a tres veus i orgue i una Salve Regina.
Publicà els treballs L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i Cromatisme, modalitat i tonalitat en les cançons populars catalanes (1928). En col·laboració amb Joan Amades, escriví el Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors (1936).
(Sabadell, Vallès Occidental, 24 maig 1904 – Vic, Osona, 12 novembre 1994)
Musicòleg, compositor i eclesiàstic.
Els seus escrits sobre temes musicals, molt nombrosos, són dedicats amb preferència a la música religiosa.
Com a compositor és autor de misses i càntics marians.
(Barcelona, 1 març 1873 – 25 juny 1944)
Musicòleg i crític musical.
El 1901 fundà l’Associació Wagneriana, la primera d’Espanya destinada a promoure l’obra de Wagner, i traduí dos assaigs de l’autor i les seves obres escèniques al català.
Autor d’un Cançoner selecte amb obres de Beethoven, Schubert, Bach i Fauré.
Actuà com a crític a “Joventut” i a “La Publicitat” i escriví el llibre Enric Morera (1937).
(Verges, Baix Empordà, 19 maig 1817 – Barcelona, 28 abril 1872)
Teòric musical.
Fou el codificador de la coreografia de la sardana llarga i publicà un Mètode per a aprendre de ballar sardanes llargues.
Dades dels Països Catalans 