(Perpinyà, 1848)
Comitè revolucionari. Creat per tal d’organitzar una insurrecció republicana al Principat, coincidint amb la guerra dels Matiners.
Comptà amb la col·laboració de les guarnicions de Figueres, la Seu d’Urgell, Lleida i Hostalric. A l’Empordà s’insurgí Victorià d’Ametller.
Descoberta la conspiració, el capità general Fernández de Córdoba féu afusellar els dos comandants i el tinent que hi estaven implicats (9 octubre 1848).
(Catalunya, 1916 – 1922)
Junta d’oficials i caps, amb exclusió dels generals. L’any 1917 ja eren d’àmbit estatal.
Partiren de la insatisfacció produïda per la guerra del Marroc i per l’augment del cost de la vida. Inicialment tingueren un caràcter de reivindicació professional, però aviat es polititzaren.
Oficialment dissolta i empresonada a Montjuïc (26 maig 1917), un ultimàtum amb el suport de la majoria de l’exèrcit obligà a García Prieto a alliberar els presos (2 juny) i finalment a dimitir (9 juny).
Les Juntes semblaren llavors unir-se al moviment de l’Assemblea de Parlamentaris i foren un dels factors que hipotecà l’autoritat dels governs constitucionals fins que la situació desembocà en el cop d’estat de Primo de Rivera.
(Barcelona, abril 1793 – 1797)
Organisme creat per organitzar la Coronela de la ciutat i ajudar, amb 800 voluntaris catalans, l’exèrcit del general Ricardos amb motiu de la guerra declarada per la Convenció francesa al govern de Carles IV.
Formaven la Junta 34 membres, en representació de l’ajuntament, la noblesa i els professionals. El marquès de Llupià organitzà el batalló de voluntaris, que funcionà des del 26 de maig de 1793 fins al 30 de setembre de 1795.
La Junta fou substituïda per una Junta de Comissionats de tots els corregiments del Principat (1794), dirigida pel capità general José Urrutia, que organitzà la defensa del Principat en l’anomenada guerra del Rosselló.
(Catalunya, 1836 – 1837)
Organismes auxiliars creats pel capità Espoz y Mina a cada província catalana.
Integrades per militars, funcionaris i comerciants, mantenien l’ordre públic i obtenien mitjans per combatre els carlins. La Junta de Barcelona tornà a obrir la seca de Barcelona.
Fou dissolta pel govern al començament del 1837.
Un organisme amb el mateix nom fou creat a Gràcia, per col·laborar en el setge de Barcelona durant la Insurrecció Centralista (1843).
(Barcelona, segle XVII – Brihuega, Castella, 1710)
Militar. Germà de Francesc.
Fou partidari de Felip V, del qual es mostrà favorable a les Corts de Barcelona de 1701-02. El 1705, amb alguns altres botiflers, seguí la guarnició espanyola que evacuà Barcelona.
Serví com a coronel a l’exèrcit borbònic. Es gaudí de les rendes confiscades a Aragó a un parent seu.
Tractà sense èxit de desvetllar dins de Catalunya oposicions a Carles d’Àustria, movent-hi d’amagat algunes relacions.
Morí lluitant contra les forces angleses voltades a la vila de Brihuega.
(Madrid, 7 abril 1629 – 17 setembre 1679)
Militar i polític. Fill natural de Felip IV i de l’actriu Maria Calderón, legitimat el 1642.
Durant la guerra dels Segadors acudí amb les galeres de Sicília a Barcelona i aconseguí la rendició de la ciutat (1652). El febrer de 1653 fou nomenat lloctinent i capità general del Principat.
El seu virregnat, caracteritzat per la política d’atracció dels catalans, sobretot de la burgesia litoral, durà fins al març 1656, data en que marxà a Flandes com a governador dels Països Baixos.
En temps de Carles II intentà apoderar-se del govern amb l’ajut de les forces polítiques de la corona catalano-aragonesa. El primer (1669), fracassà per la seva mateixa indecisió, si bé l’afavorí la impopularitat de la reina regent, Mariana d’Àustria i el pare Nithard.
Sense convicció per ocupar el poder, acceptà el lloc de vicari d’Aragó que li oferí la reina. Més tard, amb tropes addictes i l’ajut dels catalans, avançà sobre Madrid i aconseguí que Carles II destituís el privat Fernando de Valenzuela.
Aleshores presidí el govern (1677-79), però la seva actuació decebé tant en la política interior com en l’exterior.
(Catalunya, segle XVII)
Militar. Era capità de cavalls al front de l’Empordà als inicis de la guerra dels Segadors (1640).
Fou un dels qui acompanyaren el diputat militar Tamarit a Barcelona. Cooperà a la defensa de la capital.
Al front de la seva companyia, fou una figura destacada a la batalla de Montjuïc (1641). Sobresortí posteriorment en altres accions de guerra.
(Talarn, Pallars Jussà, 1784 – Daimiel, Castella, 22/ago/1825)
Militar i polític absolutista. Baró d’Eroles. Abandonà els estudis de lleis a Cervera i participà en la guerra del Francès.
Defensor de Girona, fou capturat pels francesos i empresonat a Ribesaltes (1809). S’escapà (1810) i dirigí la guerrilla a l’Empordà; ascendit a general de brigada (1811), dirigí la fortificació de Montserrat.
Durant el Trienni Constitucional, i després d’ésser deportat a Mallorca, d’on escapà, constituí, a la Seu d’Urgell, la Regència absolutista amb el marquès de Mataflorida i l’arquebisbe de Tarragona Jaume Creus (15 agost 1822). Com a comandant suprem de les forces reialistes, fou derrotat per Espoz y Mina a la Pobla de Segur.
Refugiat a França, intentà de reorganitzar la Regència i entrà amb el duc d’Angulema i els Cent Mil Fills de Sant Lluís.
Ferran VII li concedí com a recompensa la capitania general de Barcelona (1823-24), on practicà una política de reorganització i apaivagament que provocà l’oposició dels sectors extremistes, els quals aconseguiren que fos traslladat a Madrid.
Sembla que morí d’un atac de follia.
Fou el quart marquès de la Cañada-Ibáñez.
(Barcelona, 14 abril 1825 – Niça, França, 28 gener 1891)
Matemàtic i militar. El 1839 ingressà a l’acadèmia d’enginyers de l’exèrcit i, acabada la carrera, fou agregat a l’exèrcit, on assolí el grau de general de brigada.
Participà en la triangulació geodèsica d’Espanya (1853) i en la confecció del cadastre (1857). Fou fundador de l’Associació Geodèsica Internacional i president de la Comissió Internacional del Metre.
El 1878 fou nomenat director de l’Instituto Geográfico y Estadístico de Madrid, on començà la publicació del mapa topogràfic de l’estat espanyol.
Entre el 1853 i el 1879 publicà una sèrie de notables treballs geodèsics, i el 1889 li fou concedit el títol de marquès de Mulhacén.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris durant la guerra de Successió. Al setge de Barcelona (1713-14) fou nomenat tinent coronel del petit regiment de fusellers de la Ribera d’Ebre.
Destacà sobretot protegint la retirada del convent de Santa Madrona (10 de novembre de 1713), i a les sortides simultànies del 27 de gener de 1714.
Morí a la batalla final combatent pel sector del Carnalatge.
Dades dels Països Catalans 