Antiga granja de la cartoixa de Montalegre.
Edificada damunt les restes d’un antic monestir de monges fundat durant la primera meitat del segle XIII.
Al segle XIX es convertí en seminari menor de la diòcesi de Barcelona, i actualment funciona com una casa de colònies.
Priorat benedictí (Sant Pere de Clarà), prop del terme d’Òrrius.
El 1080 Adelaida Guadald cedí el lloc (on a la fi del segle IX ja hi havia una església alçada per Baió i potser una cel·la monacal) al monestir de Cluny, i, malgrat l’oposició, l’abadia de Sant Cugat del Vallès el sotmeté al de Sant Pere de Casserres (els priors de Clarà foren monjos de Casserres fins al 1359), dependència que es trencà el segle XV amb la introducció de priors comendataris.
El 1597 fou unit definitivament a la mensa capitular del nou bisbat de Solsona, que l’arrendà als Marc d’Òrrius, després senyors del lloc.
L’església, ja sense culte el 1730, restaurada vers el 1920, és obra de la fi del segle XIII, o del començament del XIV, gòtica, amb molts elements d’una altra, romànica, anterior; la nau és quasi quadrada, així com el presbiteri; hi ha restes de les edificacions priorals.
Procedeixen de Clarà els dos sarcòfags de pedra de la façana de l’església d’Argentona.
Santuari de la Mare de Déu de la Cisa, situat a tocar del mas Cisa, entre els pobles de Premià i de Vilassar de Dalt.
El lloc de la Cisa és esmentat ja el 995, i la masia, el segle XIII; hom té referències del santuari des del 1408; l’edifici construït el 1543 fou cremat el 1713 per les tropes borbòniques (només en restà la imatge gòtica). El nou edifici fou acabat el 1759.
Fins al 1936 posseí una gran quantitat d’ex-vots mariners.
Barri perifèric, al nord de la ciutat i a la part baixa del veïnat de Cirera, grup de masos dels contraforts de la serra de can Gener.
Sorgí el 1955 quan la nova població immigrada hi inicià la construcció de petites cases familiars.
El 1965 tenia 888 habitatges; és el barri urbanísticament més mal dotat del municipi i un dels de densitat més elevada.
Barri perifèric, vora la riera d’Argentona. Antic veïnat de població disseminada, a partir del 1928, amb la inauguració del tramvia de Mataró a Argentona, es formà un primer nucli d’estiueig.
Des del 1950 esdevingué el primer centre, i el més important, d’atracció de la població immigrada, que s’instal·là, al principi, al vessant sud del turó de Cerdanyola (181 m).
D’estructura anàrquica -es format per blocs i per cases fetes pels habitants mateixos-, manca de molts serveis bàsics; el 1965 tenia 2.873 habitatges (el 22,6% del total de Mataró). En alguns sectors hi ha densitats de més de 300 h/ha.
Hi han estat traslladades diverses indústries.
Poble (230 m alt), al fons d’una vall, entre les serres del Corredor, de Montalt i de Can Bruguera, a la dreta de la riera de Canyamars (que neix al vessant meridional de la serra del Corredor i que forma, juntament amb la riera del Far, la riera d’Argentona).
La seva església parroquial (Sant Esteve) és gòtica (segle XIV). El 1485 esdevingué carrer de Barcelona.
És un centre d’estiueig.
(Maresme)
Nom oficial i menys conegut del municipi de Caldes d’Estrac.
(o castell de Sant Vicenç de Burriac) Antic castell, situat al cim del turó de Burriac (401 m alt), a l’extrem d’un contrafort de la Serralada Litoral. Conserva restes de les fortificacions medievals (torre circular i part de la capella de Sant Vicenç).
El castell és esmentat ja el 1017, però hi ha vestigis d’una torre de defensa anterior. Als segles XII i XIII foren construïdes la torre de l’homenatge, les sitges i la capella.
El militar i escriptor Pere Joan Ferrer obtingué (1471) de Joan II el Sense Fe la senyoria del Maresme, amb centre al castell de Burriac, el qual reconstruí i amplià (1473). Fou definitivament abandonat al segle XVIII.
Al vessant de migdia del turó hi ha importants restes d’un poblat ibèric, identificat per alguns estudiosos amb Ilduro -que encunyà moneda ibèrica-, predecessora de la Iluro romana (Mataró). Al seu vessant occidental hi ha la font Picant.
(Sant Vicenç de Montalt, Maresme)
Barri marítim, al límit amb el terme de Caldetes.
Aquest nucli no ha aconseguit de convertir-se en població, com s’esdevingué a partir del segle XVIII amb els antics barris marítims d’altres poblacions no costaneres del Maresme, per tal com l’emigració devers la costa es dirigí cap a Caldetes.
Antic barri marítim d’Alella, situat a la desembocadura de la riera d’Alella, agregat a mitjan segle XIX a la contigua vila del Masnou.
Era anomenat també les Cases de Mar.
Dades dels Països Catalans 