Arxiu d'etiquetes: magnats

Montpeller, Bernat Guillem de

(França, segle XIII – el Puig, Horta, 1238)

Magnat. Fill de Guillem VIII de Montpeller i d’Agnès.

Pel seu casament amb Jussiana d’Entença, filla del senyor de la baronia d’Alcolea, Ponç Hug d’Entença, i néta d’Hug III d’Empúries, fou anomenat també Bernat Guillem d’Entença, denominació que adoptaren definitivament els seus fills.

El 1227 fou lloctinent de Jaume I a Catalunya. Actuà de testimoni del primer testament del rei el 1232. Lluità el 1233 al costat d’aquest al setge i presa de Borriana, on fou ferit.

El 1235 signà com a testimoni els documents relatius a l’esponsalici de la reina Violant. Assistí el 1236 a la cort general de Montsó que decidí la conquesta de València, i l’any següent el rei el destinà al lloc avançat del Puig, on obtingué una victòria sobre els sarraïns.

Morí de mort natural.

Montpalau, Guillem Umbert de

(Catalunya, segle XII)

Magnat. Fill d’Umbert.

El 1113, unes diferències entre Ramon Berenguer III i el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera, es resolgueren sobre el castell de Montpalau, pel qual Guillem Umbert prestà un doble homenatge als dos senyors.

Montesquiu, Bernat Guillem de

(Catalunya, segle XII)

Magnat.

Destacà en temps de Ramon Berenguer IV. Figurà alguna vegada al seu consell.

Fou un dels signants de la concòrdia entre el comte barceloní i Ponç Hug d’Empúries, el 1138.

Montcada i de Luna, Pere de

(Catalunya, vers 1370 – 1436/43)

Magnat. Fill d’Ot (III) de Montcada i Maça de Liçana, baró d’Aitona, i germà de Guillem Ramon (III), de Joan i d’Ot. Obtingué (1403) del seu pare les baronies de Vilamarxant i Castellnou.

El 1392 passà a Sicília amb el seu pare i el seu germà Guillem Ramon III; hi lluità al costat de Martí de Sicília, amb qui féu amistat.

El 1407, a València, on residia aleshores la cort, desafià el noble francès Taneguy de Chatel.

Anà a Sardenya el 1409 com a capità en l’expedició que havia de socòrrer Martí de Sicília; participà en la lluita contra els sards (victòria de Sanluri i assalt a Oristà).

Durant l’interregne (1410-12) s’oposà a la candidatura de Ferran d’Antequera, i féu constar al parlament la seva protesta contra la sentència de Casp; abandonà les seves activitats militars.

Es casà (1405) amb Jofredina de Montcada i de Cervelló, baronessa de Llagostera, i després amb Joana de Vilaragut. Fou camarlenc del rei.

El 1423, per sentència contra Bernat de Cruïlles, li fou adjudicada la baronia de Llagostera.

Montcada i de Lloria, Roger de

(Catalunya, 1349 – 1413)

Magnat i camarlenc reial. Fill petit de l’almirall Pere de Montcada i de Lloria. Per la seva muller, Beatriu de Milany, fou senyor de la baronia de Milany i de Vallfogona, Tudela i Cartellà.

El 1354 anà amb Pere III a l’expedició de Sardenya, i el 1363 destacà en la guerra contra Castella.

Executà la missió més delicada i famosa entre el 1378 i el 1380, quan, per ordre de Pere III, guardà la reina Maria de Sicília, segrestada pels nobles de l’illa i rescatada per Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, comte d’Agosta. Roger prengué la jove reina i la guardà als castells de Licata i d’Agosta, contra els nobles que l’assetjaven, fins que fou lliurat pel vescomte Felip Dalmau de Rocabertí, que retornava a Grècia amb galeres. Aleshores portà la reina a Càller de Sardenya, on residí amb tota seguretat, fins que fou casada amb Martí el Jove, després del fracassat intent de casar-la amb el príncep Joan.

Havent retornat a Catalunya, fou nomenat camarlenc reial de l’infant Joan, duc de Girona. La seva fidelitat a aquest li valgué l’enemistat amb Pere III, i passà a segon terme, fins que, quan aquell pujà al tron com a Joan I (1387), n’esdevingué conseller i recuperà la seva influència.

Fou coper de la reina, governador de València (1392) i ambaixador prop del papa Benet XIII per demanar col·laboració per a una expedició a Sardenya, que fou aprofitada per a una expedició dirigida per Roger mateix a Sicília (1394).

Sota el rei Martí l’Humà continuà tenint el seu prestigi, i aquest el féu camarlenc reial (1397) i governador de Sardenya (1398), on residí molt poc temps, de València per segona vegada (1398) i de Mallorca (1401-10). Pressionà Martí I perquè nomenés un successor.

Fou un fervent partidari de Jaume II d’Urgell en les lluites i els parlaments de l’interregne i es mostrà recelós i desconfiat amb Ferran I fins a la mort.

Pledejà contra la seva cunyada Elionor de Cervelló per la possessió de la baronia de Llagostera i en féu hereva la seva besneboda Elionor de Montcada i de Montcada.

Montcada, Guillem Ramon de -magnat, s. XII-

(Catalunya, abans 1116 – 1173)

(el Gran Senescal) Magnat, senyor de Montcada. Senescal del comte de Barcelona des del 1130, probablement recollint la successió del seu pare i la renúncia del seu sogre Berenguer (I) de Montcada -s’havia casat el 1117 amb la filla i hereva d’aquest, Beatriu (I) de Montcada-.

Fou un personatge influent de la cort de Ramon Berenguer III, Ramon Berenguer IV i Alfons I. Figurà com a testimoni del primer testament del primer dels comtes (1121) i com a executor del segon i definitiu del 1130. Acompanyà el segon a les entrevistes de Carrión amb Alfons VII de Castella (1137). Potser intervingué en la conquesta d’Almeria (1147).

Participà en l’empresa de Tortosa (1148), i per això li foren adjudicats anticipadament un terç de la ciutat, uns drets de conquesta sobre Peníscola i les Balears i una concessió d’urbanització d’uns arenys al nord-est de Barcelona (on ara hi ha el carrer anomenat, per això, de Montcada). Intervingué en la conquesta de Lleida (1149).

El 1150 fundà el monestir cistercenc de Santa Maria de Valldaura. El mateix any acompanyà Ramon Berenguer IV a Arle de Provença a obtenir la submissió dels Baus. El 1151 assistí al tractat de Tudellen. Durant la campanya contra els sarraïns de Prades i Siurana (1153) actuà sobre els llocs de les riberes del Cinca i el Segre i hi conquerí Seròs, Aitona i Gebut.

El 1154 acompanyà molt probablement el comte a Toledo, quan anà a visitar Lluís VII de França, i, sigui com vulgui, era a Jaca pel gener de 1155, en retornar el rei al seu país. Present a Lleida a la ratificació dels acords de Tudellen (1156) i a Osma durant les entrevistes amb Sanç III de Castella (1158). Acompanyà el comte a Milà el 1162, i per això fou un dels testimonis del seu testament sacramental.

Tingué, tanmateix, amb aquest diverses disputes, sobretot a causa de l’aprofitament de les aigües del Besòs, cosa que l’obligà a refugiar-se a Aragó (vers 1128-30). El 1135, arranjat l’afer, el comte li encomanà els castells de Tudela, Sobreporta, Estela, Besora, Torelló, Curull, Tona, Malla, Clarà, Montcada, Vacarisses, Ribatallada, Castellar i Fornells.

La llegenda (que en part el confon amb el seu nét homònim vescomte de Bearn) li atribueix un paper decisiu en la unió de Catalunya-Aragó.

Montcada, Asbert Ramon de

(Catalunya, abans 1067 – vers 1099)

Magnat. Fill segon de Guillem Ramon I de Montcada i germà de Guillem Ramon II, el primer senescal.

Actuant al costat d’aquest contribuí al préstec fet pels Montcada a Mafalda, la vídua de Ramon Berenguer II de Barcelona (1082). També intervingué en l’assignació de la tutela de Ramon Berenguer III.

Mort sense fills el seu germà (vers 1102), la senescalia del comtat de Barcelona passà als fills d’Asbert Ramon, Berenguer Ramon i Guillem Ramon III, els quals compartiren aquella dignitat.

Montcada -llinatge-

(Catalunya, segle XI – segle XVIII)

Llinatge de magnats. Un dels més importants del país tant pels seus membres com pels seus territoris.

D’origen llegendari, el primer que consta documentat (1002) amb aquest cognom fou Guillem de Muntanyola o de Vacarisses, que més tard s’anomenà Guillem I de Montcada.

Miró d’Hostoles

(Catalunya, segle XI)

Magnat comtal i senyor del castell d’Hostoles (Garrotxa).

Fou marmessor del comte Ramon Borrell (1017). Més tard serví Ermessenda i Berenguer Ramon I.

Estigué casat amb Emma, i les seves actuacions s’estenien fins al 1034.

El succeí el seu fill Enees d’Hostoles.

Mediona, Guillem de -magnat, s. XI-

(Santa Maria d’Oló, Bages, segle X – Argençola, Anoia, 1034)

Magnat. Senyor d’extensos territoris que comprenien castells com el de Mediona i Clariana (Penedès).

Es preocupà de la repoblació de la comarca de l’Anoia. Pels seus mèrits l’abat Oliba li concedí nous castells i terres.

El 1032 féu incursions per terra sarraïna i el 1034 fou objecte d’atacs de represàlia, centrats a la rodalia d’Anglesola, i morí lluitant-hi en contra.