(Aguilar de Boixadors, Bages)
(o Puigfarners) Antic castell i parròquia (Sant Julià) i posteriorment quadra, situats a l’antic terme de Castellar, a la dreta de la riera de Rajadell.
El lloc és esmentat ja el 1021; la parròquia esdevingué sufragània de la de Castellar el segle XV i desaparegué el XVIII.
Del castell quasi no en queda rastre; hi resta una masia.
(Santa Maria d’Oló, Bages)
Antiga església (Sant Martí) i lloc, sufragània de la de Sant Feliuet de Terrassola, que rebé més tard el nom de Llosacorba, a l’extrem nord-oriental del terme.
Esmentada ja el 1136, l’església, enrunada i sense culte des del començament del segle XX, fou desmuntada el 1975 i les pedres (sobretot l’absis romànic) aprofitades per a restaurar la parroquial de Sant Feliuet.
(Camprodon, Ripollès)
Antic nucli de poblament i vil·la rural, dins l’antic terme de Freixenet de Camprodon, a l’interfluvi del torrent de la Boixeda i del Ritortell, esmentat des del 904.
El comte Guifré II de Besalú en cedí el domini al monestir de Sant Pere de Camprodon (952).
El nom primitiu és Pugna francorum, cosa que ha fet suposar que els francs obtingueren un aquest lloc una victòria.
Colònia d’estiueig, al vessant oriental de la muntanya de Montserrat, a la carretera que de Monistrol puja al monestir de Montserrat i prop del nou monestir de Sant Benet de Montserrat.
Fins a mitjans del segle XX fou un establiment amb hotel i zona d’estiueig de gent acabalada, fins que va tancar al començament dels 1990.
(Esparreguera, Baix Llobregat)
Antic balneari, a l’esquerra del Llobregat, al congost del Cairat.
Hi ha cinc fonts, que brollen entre 25 i 35º, d’aigües sulfurado-sòdiques amb gas. Porten sulfur sòdic, sulfats i bicarbonats. S’empren en l’herpes, lupus, escrofulisme i afeccions reumàtiques.
És va tancar el 1958 i actualment és en estat ruïnós.
(els Prats de Rei, Anoia)
Antic i petit monestir de l’orde del Sant Sepulcre, creat, a mig camí de la vila i la Manresana dels Prats, abans del 1222, pel monestir de Santa Anna de Barcelona. Fou conegut també per la comanda de Sant Miquel.
Nasqué després de resolta la discussió entre l’orde i la vila sobre l’antiga donació de l’església de Santa Maria dels Prats i les seves sufragànies de Sant Andreu de la Manresana i de Sant Ermengol (avui en ruïnes) feta a l’orde pel comte Ramon Berenguer III el 1126.
Tingué una petita comunitat (tres o quatre membres) regida per un comanador, i ja estava en plena decadència a mitjan segle XIV.
L’església romànica de Sant Miquel de la Comanda fou destruïda el 1936, i les seves pedres, aprofitades per a les noves escoles de la vila.
(Folgueroles, Osona)
Antiga masia. Existia des del segle XII.
El seu nom es relaciona amb la llegenda de Sant Francesc-s’hi-moria, en realitat Sant Francesc Salmunia, que recorda la capella existent no lluny del mas. Es diu que sant Francesc fou retornat amb aigua del pou de vida que dóna nom al mas.
(Barcelona, Barcelonès)
Nom donat al començament del segle XX al sector de l’Eixample, dins l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, urbanitzat a partir del 1868 i conegut actualment per barri de la Sagrada Família.
(Santa Eugènia de Berga, Osona)
(ant: mas Reixac) Antiga masia, anomenada així des del segle XIV, nom que una llegenda relaciona amb uns amors reials amb una pubilla del mas.
El 1472 el rei Joan II signà les paus amb la ciutat de Vic estant allotjat en aquest mas.
(Tortellà, Garrotxa)
Assentament neolític, situat en un altiplà de 30 m sobre el curs del riu Llierca, en el límit entre les planes de la vall del Fluvià i el rerepaís muntanyós, cosa que feia possible l’explotació de recursos molt diversificats (conreu de cereals i lleguminoses, ramaderia, cacera).
S’hi han documentat diferents fons de cabana, llars de foc i fosses, amb un període d’ocupació comprès entre el final del VI i la meitat del V mil·lenis aC (neolític antic).
Dades dels Països Catalans 