Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Llorenç Savall.
Ripoll del Vallès *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: llocs antics
Rimbalda, la
(Pontons, Alt Penedès)
Antiga fortificació i possessió, al límit amb el municipi de Querol (Alt Camp), situat a 791 m alt, al sud de la serra d’Ancosa.
Pertanyia al monestir de Santes Creus.
Actualment als seus voltants hom ha construït una urbanització.
Ribera de Sant Joan, la
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès)
(o la Parròquia de Sant Joan) Antic municipi, format per les masies de la vall de Sant Joan i el poble de Santa Llúcia de Puigmal, que l’any 1863 fou agregat al municipi.
Rhode
(Roses, Alt Empordà)
Antiga ciutat fundada pels grecs a la costa de l’Empordà, que perdurà després com a ciutat romana.
La tradició erudita havia identificat sempre, des del Renaixement, Rhode amb Roses, però la confirmació arqueològica no fou aconseguida fins després del 1960, amb les excavacions d’un nucli urbà romà del Baix Imperi al subsòl de la ciutadella de Roses, amb nivells arqueològics que arriben fins a l’època grega.
El nom de la ciutat, el seu emblema (la rosa dels rodis, que posaren al revers de les monedes que encunyaren) i la tradició escrita grecollatina permeten d’atribuir-ne la fundació als rodis. Però les navegacions i fundacions ròdies de l’extrem occidental mediterrani, abans de l’hegemonia dels foceus, són molt mal conegudes i no són documentades, per ara, arqueològicament. Tampoc a Roses, on les excavacions de la ciutadella no han donat vestigis anteriors als segles V-IV aC, mentre que la fundació ròdia, caldria situar-la al segle VII.
Tampoc no és gaire coneguda l’evolució històrica de la ciutat, que des del 600 aC quedava dins l’àrea massaliota-emporitana i, per tant, focea. Malgrat tot, degué tenir un bon moment durant el segle IV, com demostra la puixança de la seva seca, que encunyà dracmes, que tingueren expansió sobretot cap al nord, i també en el segle III, segons es desprèn de les excavacions sistemàtiques dutes a terme des de l’any 1978 i que han posat de manifest l’existència d’un taller de ceràmica de vernís negre que exportà les seves produccions per la Mediterrània occidental. Després sembla que decaigué i fou dominada per Empúries.
La tradició recollida per Estrabó (segle I aC) ja vacil·la entre la fundació pels rodis o pels emporitans i diu que esdevingué possessió dels massaliotes, és a dir, del món foceu occidental. És probable que dins l’espai del golf de Roses no hi hagués lloc per a dues ciutats gregues rivals.
Quan arribaren els romans (218 aC) a Empúries, Roses no és esmentada, ni sembla que fos un nucli urbà destacat durant l’Alt Imperi. Una inscripció trobada a Cartago cita una Rhode amb categoria de municipi romà, i hom ha suposat que es refereix a la Rhode catalana, però no és segur.
En tot cas, és significatiu que, quan, després de la crisi del segle III aC, Empúries decaigué moltíssim, l’arqueologia mostra Rhode com un centre urbà amb vida.
Les darreres excavacions han localitzat una factoria de salaons de peix, que estigué en activitat durant els segles IV i V dC. El darrer testimoni de la ciutat antiga són algunes encunyacions monetàries d’època visigòtica.
Requesens -Alt Empordà-
(la Jonquera, Alt Empordà)
Antic poble, centrat pel castell de Requesens (511 m alt), situat al vessant sud del puig Neulós.
Construït a mitjan segle XI, fou inicialment propietat dels comtes del Rosselló, bé que es trobava situat a la frontera amb el comtat d’Empúries. Des del 1075 la propietat del castell fou compartida pels dos comtats, fins que passà definitivament al d’Empúries. El 1418 fou adquirit pels vescomtes de Rocabertí, però progressivament anà perdent la seva importància.
L’edifici fou objecte, al segle XIX, d’una àmplia però poc acurada restauració.
Situat vora el castell, el santuari de Requesens tingué una considerable importància entre els segles XVII i XIX.
Remolins -Lleida-
(Lleida, Segrià)
Antic terme, conegut també amb el nom de Vilanova de Remolins, a la dreta del Segre, per on passà la sèquia de Remolins (o de Soses), que pren l’aigua dins el terme de Lleida i rega els municipis d’Alcarràs, Torres de Segre i Soses.
La jurisdicció era del capítol de Lleida.
El 1714 era ja despoblat.
Regomir, el
(Barcelona, Barcelonès)
Antic castell episcopal, bastit a la muralla romana de la ciutat, a l’alta edat mitjana, a l’indret d’una de les quatre antigues portes de la ciutat, dita portal o torre del Regomir, la més pròxima al mar. Només en resta la capella de Sant Cristòfor, a l’indret d’una de les torres del portal.
El barri del Regomir, format a la part de fora del portal, havia estat el primer barri mariner on radicaven les primitives drassanes (Fusteria Vella).
El nom de Regomir sembla que és el d’una antiga sèquia derivada del rec Comtal (reg de Mir o de Miró, un dels comtes de Barcelona), encara que hom havia afirmat que provenia d’un fabulós rei Gamir.
Ràpita, monestir de la -Montsià-
(Sant Carles de la Ràpita, Montsià)
Antic monestir benedictí (Santa Maria de la Ràpita), filial del de Sant Cugat del Vallès, establert el 1150 al castell de la Ràpita, a l’indret de l’actual població.
Després de passar per venda als hospitalers (1260), probablement vers el 1290 s’hi establí una comunitat femenina de monges hospitaleres procedents de Sixena (Jaume II donà perpètuament la torre de la Ràpita a les dites monges el 1304), que, malgrat la inseguretat del lloc davant els atacs pirates (el 1390 la ciutat de Tortosa manà de bastir les talaies del Montsià i del Puigmoltó), s’hi mantingué fins el 1579, any que es traslladaren a la ciutat de Tortosa, en un antic convent trinitari del barri de Remolins.
Al mateix barri fou bastit el 1580 un nou convent (dit de Sant Joan de la Ràpita), destruït durant la guerra de Successió i reedificat el 1734. Fou incendiat de nou el 1936; restaurat parcialment el 1941, les religioses es traslladaren a Gandia el 1967.
Ràpita, castell de la -Montsià-
(Sant Carles de la Ràpita, Montsià)
Antic castell i terme del sud del delta de l’Ebre, al fons del port dels Alfacs, a l’indret de l’actual població de Sant Carles.
Fortalesa d’origen islàmic, Ramon Berenguer III la concedí al monestir de Sant Cugat del Vallès en la projectada campanya contra Tortosa del 1097 (alou de la Ràpita del Cascall); a la conquesta definitiva del territori, Ramon Berenguer IV exceptuà aquest terme de la donació que féu als hospitalers del terme d’Amposta (1149) i els benedictins hi establiren el monestir de la Ràpita a redós de la mateixa fortalesa, des del qual iniciaren el repoblament i la colonització del sector al llarg del segle XIII (la Punta de Benifallim o Benifallim i el mateix nucli pròxim a la fortalesa obtingueren carta de poblament de l’abat el 1251).
Després de nombrosos plets i reclamacions, els hospitalers obtingueren el terme de la Ràpita, per venda del monestir de Sant Cugat, i l’incorporaren a la castellania d’Amposta, fins que el 1280 passà a la corona. S’establiren al convent les monges hospitaleres fins al s XVI, que restà mig abandonat.
La ruïna del lloc vingué, però, després de la utilització del castell com a base militar per a l’expulsió dels moriscs (1610) de la Ribera d’Ebre i d’Aragó (un total de 41.952 persones), l’embarcament més considerable de l’època, que durà tres mesos.
La població de Sant Carles de la Ràpita, fundada al segle XVIII, conserva encara popularment el nom de la Ràpita.
Querroig, torre de
(Banyuls de la Marenda / Cervera de la Marenda, Rosselló / Portbou, Alt Empordà)
Antiga torre de la serra de l’Albera, construïda al cim del puig de Querroig (670 m alt), termenal dels tres municipis.
Dades dels Països Catalans 