(Vic, Osona, segle XVIII – segle XX)
(o Ral) Família d’escultors i pintors. Actius principalment a la plana de Vic.
El primer membre d’aquesta família fou Josep Real i Homs (Catalunya, 1686 – 1754) Escultor. Col·laborà amb els germans Moretó en la decoració del cambril de Sant Joan de les Abadesses (1715-16). També obrà el retaule de Sant Lliborí per a l’església de la Pietat de Vic (1748). Fills seus foren Vicenç, Antoni i Joan Real i Vernis.
(Fonz, Osca, Aragó, segle XX – )
Nissaga circense. Iniciada pel saltimbanqui Francisco Raluy Castán.
Els seus descendents, després de passar per diversos circs i d’actuar per tot el món, tornaren a Catalunya el 1992 per actuar, ja com a Circ Raluy, a Vilanova i la Geltrú en ocasió dels Special Olimpics. El 1993 varen marxar a Amèrica.
A la darreria del 1995 inicià una gira per l’estat espanyol i consolidà una estètica reflectida en els vehicles i les instal·lacions (Circ-Museu Raluy) i una proposta de circ de cambra.
Del 1975 al 2010 el Circ Raluy tingué els seus quarters i els magatzems a l’Aldea (Baix Ebre). Aquest any arribà a un acord per a traslladar-se a Vulpellac (Baix Empordà), on era prevista la fundació d’un parc temàtic de circ que havia d’incloure un centre de formació de tècniques circenses i un museu de fotografies, aparells, cartells, caravanes de circ, i altres utillatges circenses.
El 1998 rodaren a Madrid la pel·lícula Raluy, amb guió i direcció d’Óscar Vega.
Han rebut, entre altres guardons, el premi Max (1999) i la Creu de Sant Jordi (2007).
Enllaç web: Circ Raluy
(Catalunya, segle XII – 1689)
Llinatge noble. Procedent dels Timor, senyors del castell de Timor i castlans -i més tard senyors- del de Queralt.
Després d’una certa vacil·lació quant a l’ús del cognom Queralt, aquest restà fixat ja arran de l’extinció del primer llinatge de Queralt.
El primer personatge d’aquest segon llinatge de Queralt a emprar aquest cognom és Pere de Timor, conegut també com a Pere (I) de Queralt.
(Catalunya, segle XI – segle XIII)
Llinatge noble iniciat quan els Gurb, antics vicaris i després senyors del castell de Gurb i del de Queralt, començaren a emprar el topònim Queralt com a cognom.
Aixó s’esdevingué amb Guillem de Gurb, que és el primer a aparèixer també esmentat com a Guillem I de Queralt (Catalunya, segle XI – 1080/86) Noble. Fou pare de Bernat Guillem de Queralt.
(Girona, segle XVII – segle XX)
Dinastia de mestres courers. Documentada des del segle XVII i que ha tingut continuïtat fins al segle XX.
A la foneria dels Puig Pallès s’han construït la majoria de les campanes de la ciutat de Girona i comarca.
(Nàpols, Itàlia, final segle XIII – País Valencià, segle XVII)
Llinatge noble valencià.
Els seus membres intervingueren molt activament en la política local fent costat al partit dels Centelles.
L’iniciador del llinatge fou Joan de Pròixida (Salern, Itàlia, vers 1210 – Roma, Itàlia, 1299) Alt funcionari reial. Fou metge del rei Manfred de Nàpols i de Sicília. Fidel valedor dels interessos de Pere el Gran a l’illa de Sicília, lluità contra els Anjou, i, un cop conquerida l’illa, fou nomenat canceller del regne. Com a recompensa rebé les senyories de Llutxent, Pinet, Benissanó i d’altres, al País Valencià.
Fou el pare de:
Francesc de Pròixida (País Valencià, segle XIII – 1327/28) Tractà el matrimoni (1291) d’una cunyada seva, filla d’en Carròs, amb el seu germà Tomàs, i li prometé d’heretar llurs fills si ell no en tenia. El 1292 el rei li vengué la senyoria d’Almenara i el féu alcaid de Llíria, el 1293 li empenyorà Tàrbena, per raó d’un prèstec, i el 1309 anà al setge d’Almeria.
Tomàs de Pròixida (País Valencià, segle XIII – 1319) Justícia de Sogorb (1281). Fou l’hereu de les possessions paternes. Es casà amb Agnès de Lloria, neboda de l’almirall Roger.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Família sorgida dels comtes de Prades i formada per l’infant Pere, fill del rei Jaume II de Catalunya-Aragó i de Blanca de Nàpols.
Fou primer comte d’Empúries (Pere I d’Empúries) i comte de Ribagorça i Prades. Del seu fill gran, Alfons, davalla la família dels Gandia i la dels Villena.
Altres fills seus foren Elionor de Prades, reina de Xipre, el cardenal Jaume de Prades i Joan de Prades i de Foix, que el succeí en el comtat de Prades i baronia d’Entença.
Aquest fou pare de Pere de Prades i d’Arenós.
(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Dinastia de pintors i escenògrafs.
El primer membre conegut de la qual fou Gabriel Planella (Barcelona, 1754 – 1824) Pintor. Practicà la decoració pictòrica de vidres i porcellanes amb elements florals.
Fou el pare de Bonaventura, Gabriel, Joan, Joaquim i Ramon Planella i Conxello.
Altre nom com és conegut la família d’artistes catalans Pichot.
(Catalunya, segle XI – segle XV)
Llinatge noble. Originari de la Cerdanya i del Berguedà, on, a banda i banda del Cadí, es trobava la major part dels seus dominis inicials: Quer Foradat, Gósol, l’Espà, Saldes i després Bagà, bé que alguns altres, com Pinós i Vallmanya, eren situats al Solsonès.
Però hom dubta encara de la situació del topònim que donà nom al llinatge i a la baronia.
Els primers membres del llinatge dels quals hom té notícia són els germans Bernat de Pinós (mort després 1063) i Miró Riculf de Pinós (mort després 1069), fills d’Adelaida, que entre el 1050 i el 1068 prestaren plegats jurament de fidelitat al comte Ramon I de Cerdanya pel castell de Pinós.
Reberen en comanda dels comtes de Barcelona els castells de Balsareny i Gaià i l’honor d’Oristà (1063), que després Miró Riculf, mort segurament ja el seu germà, canvià per rendes a Manresa (1064). Els mateixos comtes li encomanaren, poc després, el castell de Tàrrega (1069).
La tradició familiar els fa descendir dels comtes de Cerdanya i Besalú.
Del seu matrimoni amb Sicarda, Miró Riculf tingué un fill, Galceran (I) de Pinós.
Dades dels Països Catalans 