(Barcelona, 26 febrer 1863 – Madrid, 28 desembre 1903)
Fundadora de la congregació de terciàries franciscanes de la Mare de Déu del Bon Consell.
Es dedicà a recollir noies petites desemparades i a la reforma de les menors recloses en les presons.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell)
Evocació escènica o merament narrada, en línies molt simples i esquemàtiques d’uns quants fragments, entre la història i la llegenda, i segons l’hagiografia més popular, de la vida i la mort de sant Ermengol.Fou ideada per Esteve Albert i ha estat representada des del 1957, cada estiu, al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell.
Enllaç web: Retaule de Sant Ermengol
(Països Catalans)
Advocació mariana d’origen italià. És molt estesa pel Principat, on hi ha unes cinquanta capelles i santuaris. N’hi ha també a les Balears i al País Valencià.
Entre els més antics es compta el convent franciscà del Remei de Vic, que prengué l’advocació d’un oratori erigit el 1327 al cap del pont Nou a pont del Remei. La majoria dels santuari, però, tenen el seu origen al segle XVI.
La festa se celebra el segon diumenge d’octubre.
(Perpinyà, 15 novembre 1408)
Assemblea conciliar convocada pel papa Benet XIII, al castell reial de la ciutat, gràcies a l’ajuda de Martí I de Catalunya-Aragó, a causa de l’amenaça del rei francès de mantenir-se neutral si no es decidia ràpidament quin papa -el d’Avinyó o el de Roma- era l’autèntic.
Hi assistiren representants de Castella, de Catalunya-Aragó, de Lorena i de Provença. Un mes després acabà proclamant de legitimitat de Benet XIII.
El desconcert que provocà aquesta precipitada decisió féu que el 1409 és reunís un sínode a Pisa que declarà deposats el papa d’Avinyó, Benet XIII, i el de Roma, Gregori XII, i elegí un nou papa, Alexandre V.
(Catalunya, segle XV)
Tractat ascètic de Felip de Malla, la seva obra més important.
Un sermó predicat davant Alfons el Magnànim, el 1419, a la capella reial de Barcelona, li suggerí la idea d’aquesta obra extensíssima, en dues parts, on desenvolupa el tema, complicat i medieval, de l’entestament de Lucífer a evitar la mort de Crist, per tal que no es produís la redempció del gènere humà.
Tota una teoria d’abstraccions i de metàfores posades en moviment inunda aquest llibre ampul·lós, amb moments d’una gran bellesa, al qual, de tant en tant, llargs fragments de prosa rimada donen una musicalitat especial i complicadíssima.
Citacions d’autors clàssics s’hi barregen amb passatges bíblics, i arreu voreja un cert humanisme, curiosament integrat en una temàtica típicament medieval, fins a arribar a una mena de fusió entre el rere món pagà i el cristià.
(Toluges, Rosselló, 1027)
Institució medieval. Si bé són dues institucions diferents, ben aviat aparegueren unides: la pau de Déu era el dret de refugi que concedia l’Església per a les persones i coses dins un territori especialment protegit, i la treva de Déu era la suspensió de tota activitat bèl·lica privada durant un temps prefixat també per l’Església. Tot això era sancionat amb penes canòniques greus.
Cal cercar-ne l’origen en els sínodes eclesiàstics de Charroux (989) i en el de Puy en Velay (990), però fou a Catalunya que aquestes disposicions es feren generals i periòdiques, concretament a partir del sínode de Toluges, el 1027, presidit per Oliba, bisbe de Vic, i com a confirmació d’altres constitucions de treva dictades per Oliba i per Berenguer de Gurb (1022).
A Toluges s’establí que la treva duraria des de l’hora nona del dissabte fins a l’hora prima del dilluns; la protecció dins els temples i els recintes sagrats (sagreres) comprenia els eclesiàstics desarmats i les famílies que anaven a les esglésies o en tornaven. El mateix Oliba ho amplià el 1033 al sínode de Vic: la treva començava el dijous i la pau incloïa els marxants que viatjaven i els seus béns. D’altres concilis catalans ampliaren aquestes disposicions.
Des d’aleshores, aquest moviment s’estengué per l’Europa feudalitzada, i foren protegits vídues, orfes, mercaders, camperols i els béns de tots ells, alhora que es fixaven uns períodes cada vegada més llargs de treva obligatòria que coincidien amb uns cicles determinats de l’any litúrgic.
Aquestes resolucions trobaren el suport de les autoritats civils: a Catalunya, els comtes Ramon Berenguer I i Almodis dictaren (1064) les constitucions de pau i treva i les inclogueren al codi feudal dels Usatges. Més tard aparegueren uns funcionaris civils, els paers, que foren els encarregats de fer complir aquests preceptes.
(Perpinyà ?, segle III – Roma, Itàlia, 304)
Màrtir cristià. Originari de Perpinyà segons una llegenda, morí durant la persecució de Dioclecià; és veneral el 12 de maig.
Els teixidors barcelonins el prengueren com a patró el 1848 i celebraven la seva festa amb actes populars i amb un berenar a la font d’en Xirot; tenia el seu altar a l’església del Pi.
Hom el considera advocat dels qui busquen feina i la seva devoció esdevingué popular a molts indrets dels Països Catalans.
A Tortosa és patró de les sastresses.
(Catalunya, 888 – 920)
Bisbat efímer. Creat amb el territori dels comtats de Pallars i Ribagorça (fins aleshores del bisbat d’Urgell) pel bisbe intrús d’Urgell, Esclua, amb el consentiment del comte Ramon II de Pallars-Ribagorça. El primer bisbe fou Adolf.
Esclua es proposava així d’erigir una metròpoli catalana independent de Narbona, però el seu fracàs motivà l’extinció del bisbat a la mort d’Adolf (el 920 el bisbat havia retornat ja al d’Urgell).
El 939, per raons desconegudes, el Pallars, Ribagorça i Sobrarb tenien un nou bisbe particular, Ató de Pallars, fill del comte Ramon II; probablement la seva elecció fou fruit d’una maniobra desconeguda del seu pare.
A la mort d’Ató, vers el 949, el Pallars havia ja retornat, definitivament, a la diòcesi d’Urgell.
Veure> les Homilies d’Organyà (recull de sis sermons del segle XII).
(Manresa, Bages, 1922 – )
(OEP) Moviment fundat pel jesuïta Francesc de Paula Vallet i Arnau, amb la finalitat de recristianitzar els homes per mitjà dels exercicis de sant Ignasi de Loiola, que es difongué arreu de Catalunya.
Tenia com a òrgan la revista “Perseverancia”, redactada en català fins el 1936.
Vallet i molts exercitants contribuïren a la creació i a la continuïtat del diari “El Matí”.
Enllaç: Obra d’Exercicis Parroquials
Dades dels Països Catalans 