Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Magí de Brufaganya

(Catalunya)

(o de la Brufaganya) Personatge llegendari del Camp de Tarragona, de la contrada tarragonina de la Brufaganya.

Segons la tradició, féu trenta anys de penitència a l’indret on hi ha el santuari de Sant Magí de Brufaganya. Hom li atribueix l’evangelització d’aquella zona, fins que, pres, fou dut a Tarragona i fou decapitat, el 25 d’agost del 306. Unes altres fonts indiquen el 10 o el 19 d’agost. La seva festa se sol celebrar aquesta darrera data.

Hi ha moltes llegendes i tradicions lligades a la seva vida, com la que diu que féu brollar les anomenades fonts de Sant Magí, al peu del santuari.

En la seva festa hom reparteix aigua, duta en bótes, d’aquestes fonts.

A Tarragona era el patró dels pescadors del barri del Serrallo.

Lleida, bisbat de

(Catalunya, segle V – )

Demarcació eclesiàstica amb seu a Lleida, dins la província eclesiàstica Tarraconense.

Documentada des del segle V, el cristianisme hi havia arrelat al segle IV. Extingida durant la dominació àrab, a mitjan segle X fou creada la diòcesi de Roda, origen de la recuperació de la de Lleida.

Després de la conquesta, el bisbe de Roda-Barbastre, Guillem Pere de Ravidats, traslladà la seu a Lleida (1149) i consagrà catedral l’antiga mesquita major. La nova demarcació, unint a l’antic bisbat de Roda els territoris conquerits, comprenia els Monegres, el Baix Cinca, el comtat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i les Garrigues.

El 1203 les terres de l’Alcanadre passaren a la diòcesi d’Osca. Així quedà fixat el territori diocesà fins a l’arranjament de límits de 1955, en què Lleida perdé 35 parròquies, que passaren als bisbats de Saragossa, Barbastre, Osca, Urgell i Solsona, i només guanyà les de Maials, Arén, Peralta de la Sal i Sarroqueta.

El 1995 se’n segregaren 111 parròquies de la Franja de Ponent adscrites als arxiprestats de la Ribagorça Occidental, la Ribagorça Oriental, el Cinca Mitjà, la Llitera i el Baix Cinca, que s’incorporaren a la diòcesi de Barbastre, que prengué el nom de Barbastre-Montsó, amb concatedral a Santa Maria del Romeral de Montsó.

Aquesta qüestió resta oberta a causa de l’escàs territori restant a Lleida. La catedral, la Seu Vella, és del segle XIII; però, convertida en caserna (Guerra de Successió), el culte la perdé i calgué bastir-ne una altra (neoclàssica).

L’Arxiu Capitular serva una valuosa documentació des de l’època del bisbat de Roda, i el diocesà en conserva la més moderna.

El Seminari, fundat el 1722, després d’ésser clausurada la Universitat de Lleida arran de la guerra de Successió, ha ocupat diversos edificis al llarg del temps; té una biblioteca rica en manuscrits i incunables. Notable Acadèmia Bibliogràfico-Mariana (1862).

Enllaç: bisbat de Lleida

Llacuna, priorat de la

(la Llacuna, Anoia)

Priorat benedictí (Santa Maria de la Llacuna), filial de Sant Llorenç del Munt.

L’església de Santa Maria fou donada el 1020 pels comtes de Barcelona a Sant Llorenç del Munt, i el 1060 el prevere Selva, que des d’aleshores la regia, la deixà lliure, amb la condició que hi fos fundat un priorat. No tingué mai comunitat important.

Resten pocs vestigis de l’església, de cinc absis, que tingué funcions de parroquial de la Llacuna des del 1310.

Libri Antiquitatum Ecclesiae Cathedralis

(Barcelona, segle XIII)

Cartulari de la catedral de Barcelona, que inventaria els seus béns i drets adquirits. Alguns documents són datats del segle IX.

És obra de tres o quatre mans distintes. Conté un total de 2.750 documents, dividits en seccions regionals, sense ordre cronològic.

Joan Mas en publicà un regest a Notes històriques del bisbat de Barcelona.

Liber Dotationum Antiquarum

(Vic, Osona, 1215)

Cartulari de l’arxiu capitular.

Recull donacions i testaments a favor de l’església de Vic. Els documents són bàsicament dels segles XI al XIII.

És un volum en pergamí i cobertes de pell de 152 folis. El féu recopilar el canonge Guillem de Mont-ral.

Liber Dotaliorum Ecclesiae Urgellensis

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XIII – segle XVIII)

Cartulari conservat a l’arxiu capitular.

Recull donacions i privilegis a favor de l’església de Santa Maria d’Urgell i a la seva canònica.

Consta de dos volums i conté 1.230 documents.

Lepant, Sant Crist de

(Barcelona, segle XV)

Talla de fusta que, segons la tradició, anava a la nau capitana de Joan d’Àustria a la batalla de Lepant.

Presideix la capella del Santíssim o antiga sala capitular de la catedral de Barcelona, coneguda més popularment per capella del Crist de Lepant, sobre el sarcòfag barroc de Sant Oleguer. La seva devoció és molt popular i arrelada, a Barcelona.

L’especial flexió o corbament de les cames i del cos del Crist es relaciona amb la llegenda que diu que la imatge es mogué per evitar l’impacte d’una bala de l’esquadra turca.

Isot

Deixa un comentari

(la Baronia de Rialb, Noguera)

(o Sant Salvador d’Isot)  Antiga casa i comanda de l’orde de l’Hospital, situada prop de Bellfort.

Consta com a comanda des d’abans del 1190. Entre el 1202 i el 1263 tingué també adjunta una comanda de monges hospitaleres.

Des del segle XIII un sol comanador regia les cases d’Isot, Costoja i Berga.

Hospital de Sant Joan de Jerusalem, orde de l’

168 Respostes

(Països Catalans, 1108 – 1851)

Orde religioso-militar. La primera donació documentada a l’Hospital en terres catalanes (un mas del terme del castell de Sarroca) és del 1108. Les donacions sovintejaren, i per rebre-les l’orde nomenà batlles especials dependents del priorat de Sant Gèli de Provença.

L’orde aviat prosperà, i la seva fama atragué nobles i particulars, com el rei d’Aragó Alfons I el Bataller, mort sense descendència, que deixà en testament (1131) el seu regne a l’orde de l’Hospital, al del Temple i al del Sant Sepulcre, disposició que no fou complerta.

La professió a l’orde de nobles i particulars, juntament amb l’increment progressiu dels seus béns, motivà la creació de priors, que tingueren a llur càrrec el regiment de les noves propietats; el primer prior documentat fou Guillem de Belmes (1149), nomenat magister in Aragonia et in Barchinona.

La participació dels hospitalers en el setge i la reconquesta de Tortosa (1148) fou recompensada per Ramon Berenguer IV amb la cessió, a més d’altres donacions, d’Amposta a favor de l’orde, la qual establí en el seu castell una de les seves cases més importants al Principat, i el seu prior prengué el títol de castellà d’Amposta, el qual vers el 1154 fou nomenat director de totes les cases fundades al Principat i a Aragó, reconegudes així independents del priorat de Sant Gèli de Provença.

D’altra banda, al país les propietats més importants foren organitzades en comandes i confiades a l’administració d’un frare, el comanador, el qual centralitzava els productes i les rendes del seu districte i enviava després la seva contribució al gran mestre per tal d’atendre les necessitats de l’Hospital de Jerusalem. El comanador regia també la comunitat de membres de l’orde que residien dins una mateixa casa religiosa i que podien ésser frares, cavallers, sergents i capellans, i donats i donades. Cal assenyalar també l’existència de convents femenins de monges hospitaleres, com el de Cervera, que ja funcionaven a la fi del segle XII, i sobretot el d’Alguaire, fundat vers el 1250.

Fou important la contribució dels hospitalers a la tasca de la reconquesta: a més de la citada conquesta de Tortosa (1148), intervingueren, en temps del gran castellà d’Amposta Hug de Fullalquer, en la de Mallorca (1228) i en la de València (1238).

Després de l’extinció de l’orde del Temple (1312), els béns d’aquests, a excepció de la major part dels de València, foren atribuïts als hospitalers (1317). Aquesta assignació provocà el desmembrament de la castellania d’Amposta i la creació d’un nou districte, el gran priorat de Catalunya, limitats ambdós per l’Ebre i el Segre i el segon dels quals comprenia les antigues comandes de l’Hospital i del Temple del Principat de Catalunya amb el comtat de Rosselló i Cerdanya i la batllia de Mallorca (1319).

El segle XIV fou el moment de màxim apogeu econòmic, social i polític de l’orde. D’altra banda, fou també en aquest temps que l’Hospital donà figures excepcionals, com el gran mestre Juan Fernández de Heredia (1377-96), el qual anteriorment havia estat castellà d’Amposta (1341-76), i com el gran prior de Catalunya Guillem de Guimerà.

Al segle XV l’orde entrà en un període de decadència, agreujada pel gran dispendi d’homes i de numerari que suposava el manteniment de Rodes, residència del gran mestre i de la seva cort. En aquesta centúria, dos grans mestres foren catalans: Antoni de Fluvià (1421-37) i Pere Ramon Sacosta (1461-67). Aquest escindí el 1462 l’antiga llengua d’Espanya en dues, la llengua d’Aragó i la de Castella-Portugal.

El 1522 l’orde rebé un cop molt fort quan els turcs prengueren Rodes. Llavors els hospitalers, que pretenien Menorca, reberen en feu, de l’emperador Carles V, l’illa de Malta. El 1814 l’illa passà al domini d’Anglaterra, la qual es negà a tornar-la als hospitalers, davant el fet que el capítol general de Castella i d’Aragó celebrat a Saragossa el 1802 reconegués com a gran mestre Carles IV.

La branca espanyola de l’orde subsistí precàriament fins el 1851, data en la qual, pel concordat entre la Santa Seu i l’estat espanyol, fou extingida. Els hospitalers catalans empraren, fins al començament del segle XIX, el català com a única llengua oficial.

Homilies d’Organyà, les

5 Respostes

(Organyà, Alt Urgell, segle XII)

Recull de sis sermons, en que s’explica i es comenta l’Evangeli i l’Epístola de les domíniques de la quinquagèsima i la sexagèsima.

Trobats a la rectoria d’Organyà i publicats el 1904 per l’arxiver i erudit Joaquim Miret i Sans. La col·lecció és considerada entre els primers textos en prosa escrits íntegrament en català.

Redactats entre final del segle XII i començament del segle XIII, en un estil planer i directe, que fan pensar en un sermó destinat a una audiència popular.

Es conserven a la Biblioteca de Catalunya.