(Girona, 20 juliol 1894 – 21 febrer 1917)
Escultor de formació autodidacta, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut.
A partir del 1915 col·laborà amb l’arquitecte Rafael Masó en diversos projectes.
És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.
(Barcelona, 10 octubre 1908 – Girona, 13 abril 1983)
Escriptora. L’apassionament que des de molt jove sentí per la lectura li proporcionà autodidàcticament una formació literària molt completa. La novel·la Sóc una dona honrada? (1932) la va introduir a la vida literària catalana. Col·laborà a “Mirador” i a “La Rambla” i a la pàgina infantil de “La Publicitat”, on publicà diversos contes.
Pertanyen a aquesta primera època les obres Del que hom no pot fugir (1934), Un dia de la vida d’un home (1934) i Crim (1936), novel·les en les quals manifesta les tècniques i els temes que més endavant havien d’esdevenir habituals i peculiars en ella, i que cristal·litzaren en Aloma (1938). Aquesta obra, que produí un gran impacte, obtingué el premi Joan Crexells 1937 i fou publicada per la Institució de les Lletres Catalanes.
Exiliada l’any 1939, marxà cap a França i es refugià a París, d’on, a conseqüència de l’arribada de l’exèrcit nazi, hagué de fugir cap al sud. Residí a Llemotges i a Burdeus i s’establí a Ginebra l’any 1954.
Després d’uns quants anys de silenci i d’alguns contes a “La Revista de Catalunya”, editada a París, tornà a tenir contactes amb Catalunya a partir del 1957, en què guanyà el premi Víctor Català amb el recull narratiu Vint-i-dos contes, publicat l’any 1958.
La publicació de La plaça del Diamant (1962) fou un dels èxits més importants de la literatura catalana contemporània. En ella, el lirisme de la prosa arriba a la màxima expressió de la novel·la psicològica.
Alternant amb la novel·la va escriure contes, que recollí en el volum La meva Cristina i altres contes (1967) i Tots els contes (1979), escrits amb tècniques que oscil·len entre la narració tradicional i els esquemes elegíacs i evocatius.
El contacte amb el seu públic anterior estimulà la seva producció, amb les novel·les El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra… (1980, premi Crítica Serra d’Or) i el llibre de proses Viatges i flors (1980, premi de la Crítica Serra d’Or 1981 i Ciutat de Barcelona). Pòstumament li fou publicada una novel·la inacabada, La mort i la primavera (1986).
(Olot, Garrotxa, 28 agost 1853 – Girona, 30 juny 1917)
Historiador, polític i banquer. Germà de Josep i de Jordi. Especialitzat en la història del comtat de Besalú, les seves obres principals s’agrupen sota el títol genèric de Noticias históricas del condado de Besalú. Fou contemporani d’historiadors notables, com Joaquim Botet i Sisó, Lluís Nicolau d’Olwer, Joaquim Miret i Sans, etc.
Per a la redacció de les seves obres utilitzà les principals col·leccions diplomàtiques i publicacions bibliogràfiques aparegudes fins al seu temps, però també es valgué d’una gran quantitat de documentació inèdita que trobà a l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona, on treballava. Tot i que els seus treballs són mancats de metodologia i de rigor històric i la seva transcripció dels documents es ressent d’un escàs coneixement de la paleografia, les noticias históricas constitueixen una font bàsica per a l’estudi de les comarques de Besalú a l’edat mitjana, especialment al segle XI i durant el període remença.
Entre les seves obres sobresurten: Besalú, (1889-90), El vizcondado de Bas (1893), El monasterio de San Pedro de Camprodón (1885), Colección diplomática del condado de Besalú (1901-08), Los monasterios de la diócesis gerundense (1904) i Los condes de Ampurias vindicados (1917).
Fou el pare de l’escriptor i pintor Francesc-Xavier Monsalvatje i Iglésias.
(Girona, 16 agost 1880 – 13 juliol 1935)
Arquitecte i escriptor. Germà de Narcís.
Després d’unes obres inicials de marcada influència gaudiniana fetes a la ciutat de Girona (casa Batlle, casa Encesa), on s’establí i treballà, va dur a terme la construcció de la casa de Correus de la mateixa ciutat, de línies monumentals, i s’interessà per les qüestions arqueològiques (restauració dels banys àrabs).
Tanmateix, l’obra més interessant que va realitzar fou el conjunt arquitectònic de s’Agaró, a la Costa Brava, obra típica de l’anomenat estil mediterrani.
(Cruïlles, Baix Empordà, 8 octubre 1939 – Girona, 8 novembre 2007)
Eclesiàstic i historiador. Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al segle XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura. El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60.000 documents. A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi.
Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses (1986), Rutes d’art sacre (1986), Impresos gironins de la Biblioteca del Seminari diocesà (1502-1936) (1987), Cristians de Girona (1990), Cartoral dit de Carlemany (1993), Concilis Provincials Tarraconenses (1995), Cultura i art d’Església a la diòcesi de Girona (1997), Arxiu diocesà de Girona. Guia-inventari (1998), Pies paraules. Anàlisi del llenguatge religiós (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona (2000), Ordinari (Ritual) de Girona, 1502 (2006, amb Francesc Feliu) i Lletres del bisbe de Girona: segle XIV (2007, amb Jaume de Puig i Oliver).
Creà i dirigí les col·leccions Sant Feliu i Francesc Eiximenis sobre les esglésies i la història, respectivament, del bisbat de Girona. Fou col·laborador del Diccionari d’Història de l’Església de Catalunya, i dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Dominus Vobiscum i Germinabit. Fou nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid el 2001.
Fou també important la seva tasca pedagògica: degà d’estudis del seminari gironí (1978-84) i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona (1985-1997), de la Facultat de Teologia de Catalunya (1986-1996), i d’història de l’església a l’Institut de Teologia i a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (1988). Fou rector de Fornells de la Selva, Sils, Riudarenes, l’Esparra i Vallcanera i Quart.
