(Berga, Berguedà, segle XVI – Barcelona, després 1644)
Donzell. Fou membre del Consell de Cent. Empobrit, sol·licità càrrecs per a subvenir a les necessitats de la seva família.
Més tard (1616) fou conseller segon de Barcelona i diputat militar de la Generalitat (1632). Elegit mostassaf de Barcelona, hagué de deixar el càrrec en restar cec.
Probablement fou pare de Felip, Francesc i Josep de Sorribes i Rovira.
(País Valencià, segle XIV – ? , 1401)
Alt funcionari reial. Fou secretari segon, almenys des del 1371, de Pere III de Catalunya-Aragó; el 1382 ascendí a secretari primer, càrrec en el qual succeí Bernat Miquel. A la mort del rei (1387), fou secretari de la reina.
El 1395 figurava com a protonotari de Joan I, i com a tal fou un dels encartats en el procés del Consell de Joan I i, com la majoria d’aquests, es beneficià d’una amnistia de Martí I. Fou efectivament secretari d’aquest darrer rei. En morir el succeí en el càrrec Guillem Ponç.
Sembla que redactà una obra de caràcter històric. Vers el 1382 inicià una correspondència privada llatina, d’estil prociceronià, amb d’altres membres de la cancelleria, que demostra el seu afany per una renovació estilística, generalitzat en l’ambient humanístic de la cancelleria d’aquests anys.
(Catalunya-Aragó)
Representants de les viles i ciutat reials a les corts. El conjunt de síndics de cadascun dels regnes constituïa el braç reial de les corts d’aquests.
A Andorra és el procurador general de les Valls d’Andorra, president del consell general.
A les Illes Balears, cadascun dels deu representants de la part forana elegits anualment pel Sindicat Forà.
A l’Alguer (Sardenya), cap de l’administració municipal, denominació comuna a l’estat italià.
(Catalunya, segle XIV)
Escrivà i secretari reial de Pere III el Cerimoniós.
Actuà especialment als actes per desposseir Jaume III de Mallorca; expedició reial a l’illa (1343), a la qual exercí funcions d’enllaç amb els prohoms mallorquins, i campanyes del Rosselló (1343-44). Llegí a l’església de Sant Joan de Perpinyà l’acta d’annexió del reialme de Mallorca.
Serví d’enllaç entre el monarca i el ja desposseït Jaume quan aquest era a Sant Vicent. En 1345 fou secretari de l’ambaixada tramesa a la cort papal d’Avinyó.
(Barcelona, 1895 – 1976)
Funcionari de l’administració local. Es doctorà en dret i en lletres i fou alt funcionari de la Mancomunitat de Catalunya i de l’ajuntament de Barcelona.
Publicà, entre altres obres, un índex de noms propis de la crònica de Muntaner, en col·laboració amb J.M. de Casacuberta, als “Estudis Universitaris Catalans” (1914), i el Vocabulari jurídic català (1934), amb Rafael Folch i Capdevila.
Foren fills de Bernat III Senesterra de Santaeugènia i de Caramany.
Bernat IV Senesterra de Santaeugènia i de Raset (Catalunya, segle XIV – 1434) Fou senyor de Monells, Ullastret i Sant Iscle. La seva mare, Gueraua de Raset, vengué el castell de Siurana a Lluís de Pontons (1419). Casat amb Francesca de Cruïlles i de Blanes. Morí assassinat; de la seva mort fou acusat Pere de Vilagut. El seu fill i successor fou Bernat V Senesterra de Santaeugènia i de Cruïlles.
Ponç Senesterra de Santaeugènia i de Raset (Catalunya, segle XIV – 1383/90) Coper de la reina Sibil·la. Anà a Sardenya amb l’estol reial (1382-83). La reina li preparà el matrimoni amb Violant Carròs, comtessa de Quirra, però no hi ha certesa de la seva realització.
(Catalunya, segle XV – després 1482)
Domèstic de la reina Maria. Fill i successor de Bernat IV Senesterra de Santaeugènia i de Raset.
Col·laborà en el setge de Girona i en el reforçament dels passos pirinencs (1462). Però més tard es passà a la banda de Joan II.
Li succeí el seu fill gran Bernat VI Senesterra de Santaeugènia i de Margarit (Catalunya, segle XV – vers 1484) No deixà fills de la seva muller Elionor de Barutell, per la qual cosa li succeí el seu germà:
Francesc I Senesterra de Santaeugènia i de Margarit (Catalunya, segle XV) Recuperà les possessions i reclamà també Siurana.
El seu fill gran i successor fou Lluís I Senesterra de Santaeugènia i de Vilanova (Catalunya, segle XV) Es casà amb Maciana de Josa i el seu fill fou Guillem II Senesterra de Santaeugènia i de Josa.
Germà de Lluís I fou Francesc Senesterra de Santaeugènia i de Vilanova (Catalunya, segle XV) La seva rebesnéta fou Maria Senesterra de Santaeugènia i de Casteràs (Catalunya, segle XVII – segle XVIII) Baronessa de Sornià. Casada (1708) amb el seu cosí germà Àngel Carles de Casteràs. Fou la darrera membre d’aquest llinatge.
Eren fills de Bernat I Senesterra de Santaeugènia.
Guillem I Senesterra de Santaeugènia (Empordà, segle XIII – Sardenya, Itàlia, segle XIV) Fou el successor del seu pare, amb el qual participà a la campanya d’Almeria (1309). Serví l’infant Alfons i tingué, vitalícia, la jurisdicció de Palau-sator. Fou conseller d’Alfons III. Amb els seus germans anà a Sardenya, potser després de la conquesta, i tots hi adquiriren feus. Guillem fou succeït probablement pel seu germà Ramon I.
Ramon I Senesterra de Santaeugènia (Catalunya, segle XIV – 1349) Conseller reial. El 1332 figurava entre els senyors feudals de Sardenya. Actuà com a ambaixador de Pere III el Cerimoniós prop de la infanta Elionor de Sicília, de cara a convenir el projectat i no realitzat matrimoni d’aquella amb l’infant Ramon Berenguer, oncle del rei (1337). El 1343 era cap militar a la frontera de l’Empordà. Cooperà aleshores als preparatius per a la primera invasió del Rosselló, de cara a desposseir Jaume III de Mallorca. A la segona campanya rossellonesa, el 1344, era membre del consell reial. Rebé, amb Francesc de Cervià, la submissió de Montesquiu.
Bernat II Senesterra de Santaeugènia (Catalunya, segle XIII – Calàbria, Itàlia, 1331) Anà a Sardenya amb el seu pare i germans, potser després de la conquesta, i tots hi adquiriren feus. Lluità per Frederic II de Sicília a Calàbria.
(Catalunya, segle XI – segle XIV)
Funcionari reial. En la monarquia franca i a Catalunya a l’edat mitjana, funcionari que tenia a les seves ordres el personal palatí; per això també rebia el nom de majordom.
A més de les funcions pròpiament palatines, portava la direcció de les campanyes bèl·liques.
A Catalunya el càrrec de senescal, anomenat també dapífer, va estar vinculat als Montcada.
(Catalunya, segle XIV – 1415)
Mestre racional i poeta. Membre del Consell de Cent, fou enviat a la cort de Joan I a Perpinyà per denunciar els abusos dels consellers reials, però el monarca no acceptà les acusacions.
A la mort del rei, com tot el patriciat barceloní es posà al costat de la reina Maria de Luna, i fou l’organitzador del procés contra els exconsellers de Joan I, entre els quals Bernat Metge. Més endavant, el 1396, fou enviat com a ambaixador de la ciutat a la cort siciliana de Martí l’Humà, per demanar-li que tornés al Principat.
Exercí diversos càrrecs oficials (batlle general de Catalunya, conseller en cap de Barcelona en tres ocasions, i mestre racional del rei Martí).
Fou també poeta, però de la seva producció només se n’ha conservat una poesia.
Potser fou fill seu Ramon Savall (Catalunya, segle XV) Poeta. En la seva poesia ataca el moviment dels pagesos de remença.
Dades dels Països Catalans 