(Catalunya, 1964 – segle XX)
Moviment. Fundat primerament a França (1943).
Amb referència al personalisme comunitari de Mounier, cerca la formació global de l’home en cada moment de la seva evolució, a través de la crítica de les seves opcions fonamentals, tant en el terreny personal i familiar, com social, polític, ideològic i religiós.
Ricard Pedrals en fou l’introductor i n’ha estat el principal animador a Barcelona.
(Barcelona, 1912)
Estudi de Ramon Turró. Publicat per la Societat Catalana d’Edicions, i després en francès a París (1914) i en castellà a Barcelona (1916, prologat per Unamuno) i Madrid (1921).
És l’obra bàsica del seu autor i hom l’ha qualificat de profunda interpretació naturalista del kantisme en considerar la fam condició sine qua non del coneixement i element constitutiu del “subsòl de la ment”.
(Barcelona, 19 abril 1782 – 8 març 1855)
Metge i filòsof. Estudià medicina a Cervera, on es doctorà (1804); el 1806 es llicencià en cirurgia.
Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i de la de Bones Lletres de Barcelona, regidor de Barcelona i diputat provincial.
És autor de nombrosos treballs mèdics, en els quals es mostra partidari d’una medicina empírica; és important un d’aquests treballs, sobre el suïcidi, que considera degut a trastorns cerebrals.
(Bilbao, País Basc, 24 setembre 1941 – Barcelona, 4 octubre 2017)
Filòsof.
Catedràtic i director del Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut Internacional de Filosofia.
Fou un dels principals introductors de la lògica matemàtica i el pensament analític a Espanya.
Obres principals: Racionalidad y acción humana (1978), Historia de la filosofía (1983-85, 5 volums), Conceptos y teorías en la ciencia (1984) i Los derechos de los animales (1995).
(Catalunya, segle XVII – Holanda ?, segle XVII)
Escriptor i filòsof eclèctic judeo-protestant.
Fugí a Amsterdam per tal de poder practicar lliurament el judaisme. Però, mal rebut pels seus correligionaris, es passà al protestantisme, religió sobre la qual escriví diverses obres, especialment la Christiana confesión de la fe (Leiden, 1692), In Coena Domini (la Haia, 1692) i Aviso sobre los abusos de la Iglesia romana (la Haia, 1633), obres particularment dures contra la Inquisició castellana.
El 1645 tornà parcialment al judaisme, i féu imprimir secretament a la Haia Misericordia David fidelis, on procurà compaginar judaisme i cristianisme.
Fou impugnat pel protestant italià Marginetti.
(Barcelona, 21 novembre 1888 – 5 maig 1952)
Filòsof. De família obrera, treballà d’empleat de banca fins que creà un negoci propi.
De formació autodidàctica, començà a conrear la novel·la i el periodisme. Estudià amb Serra i Húnter, en 1920-32 en fou auxiliar, i es doctorà el 1927.
Professor d’estètica a la Universitat de Barcelona (1943) i n’obtingué la càtedra el 1950. Intentà de convertir l’estètica en una ciència independent, contrària a l’irracionalisme i al fisiologisme.
Col·laborador de la “Revista de Catalunya”, entre d’altres.
Entre els seus treballs excel·leixen L’Escola escocesa i la seva influència en els filòsofs catalans del segle XIX (1922), Els estudis filosòfics a Catalunya (1927), La estética inglesa en el siglo XVIII (1927), De la bellesa (1936), Dos poetas: Valéry y Claudel y la estética (1946) i Estudios estéticos y otros ensayos filosóficos (1958).
(Barcelona, 1677 – 1743)
Frare augustinià i filòsof. Professor i, més tard, catedràtic de filosofia de la Universitat de Barcelona.
Romangué a la ciutat durant el setge de 1713-14 com a destacat partidari de la resistència contra Felip V.
El 1729 entrà com a membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Dels seus escrits destaca la Vida del venerable Antonio Centena, deán de la Santa Iglesia Catedral de Barcelona (pòstuma, 1744).
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1879)
Eclesiàstic i filòsof. Deixeble de R. Martí d’Eixalà, fou doctor en filosofia i lletres.
Catedràtic del Liceu Científic de Rimini i lector a la nunciatura de Bolonya. En tornar a Barcelona va fundar-hi un col·legi particular, al mateix temps que ensenyava a l’institut d’ensenyament mitja, d’on fou vice-rector, i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Autor de diversos llibres i opuscles de tema religiós i filosòfics, entre els quals destaquen Lecciones de lógica y de filosofía moral (1864), Ontología o metafísica pura universal y genera (1865) i Cosmoetiología o tratado del mundo en general y de su causa (1865), on s’acosta a la filosofia del sentit comú.
És autor també de Poesías perdidas de Vallfogona… (1867) i Varios documentos históricos referentes a la época del levantamiento de Cataluña.
(Vic, Osona, 26 febrer 1847 – Lleida, 15 juliol 1901)
Filòsof psicologista. Després de llicenciar-se en dret i de doctorar-se en filosofia, fou professor de psicologia i d’ètica.
Autor d’un Programa razonado de un curso de filosofía elemental (1844) i d’un Resumen de las lecciones puestas en el curso de filosofía elemental (1891), treballs en què es palesa l’influx de Xavier Llorens i Barba.
Fou, en un altre camp, un dels fundadors de l’Esbart de Vic i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (1874).
(Balsareny, Bages, 1716 – Ferrara, Itàlia, 1799)
Jesuïta. Professor de filosofia a Tortosa i rector dels col·legis d’Eivissa i Formentera i de Graus (Aragó).
Obres: Memorias históricas y geográficas de Ibiza y Formentera, llamadas antiguamente las islas Pitiusas i Storica naturales dell’Isola d’Ibiza, ambdués publicades el 1798 a Ferrara.
Dades dels Països Catalans 