(Barcelona, 17 maig 1903 – Madrid, 6 novembre 1936)
Escultor. Format a Madrid i a París.
Concorregué a exposicions oficials de Madrid i Barcelona.
Conreà un esquematisme en peces sovint de talla directa sobre pedra i centrat normalment en temes d’esports.
Pseudònim de l’escultor català Joan Baptista Mateu (segles XVIII-XIX).
(Torrefarrera, Segrià, 1927 – Bellpuig, Urgell, 12 febrer 2015)
Escultor. Ha fet obres a la seu nova de Lleida (1948), a la seu de Solsona (1950), i a altres llocs públics i privats de Lleida, el Vendrell, Cervera, Torredembarra, Golmés, Bràfim, Arbeca, Valls, Vila-rodona.
El 1965 passà a treballar a Burgos i després a Salamanca, on residí. Exposà a Barcelona el 1972 i a Madrid el 1973. Residí més d’un any a Nova York i, en tornar, s’instal·là a Bellpuig.
Conreà un figurativisme molt estilitzat i empra tècniques mixtes, com bronze o ceràmica vidrats al foc.
(Palma de Mallorca, 1674 – Barcelona ?, 1730)
Escultor. Visqué molt de temps a Barcelona. Hi féu la façana del convent de servites de la Mare de Déu de Bonsuccés, avui conservada en part, amb un bon portal on figuren el seu nom i la data de 1691.
Féu també el retaule major de la Bisbal d’Empordà i el de la capella de Sant Antoni al convent dels franciscans de Berga.
(Catalunya, segle XVII)
Fuster i escultor.
Obrà el retaule de l’Assumpta de Mediona (1618), el retaule major de l’església de Jorba i acabà el del gremi de paraires d’Igualada (1632).
L’any 1628 obrà seixanta cadires per al refetor del monestir de Santes Creus.
(Alcover, Alt Camp, segle XVII – segle XVIII)
Escultor. Projectà, juntament amb el seu sogre Francesc Grau, el retaule de Sant Pere i Sant Isidre de la confraria dels pagesos de Valls, del qual obrà algunes escultures.
L’any 1689 succeí l’escultor Domènec Rovira en la construcció del retaule major d’Alcover, iniciat per Rovira i Francesc Grau l’any 1679; mort Grau (1693), acabà ell sol el retaule l’any 1700.
Pseudònim del pintor i escultor català Lluís Vermell i Busquets (1814-81).
(Barcelona, 1879 – 20 desembre 1957)
Pintora i escultora. Formada a l’Acadèmia Borrell i a altres institucions barcelonines. Casada amb Sebastià Junyer i Vidal. Residí a Deià.
Exposà a Palma de Mallorca el 1922 i el 1927, a Barcelona (Sala Parés, 1930), així com a algunes ciutats europees i nord-americanes.
Es dedicà a la pintura de flors i de peixos i a petites escultures basades en la gent del país.
(Barcelona, 1868 – 1946)
Escultor. Fill de Joan Parera i Santacana i germà de Miquel. Després d’una iniciació autodidàctica, estudià a l’Academia de San Fernando, de Madrid, i al taller de Jeroni Suñol. Anà pensionat a Roma (1888-92).
Les obres més interessants pertanyen a l’esperit modernista, sense abandonar, però, les línies acadèmiques: Girona 1809 n’és un exemple palès.
Altres obres seves ornamenten la Barcelona del primer quart del segle XX, com el grup Arquitectura, instal·lat a la plaça de Catalunya, i té també obres a l’Amèrica del Sud, com el Monument a Jorge Isaacs, a Colòmbia.
Va excel·lir, també, com a medallista.
(Barcelona, 24 setembre 1901 – Ceret, Vallespir, 1 març 1980)
Escultor i forjador. Estudià amb Lluís Labarta i fou deixeble de Josep Llimona.
Aprengué a treballar el metall, i arribà a ésser un gran mestre en la seva especialitat. Amplià estudis a França, país on residí des del 1939.
Prengué part en nombroses exposicions col·lectives i fou distingit amb diversos premis i accèssits. Fou professor d’escultura a l’Escola Nacional de Belles Arts d’Orleans.
Juntament amb la dibuixant Lola Anglada és l’autor de la figura d’El més petit de tots, també fou l’autor del bust d’Arístides Maillol al Museu de Perpinyà.
Dades dels Països Catalans 