(Barcelona, 14 setembre 1867 – 1947)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Era deixeble de Venanci Vallmitjana i de Rossend Nobas. Amplià la seva formació a París.
Sobresortí en algunes exposicions importants a Barcelona i a Madrid, pels anys 1897-1901.
(Barcelona ?, segle XIX – segle XX)
Pintora i escultora. Amarada de l’esperit modernista s’especialitzà en la locució floral. Féu pirogravat, i com a repussadora de cuir exposà el 1904.
A la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907) aporta un pedestal de guix ornat de flors camperoles, i a la VI (1911) un gerro de terra cuita decorat amb crisantems.
(Barcelona, 23 agost 1955 – )
Escultor i pintor. Després d’abandonar els estudis de belles arts es traslladà a Berlín, on inicià realment la seva trajectòria artística.
Especialitzat en el treball de la forja i la fosa del ferro i el bronze, la seva obra parteix d’un llenguatge expressionista, amb múltiples referents orgànics; al·ludeix constantment a formes vives d’insectes o del cos humà i recorre sovint a la recerca d’abstraccions eròtiques.
Reconegut internacionalment, el 1997 rebé el premi Nacional de Cultura (arts plàstiques).
(Barcelona, 5 febrer 1928 – la Floresta, Vallès Occidental, 13 desembre 2020)
Dibuixant, gravador i escultor. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
És molt important la seva obra com a grafista dins el camp de la publicitat. Una gran part de la seva producció té influència del surrealisme.
El 1961 fou elegit president dels grafistes (FAD) i fou nomenat professor de l’Escola Massana. També fou elegit president per a Espanya de l’Alliance Graphique Internationale.
La seva obra, d’acurada tècnica, és personal i al marge de la moda. Influït pel surrealisme, n’és característic l’ús de parets com a elements compartimentador de l’escena, així com la fusió de figura i paisatge.
(Barcelona, 19 juliol 1869 – Sevilla, Andalusia, 12 agost 1949)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on fou deixeble de Rossend Nobas.
Fou premiat a l’Exposició Nacional de Madrid de 1901 amb la tercera medalla.
(Barcelona, 23 gener 1877 – Santa Coloma de Farners, Selva, 16 setembre 1928)
Escultor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i deixeble de Venanci Vallmitjana.
Treballà a la catedral nova de Vitòria (1909) i a Burgos (decoració del Palau Episcopal). Participà, a Barcelona, als treballs preparatoris de l’Exposició Internacional.
Entre les seves obres destaquen, a més d’alguns bust-retrats, l’al·legoria del Somni de Bernat Metge, a la Fundació Bernat Metge, i els monuments d’Alfons XIII, a Sant Sebastià i Pedro Viteri (Mondragón).
(Vilabella, Alt Camp, 1890 – Gigny, França, 1977)
Escultor. Deixeble de Josep Llimona i de la Llotja de Barcelona.
S’establí un temps a París el 1910, i hi fou societari del Salon d’Automne. Participà a exposicions oficials barcelonines i guanyà el primer premi de medallons amb l’efígie de Pi i Margall (1932).
Exposà a La Quinzaine d’art espagnol de París (1942) a la Galerie Charpentier. Hi ha obres seves a París i a Nova York.
Es caracteritzà per una simplificació primitivista de la realitat força insòlita dins l’art català de l’època.
(Catalunya, segle XV – Lleida, segle XV)
Arquitecte gòtic i escultor.
Mestre major de la seu vella de Lleida a partir del 1457 i de l’hospital de Santa Maria d’aquesta mateixa ciutat el 1454.
La decoració escultòrica de l’hospital amb la imatge de la Mare de Déu sobre peanya decorada amb figures d’àngels es pot relacionar amb la decoració escultòrica de la façana i les mènsules i les claus de volta de l’interior de la capella de Sant Jordi, a Poblet.
L’estil d’aquestes escultures és borgonyó, amb punts de contacte amb el de Guillem Sagrera.
(Alemanya, segle XV – Barcelona ?, segle XVI)
Mestre d’obres i escultor. L’any 1514 fou mestre major de les obres de la catedral de Tortosa.
Obrà tres imatges (Sant Eloi, Sant Andreu i Sant Joan Baptista) per a la confraria d’argenters de Barcelona (1516).
L’any 1517 col·laborà amb Bartolomé Ordóñez en les imatges corpòries del Sant Sepulcre de l’Hospital de Santa Creu de Barcelona i, posteriorment, en l’obra del rerecor de la seu barcelonina.
(Saint-Claude, França, 1570/75 – Perpinyà, 1621)
Escultor.
Prengué part en la construcció del retaule major de Santa Maria, de Cervera (acabat l’any 1604), i obrà el de Sant Vicenç de Castellbisbal (1609), que resolgué totalment amb escultura, sense els quadres pintats habituals a les obres de l’època.
Intervingué en la construcció del retaule major de Sant Joan, de Perpinyà, en el qual treballava quan li sobrevingué la mort.
La composició dels seus retaules segueix el tipus plateresc.
Dades dels Països Catalans 