(Barcelona, 1930 – 1970)
Escenògraf i figurinista. Estudià a l’Institut del Teatre de Barcelona durant el període 1951-54.
Treballà per al Théâtre de l’Étoile de París i per al Carnegie Hall de Nova York, i assolí un notable reconeixement internacional.
Va ser director artístic de la companyia de Roberto Iglesias (1960-62) i treballà també per a l’Òpera de Charleroi i per al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, entre d’altres.
(Barcelona, 4 abril 1878 – 16 octubre 1918)
Escenògraf. Fill de Francesc Soler i Rovirosa, mort el seu pare, aprengué l’escenografia en bona part auto-didàcticament i en part alliçonat per Maurici Vilomara.
A més d’escenògraf, féu també altres activitats relacionades amb el teatre i fou dels primers agença-aparadors.
Entre les seves obres hi ha Pastorets, estrenada al Teatre Tívoli, amb lletra de Jacint Verdaguer, Les romanesques, El Duquesito, la revista Ohé!, Ohé!, escrita per ell mateix, i Plàstic films, la seva darrera obra.
(Sabadell, Vallès Occidental, 25 octubre 1871 – Barcelona, 26 novembre 1951)
Pintor i escenògraf. Format a les escoles de Belles Arts de Sabadell i de Barcelona. Estudià escenografia a Roma, amb Soler i Rovirosa, i després a París, on fou deixeble de Corpesar.
També destacà en la pintura de paissatges rurals i urbans. Fou president de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Sabadell.
Fou el pare de Joan Soler i Puig (Barcelona, 1906 – 1984) Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Hi féu de professor de dibuix, després de passar força temps a Madrid, París i València. Ha obtingut diversos premis i ha realitzat un bon nombre d’exposicions individuals, a partir del 1929. Té obres als Museus d’Art Modern de Barcelona i Madrid.
Pseudònim de l’escenògraf català Fabià Puigserver i Plana (1938-91).
(Barcelona, 14 abril 1882 – 25 desembre 1961)
Pintor i escenògraf. Format a Llotja i al taller de Soler i Rovirosa.
Freqüentà Els Quatre Gats, on esdevingué íntim amic de Picasso. Freqüentà també el taller Guaiaba.
Enquadrat a l’escola realista catalana d’escenografia, debutà el 1912 amb La Segrada Família d’Avel·lí Artís.
Fou molt temps escenògraf titular del teatre Romea de Barcelona i treballà també per al Centre de Lectura de Reus.
Participà com a aquarel·lista a diverses exposicions.
Família d’artistes, iniciada per aquests tres germans:
Pau Rigalt i Fargas (Barcelona, 1778 – 8 octubre 1845) Pintor, escenògraf i decorador. Deixeble de Flaugier, impulsà el neoclassicisme a Catalunya. Des del 1840 va dirigir la classe de perspectiva i de paisatge de l’Escola de Llotja a Barcelona. Els seus paisatges potser són una mica convencionals, però influïren en els del seu fill Lluís Rigalt i Farriols, que van obrir una perspectiva plena de possibilitats a la pintura catalana posterior, encapçalada per Martí i Alsina. D’altra banda, realitzà nombrosos treballs d’escenografia i de decoració.
Josep Rigalt i Fargas (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Pintor. Sobresortí com a escenògraf.
Pere Màrtir Rigalt i Fargas (Barcelona, 1785 – 1850) Heraldista i dibuixant. Escriví un Tratado de nobleza (1834) que hom conserva manuscrit a l’Arxiu Històric de Barcelona. Dibuixà per encàrrec escuts nobiliaris, no sempre autèntics, per a expedir certificats de noblesa que, per la manca de crítica històrica de l’època, foren acceptats com a verídics i foren la base de diverses concessions o revalidacions de títols. Fou pare de Bru Rigalt i Nicolás.
(Olot, Garrotxa, 28 octubre 1938 – Barcelona, 30 juliol 1991)
Escenògraf i director teatral. Anà a viure a Varsòvia, on estudià belles arts i escenografia.
El 1958 s’establí a Barcelona i féu decoracions per a grups de cambra, per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i per a l’Escola Adrià Gual. Va realitzar, amb criteri renovador, moltíssims espectacles i escenografies, pels quals li fou concedit el premi FAD.
Assolí dues vegades el premi Nacional d’Escenografia (1975 i 1979), a més de diversos guardons internacionals. Fou fundador i impulsor del Teatre Lliure (1976).
Entre els seus muntatges destaquen Primera història d’Esther (1960), Antígona (1967), El adefesio (1968), Yerma (1972), La Setmana Tràgica (1975), Seven Dangers (1982), Madre Coraje (1986), Terra Baixa (1990) i Història del soldat (1991).
(Barcelona, 23 juny 1948 – 25 juliol 2014)
Escenògraf.
Professor d’escenografia de l’Escola de Disseny i Art Eina, de l’Institut del Teatre i de l’Escola Superior de Cinema de Catalunya, acumula una quantitat destacable de treballs al llarg de la seva trajectòria professional.
Cal destacar l’estreta vinculació amb Dagoll Dagom, amb qui ha col·laborat en la confecció d’escenografies i vestuari en la major part dels seus espectacles, des d’Antaviana (1978) fins a Els pirates (1998), treball pel qual fou guardonat amb el premi Max (2000).
Entre el 1975 i el 1995 formà equip amb Montse Amenós, i durant aquest temps ha treballat amb diversos directors. També ha treballat en espectacles de dansa, òpera i cinema, i aconseguí un premi Goya amb la pel·lícula El niño de la luna, d’Agustí Villaronga (1988).
El 1986 fou Premi Nacional d’escenografia.
(Barcelona, 1897 – Catalunya, segle XX)
Escenògraf. Ha fet decorats ben notables, després de formar-se a diversos tallers de l’especialitat, com els de Chia i d’Alarma.
A partir del 1920 establí taller propi. Del 1922 al 1927 treballà a l’Amèrica Llatina.
Entre els seus decorats n’hi ha alguns per al Liceu i d’altres per a la Passió d’Olesa de Montserrat.
(Barcelona, 8 octubre 1804 – 12 gener 1890)
Pintor i escenògraf. Fill de Bonaventura Planella i Conxello.
Es dedicà especialment a l’escenografia, activitat en la qual realitzà una tasca abundant: decorats per al Liceu, de Barcelona, i per nombrosos teatres de la mateixa ciutat i d’altres indrets de Catalunya (òperes Lucrecia Borgia, Norma, Faust i comèdies com el Don Juan Tenorio).
Demostrà un gran domini de la perspectiva i publicà una obra titulada Exposición completa y elemental de la perspectiva y su aplicación al palco escénico.
Fou germà de Francesc Planella i Coromina (Barcelona, 1802 – 1870) Pintor. Després dels estudis a Llotja passà a treballar a l’Havana, on pintà esglésies i el monestir de Santa Caterina.
Dades dels Països Catalans 