Arxiu d'etiquetes: edificis religiosos

Sant Pere Cercada, monestir de

4 Respostes

(Santa Coloma de Farners, Selva)

Antic priorat canonical (segle XII-1592). La seva església i alguns masos foren donats al monestir de Sant Marçal de Montseny el 1063. Al principi del segle XII es reuní una comunitat de clergues, regits per Berenguer de Llavaneres, a la qual cediren l’església de Sant Pere el 1136.

La pobresa inicial i l’oposició dels monjos de Breda impedien la consolidació de la casa, fins que hi intervingueren decididament els Vilademany i el bisbe de Girona el 1139. El bisbe de Girona confià a la nova comunitat de canonges de Sant Agustí les esglésies veïnes de Sauleda, l’Esparra, Vallcanera i Santa Coloma de Farners, que els confirmà el papa Climent III el 1198. Ben aviat els canonges aixecaren la nova església de Sant Pere, l’actual, que el 1245 consagrà el bisbe gironí.

És un magnífic temple de planta de creu llatina, amb un cimbori i tres absis que s’obren en el creuer. Té un magnífic puntal amb capitells i arquivoltes i algunes làpides i sarcòfags amb inscripcions.

La comunitat, composta de cinc canonges i algun beneficiat, decaigué molt al segle XV, i hi residiren en endavant un o dos canonges i un prevere. Els priors foren comendataris des del 1493 i no residiren al lloc, que era ja sense vida canonical quan fou secularitzat el 1592. Aleshores fou cedit el convent als pares augustinians calçats de la Seu d’Urgell, que delegaren un frare per al servei religiós de la parròquia adscrita al priorat.

Resten en peu algunes de les edificacions del priorat dels darrers temps, avui deshabitades i quasi en ruïnes.

Sant Pau del Camp

19 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Monestir benedictí. Des del 977 hi ha notícies d’una comunitat benedictina instal·lada a Sant Pau.

Després de les devastacions d’al-Mansur i els almoràvits, fou restaurat el 1117 amb l’ajut del matrimoni format per Guibert Guitard i Rollendis. El 1127 fou lliurat al monestir de Sant Cugat del Vallès.

L’església actual (del principi del segle XII) té planta de creu grega, volta de canó i cimbori sobre petxines; en els seus murs apareixen com a decoració arcuacions cegues, mènsules esculturades i finestres amb llinda monolítica als tres absis d’eix paral·lel.

La façana (segle XIII) està decorada amb la imatge de Jesús entre Sant Pere i Sant Pau i els símbols dels evangelistes, i uns capitells merovingis. El claustre annex (segle XIII) és de planta rectangular, té arcs lobulats i columnes geminades amb capitells de poca qualitat. S’hi conserva la sala capitular i la residència abacial (segle XIV).

Sant Pau de Riu-sec

2 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental)

Antic priorat i parròquia, situada al sud del terme.

El lloc és conegut des del 995, i el 1054 fou consagrada una església dedicada a sant Pau de Narbona. Sembla que pertangué als templers i després (1307) als hospitalers, que hi establiren un priorat, el qual tenia una petita feligresia annexa. El domini de Riu-sec passà als senyors de Sabadell, i el 1471 el rei Joan II uní el terme, que només tenia una família, al de la ciutat.

Els sacerdots amb títol de prior se succeïren fins el 1765; després el regí el rector de Barberà. El 1868 perdé la parroquialitat, que passà, juntament amb la petita imatge gòtica de Santa Maria de Riu-sec, a la nova parròquia de la Puríssima de Sabadell.

El 1900 l’església, romànica amb transformacions tardanes, i amb l’antiga rectoria, acabada el 1798, foren venudes a uns particulars. No té culte i hi ha un projecte de restauració.

Sant Muç

1 Resposta

(Rubí, Vallès Occidental)

Santuari, al nord de la vila, en una vall tributària, per la dreta, a la riera de Rubí. Fou construït el 1307, però l’actual edifici és, en gran part, del segle XVIII. Davant la façana hi ha un porxo.

Els aplecs foren sempre molt concorreguts, però la popularitat de la devoció fou obra de la colla dels Xatos de Sant Muç, originàriament del Raval de Barcelona, que organitzaren des de la primera meitat del segle XIX desfilades per la ciutat amb bandera duta a cavall i banda de música, i que es dirigien pel portal de Sant Antoni a la font del Roure de Vallcarca, on se’ls unien els veïns dels pobles del pla de Barcelona, amb els quals anaven, fent nit a Sant Cugat del Vallès, fins al santuari; després de deixar a Rubí la bandera i fer-hi nit, entraven de vespre a Barcelona amb atxes enceses. La colla es dividí i formaren las dels Xatos Vells de la Bandera Nova i dels Xatos Nous (o Rics) de la Bandera Vella, que subsistí fins al començament del segle XX.

Sant Miquel d’Èrdol

4 Respostes

(Olèrdola, Alt Penedès)

(o Sant Miquel d’Olèrdola)  Antiga església parroquial, situada dins el recinte emmurallat de l’antiga civitas, en lloc dominant, prop de la cinglera de la banda oriental.

Una primera església fou aixecada entre els anys 917 i 937; després del pas d’Almansor, fou renovada i consagrada de nou el 991 i, finalment, ampliada i de nou consagrada el 1118.

L’edificació actual és la darrera del segle XII, amb l’afegitó de capelles i del campanar o coronament, però guarda la disposició i els elements de les esglésies que la precediren, en especial una capçalera dita mossàrab, amb un marcat arc de ferradura, adossada a la seva banda septentrional. Té entorn seu sepultures antropomòrfiques, dites correntment olerdolanes.

L’església ha estat restaurada per la diputació provincial de Barcelona, propietària del lloc d’Olèrdola.

Sant Miquel del Port

5 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Església parroquial de la Barceloneta, construïda, com tota aquesta barriada barcelonina, a instàncies del marquès de la Mina, aleshores capità general.

Fou dissenyada per P. Martín Cermeño, brigadier d’enginyers, i va ésser començada el 1753. El 1863 fou reformada i ampliada per Elies Rogent. Les imatges de la façana i tota la decoració interior foren malmeses el 1936.

L’església consta de 3 naus separades per pilars i columnes toscanes. A la façana s’obren tres portes, separades per parells de columnes també toscanes. A la part alta hi ha una fornícula flanquejada per columnes que suporten un frontó; al costat, sengles volutes. La decoració escultòrica fou obra de P. Costa i C. Grau.

Sant Miquel de Montmagastre

2 Respostes

(Artesa de Segre, Noguera)

Antic monestir canonical, situat a Montmagastre, dins l’antic terme d’Anya.

El 1085 hom troba a Sant Miquel una comunitat presidida per l’abat Froià. El 1098 era regida per Pere, que es titulava a la vegada abat d’Àger i de Montmagastre, i des del 1108 consta ja com a simple priorat d’Àger. El 1162 el papa Alexandre III confirmà la seva possessió a Àger.

Durant els segles XIV i XV els seus priors eren canonges d’Àger, que no residien a Montmagastre, i regia aquesta església un prevere en nom d’ells. En suprimir-se les canòniques el 1592, els seus béns s’agregaren a Àger. Aleshores l’església de Sant Miquel passà a ésser parroquial del vell poblat de Montmagastre, avui abandonat.

El seu temple romànic, en ruïnes, es troba cent metres més avall que el castell i té dues criptes. La volta es reedificà al segle XVIII i té restes de pintures murals del segle XIV. El trasllat del nou poble al pla l’ha fet abandonar totalment.

Sant Miquel de Cruïlles

4 Respostes

(Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, Baix Empordà)

Poble, dins l’antic terme de Cruïlles, aturonat, centrat en l’antic monestir de Sant Miquel de Cruilles, important priorat benedictí.

Es fundà en una església dedicada a Sant Miquel, existent des del 904, que els senyors locals Gilabert (I) i Jofre (I) de Cruïlles dotaren entre els anys 1031 i 1057. El 1057 ja hi havia monjos, i els seus fundadors l’uniren al monestir italià de San Michele de la Chiusa (Torí).

La llista dels seus priors coneguts comença amb Bernat Amat el 1094 i es clou amb Jeroni Ferrer de Sitjar (1580-1608). Al segle XIV tenia cinc monjos i dos preveres beneficiats.

Des del 1144 hi estava sotmesa l’església parroquial de Santa Eulàlia de Cruïlles i el petit priorat de Sant Genís de Rocafort, prop de Martorell. El 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Galligants, quan ja no tenia comunitat (només el prior i un sacerdot).

En resta l’església romànica (segle XI), d’una nau amb transsepte, tres absis i cúpula a la intersecció de la nau amb el creuer. La nau central fou escapçada al principi del segle XVI per l’esfondrament d’una part de la volta.

A la banda de migdia té restes d’una galeria o petit claustret (amb un sarcòfag del 1348), que unia l’església a la casa pairal, refeta aquesta, en bona part, entre els anys 1570 i 1576.

Sant Mer -Pla de l’Estany-

1 Resposta

(Vilademuls, Pla de l’Estany)

Santuari, al sud de les Olives de Sant Esteve de Guialbes, a la dreta de la riera de la Farga, als vessants orientals de la serra de Santa Llogaia.

Segons la tradició, sant Mer, llegendari fundador del monestir de Banyoles, menà en aquest indret vida eremítica. Al segle XIII ja hi havia una capella dedicada al sant i una altra a santa Càndida, mare seva.

El 1627 fou excavat el terra i hom trobà unes despulles que foren atribuïdes al sant i que atragueren grans multituds. Foren dipositades a l’església de Sant Esteve de Guialbes i cada any són traslladades al santuari el primer diumenge després del 27 de gener, festa del sant, on hom celebra un aplec molt concorregut.

Sant Medir -Vallès Occidental-

5 Respostes

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)

Antiga parròquia i actual santuari, situat a l’antiga vall de Gausac, o vall de Sant Medir, afluent de capçalera de la riera de Sant Cugat, al sud del municipi, als vessants de la serra de Collserola.

Existia ja el 1046 i els monjos de Sant Cugat la dotaren el 1084. Era una de les cinc parròquies del terme del monestir de Sant Cugat, refosa al segle XV amb la de Sant Pere d’Octavià. Els documents antics l’anomenen Sant Emeteri, catalanitzat en Medir. Els monjos en tingueren cura fins el 1446 i fou restaurat en altres ocasions.

La llegenda creada sobre sant Medir féu popularitzar el seu culte, que es manté viu amb l’aplec del 3 de març, iniciat pel poble de Sant Cugat, on hi havia des del 1804 una germandat de Sant Medir, i mantingut modernament per les típiques colles de Gràcia (amb les de Sant Gervasi i Sarrià) i també de Sants i d’Horta (Barcelona).