Arxiu d'etiquetes: edificis religiosos

Sant Ponç de Corbera

5 Respostes

(Cervelló, Baix Llobregat)

Antiga quadra i priorat benedictí, que depèn de la parròquia de Corbera de Llobregat, a 325 m alt, damunt la riba esquerra de la riera de Rafamans, als vessants orientals del coll de la Creu d’Ordal.

L’església, de gran interès arquitectònic, fou construïda al segle XI i consta d’una nau amb creuer, tres absis i una cúpula amb el campanar a sobre seu. Podria haver estat construïda pel levita Guillem de Mediona o els seus successors, senyors d’aquests indrets el 1025 i el 1050. Les primeres notícies són del 1068, quan l’església posseïa ja un territori en domini alodial, i el 1096 ja tenia comunitat, regida pel prior Salomó i subjecta al monestir de Cluny.

Des d’abans del 1104 passà a dependre del monestir de Sant Pere de Casserres, que centralitzà tots els dominis de Cluny a Catalunya. Alguns priors (Riambau el 1235 i Arnau en 1250-51) eren a la vegada monjos de Casserres i priors de Sant Ponç.

Des del segle XIV no tingué pràcticament comunitat, sols un prior, que era monjo de Casserres, i alguns preveres beneficiats que li eren sotmesos. El 1303 es diu que depèn de Truyetho, si bé devia ésser com a intermediari de Cluny.

El nomenament de priors comendataris durant el segle XV acabà de desfer la vida monàstica; el prior Francesc de Corbera (1550) no era ni monjo.

El 1590 les seves rendes s’uniren al col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp, d’on es considerà filial fins a l’exclaustració del 1835.

Sant Pol del Maresme

3 Respostes

(Sant Pol de Mar, Maresme)

Monestir benedictí i després cartoixa, situat a la vila, en un petit promontori, on resta encara una antiga església fortificada, d’absis romànic i nau renovada, construïda sobre els basaments d’una edificació romana i paleocristiana.

El monestir existia ja el 955, quan començava a rebre donacions dels fidels. El 966 era regit per un mateix abat amb Sant Feliu de Guíxols i el 968 rebé un precepte d’immunitat i protecció del rei Lotari, que confirmà la unió d’ambdues abadies fins a la mort de l’abat Sunyer.

El 977 el regia l’abat Ató i continuà amb abats propis fins després de mitjan segle XI, en què fou desertat pels monjos a causa de les freqüents depredacions dels pirates àrabs; per això els comtes Ramon Berenguer I i Almodis el cediren el 1068 als monjos de Sant Honorat de Lerins i fou fortificat (torre de Sant Pau).

L’actual església fou bastida a la darreria del segle XI, probablement pels lerinencs. Es convertí en priorat fins que el 1263 els monjos de Lerins abandonaren el monestir i el vengueren a Guillem de Montgrí, sagristà de Girona, juntament amb el castell, la vila i els territoris.

Aquest el 1269 els cedí als cartoixans d’Escaladei perquè hi fundessin un priorat amb 14 comunitaris, que s’hi instal·là amb la protecció dels vescomtes de Cabrera, i reberen dues butlles papals de confirmació de béns i privilegis del 1282 i el 1288.

El monestir fou un centre cultural important, d’on el rei Martí I tragué els llibres per a la cartoixa valenciana de Valldecrist, i que tingué un petit scriptorium, però, arran de les freqüents topades amb els Cabrera, el 1415 el papa Benet XIII autoritzà la incorporació de Sant Pol al nou monestir de Montalegre, fundat pels cartoixans de Vallparadís de Terrassa. A Sant Pol restà part de la comunitat, que es fusionà definitivament entre els anys 1431 i 1433.

El 1434 els cartoixans vengueren el monestir de Sant Pol al vescomte de Cabrera, després de vèncer l’oposició de l’Almoina del Pa de Girona, que en pretenia el domini per una clàusula del fundador Guillem de Montgrí.

Sant Pere Salou

4 Respostes

(Lloret de Mar, Selva)

Antiga església i casa monàstica, a l’est del terme, vora el terme de Blanes, al vessant sud del turó d’en Vilar.

L’església és coneguda des del segle XIV amb el nom de Sant Pere del Bosc. Una vella tradició recollida i ampliada al segle XIX diu que hi havia hagut un monestir de benedictins que subsistí fins el 1694, que els francesos incendiaren la capella. Sembla més aviat que hi residien ermitans segons un estatut benedictí, que després del 1694 es fusionaren amb la comunitat de Sant Pere de Galligants.

El 1860 les terres i capelles foren comprades per un indià de Lloret, anomenat popularment el comte de Jaruco, que reedificà l’edifici i el convertí en el santuari de la Mare de Déu de Gràcia.

Actualment és un hotel de luxe.

Sant Pere Gros

2 Respostes

(Cervera, Segarra)

(o Sant Pere el Gros; ant: Sant Pere de Ripoll de Cervera o Sant Pere de Cervera) Priorat benedictí filial de Ripoll, al sud-oest de la ciutat, vora el riu d’Ondara.

És característica la seva església rodona, construïda al segle XI. És una de les millors rotondes del romànic català. El diàmetre exterior és de 10 m, i l’interior de 5. Té un absis a llevant i la porta descentrada vers migdia. El seu interior té sis fornícules en els murs, repartides simètricament, i un airós campanaret d’espadanya al centre de la volta.

S’esmenta per primera vegada el 1072. El 1079 fou donat pel matrimoni Ellemar i Ermessenda al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes, però el 1081 els senyors de Cervera, Guillem Ramon i Arsenda, el donaren a Ripoll, que hi tenia monjos el 1089.

El seu prior era un monjo ripollès que tenia domini sobre l’església de Sant Salvador de la vila de Cervera i sobre els domers i els clergues de la vila i parròquia de Santa Maria. També tenia rendes, especialment a Nalec.

El priorat decaigué al segle XIV; el 1406 els paers de Cervera protestaren pel seu abandó, però fou endebades.

Els seus edificis estaven encara en peu el 1715; ara sols en resta l’església i traces d’una galeria que l’envoltava.

Es feren obres de restauració a l’església el 1789 i sobretot el 1960, gràcies al patronat de l’Arxiu Històric de Cervera, que n’és el propietari.

Sant Pere dels Arquells, monestir de

5 Respostes

(Sant Antolí i Vilanova, Segarra)

Pabordia o priorat canonical, dependent de l’Estany, situat a l’església parroquial de Sant Pere dels Arquells.

Guillem Bernat d’Òdena i els seus dotaren aquesta església, que acabaren d’edificar l’any 1086, amb el terme del castell de Llindars i altres alous, i el 1100 Ramon Guillem d’Òdena, fill del fundador, la cedí a l’Estany perquè hi establís una canònica augustiniana. Aquesta ja hi era el 1115, i aviat rebé importants donacions i les esglésies de Rubinat, Montmagastrell (Urgell) i Pontons (Alt Penedès).

Inicialment hi havia un prior, prepòsit o paborde, quatre canonges, dos beneficiats i alguns servents. Al segle XV tenia només el prepòsit i un canonge, i al segle següent ja no hi residia cap canonge. El 1592, en ésser secularitzades les canòniques catalanes, fou pres a l’Estany i cedit a Montserrat, que hi establí un monjo prior i alguns servents fins el 1835.

L’església actual fou refeta al segle XIV i modificada el 1867 i no guarda cap vestigi antic.

Sant Pere de Terrassa

6 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental)

Barri de la ciutat, a l’esquerra del torrent de Vallparadís, antic municipi fins el 1904, que fou agregat al de la ciutat, a excepció de la Creu Alta i les parròquies de Sant Julià d’Altura i de Sant Vicenç de Jonqueres, que s’integraren al municipi de Sabadell.

El 1562 la part forana de Terrassa constituí una universitat pròpia formada per les parròquies de Sant Pere de Terrassa, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze de Terrassa, Sant Vicenç de Jonqueres, Santa Maria de Toudell i Sant Martí de Sorbet. El 1848 la parròquia de Sant Quirze de Terrassa passà a formar un nou municipi (Sant Quirze de la Serra), la de Santa Maria de Toudell s’agregà al de Viladecavalls i la de Sant Martí de Sorbet al d’Ullastrell.

La confusió dels nuclis urbans de Sant Pere amb Terrassa i de la Creu Alta amb Sabadell provocà la definitiva desaparició del municipi, amb les agregacions indicades i la reestructuració dels partits judicials de les dues ciutats vallesanes: com a compensació, el municipi de Sant Cugat, fins el 1904 del partit judicial de Sabadell, passà al de Terrassa.

El poble de Sant Pere era l’antiga Ègara, amb les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel. Aquest és el conjunt de les tres esglésies episcopals que constituïren la matriu de l’antiga diòcesi d’Ègara, amb les advocacions típiques de les esglésies episcopals antigues (que es trobaven també a Urgell, Vic i Besalú).

L’església de Santa Maria, que fou la primitiva basílica episcopal, és a l’indret on hi hagué l’església de la comunitat cristiana del municipi d’Ègara, anterior a la creació del bisbat. A la fi del segle VI fou ampliada i transformada en església de tres naus i s’aprofità de l’antiga el mosaic del sòl de la fi del segle IV, que avui és al davant de l’església actual, que és la tercera que s’edificà al segle XII al mateix indret. Una excavació feta el 1947 féu descobrir la capçalera de la primitiva basílica i un petit edifici de planta vuitavada amb restes del primitiu baptisteri, construït vers el 450 en crear-se la diòcesi.

L’església actual fou consagrada el 1112 i és romànica, de tradició llombarda, amb planta de creu llatina, creuer, cimbori i un petit campanar a sobre. L’absis, amb planta de ferradura, es reféu aprofitant el traçat i elements de l’anterior. En un petit absidiol de la part esquerra té pintures murals del martiri de Thomas Becket, martiritzat el 1170, executades una trentena d’anys després. Té altres restes de pintures romàniques, una era del segle X, làpides sepulcrals romanes i medievals, el retaule de Sant Abdó i Sant Senén de Jaume Huguet i altres retaules i elements de les altres dues esglésies, que en fan un petit museu. Conserva també restes d’un senzill claustre del segle XII, de l’època en què fou convertida en canònica augustiniana, filial de Sant Ruf (Santa Maria de Terrassa).

L’església de Sant Miquel és una edificació preromànica, de planta quadrada, amb absis poligonal a l’exterior i de ferradura a l’interior. Se sobreposà a una edificació del segle VI, però substancialment fou reconstruïda al segle IX aprofitant elements anteriors. Vol ésser una rústega imitació dels antics baptisteris, com els de Ravenna. Les vuit columnes i els capitells que sostenen la cúpula central són de diferent diàmetre i classe de pedra; n’hi ha de romanes i d’època dita visigòtica imitant l’estil corinti o el compost. Al centre de les columnes hi ha la piscina baptismal, refeta del tot modernament.

És molt interessant la petita cripta subterrània de tres minúsculs absidiols, coberta amb volta esfèrica, que guarda restes de pintura a l’absis central. També a l’absis major de l’església hi ha traces de pintura molt arcaica.

L’església de Sant Pere és la moderna parroquial de Sant Pere de Terrassa, que donà el nom al conjunt i a un antic municipi; correspon bàsicament a una reconstrucció del segle XII en la seva nau, té una cornisa exterior amb relleu dels signes zodiacals i altres elements típics.

L’absis o capçalera fou també aprofitat de l’obra primitiva i refet en part per adaptar-lo a les grans dimensions de l’obra romànica. És un absis trilobulat amb planta d’arc de ferradura, que té al presbiteri restes de mosaic de tradició romana, refet en part i ampliat modernament. El retaule d’obra, encastat en aquest absis, és format per petites capelles separades per columnetes que reposen sobre una biga de fusta, amb un segon registre amb dues capelletes més, tot decorat amb pintures molt arcaiques. A l’interior del mur de la banda del nord hi ha pintures murals del segle XIV amb escenes de la passió de Crist.

Sant Pere de Rodes

37 Respostes

(el Port de la Selva, Alt Empordà)

Abadia benedictina (o de Roda), emplaçat a la serra de Rodes.

Les primeres notícies històriques es remunten a l’any 878, i l’engrandiment arrenca del període comprès entre els anys 926 i 944, temps en que el rei Lluís IV de França atorgà immunitat i independència al monestir per obra del noble Tassi, comte de Peralada, que féu el seu fill Eldesind primer abat de Sant Pere de Rodes.

L’església del conjunt monacal fou consagrada l’any 1022. Aquesta església és una obra d’excepció per la monumentalitat i l’estructura. Té planta de creu llatina amb tres naus, transsepte i girola. La nau central, de volta de canó seguit, presenta vuit pilars en els quals hi ha un sistema de columnes exemptes, sobre sòcol, que a l’esmentada nau central tenen sobreposades unes altres columnes sobre les quals descansen els arcs diafragmàtics que reforcen la volta. Les naus laterals estan cobertes amb volta de quart de canó.

Alguns dels elements constructius presenten vestigis d’arquitectura preromànica (arc de ferradura que separa l’absis de la nau, bases de les columnes de tipus califal i alguns capitells de la mateixa procedència estilística). Uns altres capitells, amb entrellaçats i fullatges, són posteriors, si bé amb influència i gust de l’estil corinti. Els àbacs dels capitells són bisellats i treballats a la part inferior.

Al segle XII s’hi afegí un cos a l’església, i a la portada treballà el gran escultor conegut amb el nom de mestre de Cabestany.

Del claustre només romanen les ruïnes, i de les altres construccions queda el testimoni de la seva importància; cal esmentar-ne les dues torres i l’estructura externa a manera de fortalesa.

Sant Pere de Rodes fou un centre cultural i artístic molt important durant l’edat mitjana, i els monjos hi residiren fins l’any 1794, en què l’abandonaren.

Al llarg del segle XX, i particularment des dels anys 1980, s’han portat a terme diverses obres de restauració.

Sant Pere de Riudebitlles, monestir de

1 Resposta

(Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès)

Priorat benedictí, fundat al lloc que ocupa l’església parroquial de la població.

El fundaren Guifre de Mediona, senyor del lloc, i la seva muller Guisla, que el 1026 el cediren a l’abadia de San Martino dell’Isola Gallinaria a Albegna (Ligúria), perquè hi establís una comunitat i vetllés sobre ella. El 1165 el papa Alexandre III en confirmà la possessió a l’abat Ramon de l’Isola Gallinaria.

La comunitat de Riudebitlles, regida per un prior, tenia al segle XIV cinc monjos i algun sacerdot beneficiat, que tenia la cura d’ànimes de la parròquia, annexa al monestir. El 1428 aquest priorat fou unit a l’abadia de Montserrat per renúncia del seu prior Bernat de Vilalta; aleshores tenia encara, almenys de dret, cinc comunitaris. Montserrat designà un nou prior, i el monestir, amb molt poca vitalitat (només amb un monjo prior i un sacerdot al darrer segle), fou secularitzat el 1801.

L’antiga església monàstica, la parroquial de la població, fou reedificada entre els anys 1778 i 1780; només conserva algunes restes romàniques i gòtiques en el frontis i la nau.

Sant Pere de les Puel·les

18 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Abadia de monges benedictines. Consagrada per primera vegada el 945 quan se suposa que no era sinó un annex de l’església dedicada a Sant Sadurní de Tolosa de Llenguadoc per Lluís el Piadós (801). Es creu que aquesta darrera fou absorbida per Sant Pere quan aquesta fou reconstruïda i novament consagrada el 1147.

L’església, que formava part del conjunt de l’abadia del mateix nom, sofrí nombroses transformacions al llarg de la història: conserva encara capitells i impostes preromàniques del primitiu edifici, però ha estat reconstruïda i molt modificada en diverses ocasions (especialment el 1909 i el 1936).

La comunitat de monges benedictines, de notable importància a l’edat mitjana, es traslladà el 1876 a l’actual convent del carrer Anglí, al barri de Sarrià, i l’església quedà com a parròquia barcelonina.

Sant Pere de Galligants

13 Respostes

(Girona, Gironès)

Abadia benedictina, situada a l’entrada de la vall de Galligants, a la ciutat.

S’inicià gràcies a la generositat del comte Ramon Borrell, al final del segle X. Al segle XII fou unida al monestir de la Grassa, bé que el lligam fou més nominal que no pas efectiu.

L’actual església fou erigida (vers 1130) amb l’ajut del comte Ramon Berenguer; en aquesta època fou renovada l’esglesiola de Sant Nicolau, que exercia la cura parroquial del raval de Galligants i que estava situada dins l’àmbit del cementiri. Els claustres són del final del segle XII.

El temple consta de tres naus i un creuer, damunt el qual s’aixeca, a la part de l’Evangeli, la llanterna campanar; té quatre absis de dimensions desiguals. Són molt interessants els capitells de les columnes interiors de l’església. El petit claustre presenta columnes dobles i quintuples al centre de les galeries; els temes iconogràfics dels capitells s’assemblen als de Sant Cugat i als del claustre de la catedral de Girona.